DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. TRAJO m.
|| 1. Manera de moure's o d'obrar; aspecte, semblança exterior d'una persona o cosa (Ripollès, Empordà, Segarra, Mall., Men.); cast. trazas. A vós, que dexant les pompes mundanes | seguint l'umil trajo del gran Rey del cel, Passi cobles 4. «Aquest home té un trajo que no m'agrada gens». «El secretari té tots els trajos de ser un estrafolari». «L'avi era un trajo d'homo que pareixia un gegant». Axò té trajo d'esser el convent, Penya Mos. iii, 94. «Hi ha trajos de ploure». «Aquest malalt té mals trajos».
|| 2. Manera especial de vestir (val., men.); cast. traje. Trajo: Cultus, habitus, ornatus, vestitus, Torra Dicc. May solen les vèrgens estar sens enueja | quant veuen les altres ab trajos subtils, Viudes Donz. 242. Y ab aquests trajos novells, | quant volen exir de casa, Cobles Marquesota.
|| 3. Gales, adorns minuciosos o puerils (Escrig-Ll. Dicc.). Trajos: galas, dengues, usos, adornos, Ros Dicc. 233. Aquesta senyora era gran festejadora e inventora de trajos, Villena Vita Chr., c. 117.
|| 4. Vestit, la roba completa que du una persona per vestir; cast. traje. Sobre certs punts dubtosos dels trajos que es durien més en lo ball, Genís Julita 96. Com muden los trajos, lo viure ha mudat, Costa Poes. 125. No té tants de trajos com un elegant, Maura Aygof. 50.
    Var. form.: traio (en l'accepció || 1);—trage (en l'accepció || 4). Aquesta darrera forma es pronuncia amb g catalana en valencià (tɾáʤe o tɾáʧe) i amb j castellana en mallorquí i menorquí (tɾáχe).
    Fon.: tɾáʒu (or., men.); tɾáʒo (mall.); tɾáјu (Empordà, Garrotxa); tɾáʤu (alg.).
    Etim.: pres del cast. o port. trajo, mat. sign. ||1 (cf. Corominas DECast, iv, 524-525).