Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. trigar
veure  2. trigar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. TRIGAR v. intr. (i ant. refl. i tr.): cast. tardar.
|| 1. intr. (i ant. refl.) Venir o obrar tard. a) absolut, sense complement indicador de l'acció que es fa tard. Nós som en gran error car lo crestianisme tant se trigue, doc. segle XIII (Pujol Docs. 28). On més hom viu en est món, més se triga a hom la glòria del altre seggle, Llull Cont. 198, 24. E no't trichs si la abadessa o prioressa te reprenen, Canals Carta, c. 18. Es marauellauen com tant trigaua en lo temple, Evang. Palau 59. No't trigues si't deman, Esteve Eleg. m 7 vo. Que si triga gaire, gaire, | glaçadeta em trobarà, Verdaguer Idilis. Cuiteu, no fos que, si triguéssiu massa, | els arquers de Saül us donin caça, Alcover Poem. Bíbl. 53.—b) Amb complement introduït amb la preposició a. Quant trigen los blatz a levar, doc. a. 1283 (RLR, iv, 55). No durarà mas tan solament aytant de temps con triga un ou a coure, Llull Gentil 268. Ni fortitudo no's trigà a enfortir son coratge, Llull Blanq. 5. No deurem trigar a fer-ho, Verdaguer Exc. 8. Poc vaig trigar a eixir de dubtes, Pons Com an. 9. El dia no podia trigar a venir, Ruyra Parada 47.—c) Amb complement introduït amb la preposició de. Yo som-me massa triguat de aparellar-me, Desclot Cròn., c. 132. Per que han tant trigat de tornar a casa, Metge Somni iv. No trigarà de venir, Curial, i, 31.—d) Amb complement introduït per la preposició en. Tant com li trigua en venir, Jahuda Dits, c. 50. E en embotonar lo gipó..., dressar les polaynes..., trigaran per espay de tres hores, Metge Somni iv. Els rossinyols no trigaren gaire en niuar, Rosselló Many. 123.—e) Amb complement verbal introduït sense preposició ni conjunció. Mentre que trigà per lonch temps subjugar lo regne de Sicília, Metge Somni iv.f) Amb complement hi. Prech-te carament que ho prous e no y vulles trigar, Genebreda Cons. 179. E no y triguets, si us platz, Masdovelles 32. No'ns hi trigam | que calcigam | tota llur terra, Spill 1809.
|| 2. intr. i amb complement indirecte representat per un pronom personal: Esdevenir-se o arribar tard; semblar que s'esdevé tard (pir-or.). Li triga de s'entornar a casa, Saisset Fables 9. Prou nos trigava an tots de nos arreposar, Saisset Coses y altres 14.
|| 3. tr. (ant.) Fer que una cosa arribi o s'esdevingui tard. Vos deman aytals hòmens... No m'o triguets, car ja són los mals e'ls dampnatges e les inmundícies en lo món, Llull Sta. Mar. 90.
|| 4. ant., aparentment transitiu perquè va unit amb un pronom personal que en realitat és el complement directe d'un altre verb en infinitiu que és complement de trigar. E la trigaran més a passar (=e trigaran més a passar-la), Llull Gentil 277. Durant aytant com los trigam conèxer (=com trigam a conèixer-los), Ausiàs March civ. Aytant con lo trigarà de pagar (=com trigarà de pagar-lo), doc. a. 1305 (BSAL, xxiv, 261).
    Loc.

Bé triga!: exclamació amb què s'expressa el desig que un té que s'esdevingui allò que un altre anuncia com a probable; equival a «ja és hora!» (Empordà).
    Fon.:
tɾigá (pir-or., Empordà, Solsonès, Segarra, Conca de Barberà).
    Sinòn.:
llaguiar, tardar.
    Etim.:
del llatí tricari, ‘destorbar-se, entretenir-se en coses vanes’.

2. TRIGAR v. tr. (dial.),
per triar (Cervera, Sta. Col. de Q.).