Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  unir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

UNIR v. tr.
|| 1. Posar juntes dues o més coses formant un tot; cast. unir. On pus fortment vós unís e acostàs vostra deitat infinida a la humana natura, Llull Cont. 319, 26. Moltes altres prouíncies e terres conquistà e uní al domini e senyoria del Imperi, Tirant, c. 450. Per ço com tota virtut unida és més fort que divisa, Albert G., Ques. 3. Era el jou d'or que unia les terres ponentines, Atlàntida i. Havien conjuminat unir els dos pisos per a viure ab la Tuyas, Pons Auca 130.
|| 2. Associar, establir un lligam material, moral o legal entre dues o més coses o persones; cast. unir. Que tots los pobles qui són se unissen en esser un poble tan solament, Llull Gentil 11. Per què lo Pare Sant... ab aquests se lligàs e se unís e es fermàs, Muntaner Cròn., c. 6. Pensant que la casa de Castella seria unida de gran amor a la casa de Aragó, Pere IV, Cròn. 66. Isaac i Rebeca el mateix dia s'uniren davant Déu, Alcover Poem. Bíbl. 42.
    Fon.:
uní (or., occ., bal.); uníɾ (val.).
    Var. form.
ant.: aunir (doc. a. 1407, ap. Ordin. Hosp. 76; Son senyal cert és fer l'om ahunit, Ausiàs March cvi; Quant les spècies visibles de les coses vistes més se auneixen en l'ull, Albert G., Ques. 76 vo).
    Conjug.:
segons el model partir.
    Etim.:
del llatí unīre, mat. sign. La forma aunir sembla venir del llatí ad unīre, mat. sign.