Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  vendre
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

VENDRE v. tr.: cast. vender.
|| 1. Transferir a canvi d'una quantitat de diners. A la onor uenuda, doc. segle XI (Pujol Docs. 13). Evast vené son alberc, Llull Blanq. 10. Fo en volentat que venés tot quant hauia e que'n faés un espital, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Que tota carn qui's vena a pes, pach per cada una liura de carn un diner, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 80). No trobaven res a vendre per ningun diner, Muntaner Cròn., c. 12. Axí com Judas malvadament lo Redemptor nostre per 30 diners d'argent vené, Ordin. Palat. Vené l'aset, va descomparèxer, Penya Mos. iii, 175. També en venem a la menuda, Vilanova Obres, xi, 153.
|| 2. Renunciar a una cosa, sacrificar-la per un interès material. Qui les defén, | sa vida ven, Spill 8382. a) refl. Deixar-se subornar; abandonar les pròpies conviccions, renunciar a la pròpia llibertat a canvi de benefici material. Me vaig vendre, cruel idea!, | a una jaya rica y fea, Roq. 42. A un homo que se ven, li taiaria es coll, Alcover Cont. 47.—b) refl. Dir o fer inadvertidament una cosa que descobreix allò que volíem tenir amagat. Nosaltres mateixos ens hem venut!, Caselles Mult.61.
|| 3. Donar com a certa una notícia. «¿I és veritat això que dius?—No sé si és veritat, però així m'ho han venut». «Així com m'ho han venut, t'ho venc».
|| 4. fig. Enganyar. Portar venut algú: portar-lo enganyat.
|| 5. Anar venut amb una cosa: a) Anar-hi bruixat, estar-hi molt engrescat (bal.). «Quin homo! Es joc el du venut!»—b) Trobar-se desorientat, anar d'esma, sense veure bé el que convé fer (or.).
    Loc.
—a) Tenir o Haver-n'hi per vendre, d'una cosa: tenir-ne o haver-n'hi molt, més del que es necessita. De delit, en tenen per vendre, i pocs maldecaps ferm, Alcover Cont. 10.—b) Vendre cara la vida: defensar-se fins al darrer moment. Ben cara tots la venen, sa vida, Collell Flor. 78.—c) Vendre's la missa: no anar-hi (Pineda).—d) Vendre sa canavera: llogar-se, començar a fer feina per altri (Sineu).—e) Vendre en terra plana a algú: enganyar-lo (val.). Era més belitre que atre tant, perque sempre la portava baix la ungla, y vendria en terra plana al més pintat, Rond. de R. Val. 27.—f) Vendre gat per llebre o Vendre garses per perdius: enganyar, donar entenent una cosa per una altra.—g) Semblar que ha venut a espera: tenir la cara molt seriosa, com de persona enutjada (mall.).—h) No la portaràs pas a vendre, aquesta!: es diu en to d'amenaça contra algú que ha fet una mala passada, com volent-li dir: «Me la pagaràs» (Empordà).
    Refr.
—a) «Qui compra el que no ha mester, vendrà prompte el que té»: significa que el gastar sense necessitat sol esser causa de ruïna.—b) «Qui pren, son cos ven»: vol dir que el qui admet obsequis, es compromet a correspondre-hi i perd una part de la seva llibertat (Mall.).—c) «Lo que s'ha d'empenyorar, que se vengui»: indica que val més prendre mesures radicals i definitives que anar amb compostures insuficients.—d) «No donen l'enhorabona al qui ven, sinó al qui compra»: significa que generalment el comprador està en més bona situació econòmica que el venedor (val.).—e) «Qui té per vendre, té per prendre»; «Qui té què vendre, comanda»: vol dir que el tenir coses per vendre sol donar bons negocis i molta influència.
    Var. form.:
venre (Los covenc a empenyorar e a venre llurs possessions, Decam. ii, 9).
    Fon.:
bέndɾə (or.); béndɾe (Fraga, Val.); véndɾe (Cast., Al.); və́ndɾə (mall., Ciutadella, eiv.); vέ̞ndɾɛ̞ (Maó); vέ̞ndɾə (Alaró, Binissalem, Lloseta); bέnrə (Rosselló, Conflent, Capcir, Vallespir, Cerdanya, Alt Empordà); bénre (La Seu d'Urgell, Pallars, Tremp); və́ndəɾə (Llubí).
    Conjug.:
segons el model prendre, però amb el participi passat regular (venut) i amb doble radical en el perfet simple i en el subjuntiu: un radical etimològic ven- i un d'analògic veng-. Les formes admeses en la llengua literària són principalment aquestes: Gerundi: venent;—Participi passat: venut;—Pres. d'indic.: venc, vens, ven, venem, veneu, venen;—Pret. imperfet: venia, venies, venia, veníem, veníeu, venien;—Perfet simple: venguí, vengueres o veneres, vengué o vené, venguérem o venérem, venguéreu o venéreu, vengueren o veneren;—Futur: vendré, vendràs, vendrà, vendrem, vendreu, vendran;—Condicional: vendria, vendries, vendria, vendríem, vendríeu, vendrien;—Pres. de subj.: vena o vengui, venes o venguis, vena o vengui, venguem, vengueu, venen o venguin;—Optatiu: venés o vengués, venesses o venguessis, venés o vengués, venéssem o venguéssim, venésseu o venguéssiu, venessen o venguessin;—Imperatiu: ven, venem, veneu.
    Etim.:
del llatí vēndĕre, mat. sign. ||1.