Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  venir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VENIR (i dial. vindre). v. intr. (i a vegades pronominal acompanyat de la partícula en).
I. || 1. Transportar-se al lloc on és o era o serà el qui parla; cast. venir. a) En ús no pronominal. ¿D'on venits, ne com és vostre nom?, Llull Gentil 13. Ben siats vós vengut, Desclot Cròn., c. 1. No poden tornar al cel d'hon són vengudes, Metge Somni iii. De parents nobles procreada vinguí yo en lo món, Fiameta 7, Ai, vina, vina, manyac, a la vora del foc, Massó Croq. 165.—b) En ús pronominal. E vengueren-se'n a nós qui érem en Aragó, Pere IV, Cròn. 67. Ja pensava venir-me'n a Europa, Pons Com an. 70.
|| 2. Transportar-se al lloc on és o era o serà aquell a qui hom parla; cast. ir. Ja d'uimés, senyor meu, veus tu a mi venint de luny a tu, Oliver Exc. 78.
|| 3. Transportar-se en direcció a la persona de qui es parla; cast. venir. Lo cauayler qui viu venir l'escuder, Llull Cav. 5. Vench tost hun missatger devant ell, Desclot Cròn., c. 165. Tramès-li missatgers que vingués a ell, Genebreda Cons. 6. Lo rey moro... com veu venir la lança rebaté-la e féu-la anar luny, Tirant, c. 19. Pensà que los seus no vendrien tan matí com ell se leuaria, Tirant, c. 97.
|| 4. Transportar-se fins a un lloc on no està el qui parla; cast. ir, llegar. a) Sense ús pronominal. Uen lo diable e la tol, Hom. Org. 3. Ell e la fembra vengueren al ermitatge, Llull Felix, pt. i, c. 7. E uinguem depuys a Saragoça, Jaume I, Cròn. 14. X galees de sarrahins vengueren en aquell loch, Muntaner Cròn., c. 19. Plató vench en Itàlia, Metge Somni i. Los clergues vengueren a la abadessa, Eximplis, i, 15. Venir un riu o torrent: córrer amb gran ímpetu, amb excés d'aigua. Lo Llobregat vingué tan poderós, Rúbr. Bruniquer, v, 18.—b) Amb ús pronominal. Entrà-se'n en G. de Muntcada en Aragó, e uench-se'n a Tahust, Jaume I, Cròn. 21. Pensà's de recullir e vench-se'n a Alcoyll, Muntaner Cròn., c. 56.
|| 5. (acompanyat de preposició o adverbi de lloc) Transportar-se en un sentit determinat respecte d'algú o d'alguna cosa. E un bisbe e dos richs hòmens qui uenien ab ella, Jaume I, Cròn. 2. E sí vendran ab nós dos notaris, Muntaner Cròn., c. 3. Que per neguna rahó del món no li venguessen contra, Muntaner Cròn., c. 79. No'ns és ops que'ns vingats devant, Pere IV, Cròn. 113. Vin-me derrera, Febrer Inf. xix, 93. Mas que tantost ab mi te'n vingues, Somni J. Joan 1693. No sé com li pugam venir dauant, vista la dolor sua, Villena Vita Chr., c. 213. Ara el desclavaré y me vendrà derrera, Roq. 6. a) fig. Seria venir contra la fidelitat, Tirant, c. 200.
|| 6. Moure's amb moviment contrari al de anar; cast. venir. Lo gentil respòs e dix que ell venia de longues terres, Llull Gentil 13. Los quals venent del Concili passaren en Spanya, doc. a. 1553 (BSAL, ii, 13). Ve amb son fill de caçar en la boscúria, Canigó i. Érem quatre i veníem de Sant Aniol, Massó Croq. 171. Anar i venir: moure's en direccions contràries. De cascuna bèstia mular que vaja ne venga per vendre de Pugcerdà a Perpenyà, doc. a. 1288 (RLR, iv, 503). Que haja passar, anant e venent, per Milars, doc. a. 1310 (RLR, x, 59). Nuu venguí en aquest món e nuu me'n vag, Jahuda Cató 68. I místiques paraules van i vénen en celestial festeig, Verdaguer Idilis. En tota la tarda que només ha fet que anar y venir, Vilanova Obres, xi, 34.
|| 7. intr. o refl. (generalment acompanyat de la partícula en o ne) Enfonsar-se, enderrocar-se; desfer-se una cosa caient les seves parts superiors; cast. venirse abajo, derrumbarse. E la torre, quan serà cauada, falir-li-han los estolons, e uendrà'n, Jaume I, Cròn. 72. E desparec-me ab tal brogit | que semblà lo cel ne vingués, Metge Fort. 80. Per raó e ocasió del mur... lo qual en part n'és vengut e en part està en perill de caure, doc. a. 1397 (Mostassaf 162). Esclata un talabastaix aborronador: cadenes qui rossegaven, bigues qui croixien... y llavò unes potades y unes corregudes y unes sodrogades com a de bístia y carros y gent avalotada, just si el món se n'hagués de venir, Alcover Rond. v.
|| 8. fig. Aparèixer un objecte o esdeveniment en una successió de llocs a recórrer, d'èpoques, etc.; cast. venir. Tots los prínceps qui seran en aquesta terra aquels qui vendran aprés d'els, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 292). Dixeren-nos que tot uenia així con podia uenir, Jaume I, Cròn. Cascú pot veure com vénen llurs feyts, Muntaner Cròn., c. 193. Aprés ve lo confessor del Rey, Turmeda Diuis. Después de ses flors vendran ses agostenques, Ignor. 3. ¿Per què, garrides floretes, | tan primerenques veniu?, Costa Trad. 29. Després venia un replà, Víct. Cat., Ombr. 30. ¿Ha vist com vénen les coses?, Pons Com an. 203. Si la son venia, jo l'adormiria Salvà Poes. 70.
|| 9. Arribar una unitat de temps; fer-se actual una unitat de temps; cast. venir. Quant uench lo dissapte, enuiam per nostres nobles, Jaume I, Cròn. 96. No és venguda la mia hora, Serra Gèn. 174. Vengut lo dia assignat, Tirant, c. 64. Y mentres que corria, | la nit venia, Ferrà Com. Poes. 22. a) Esser imminent; esser la més pròxima a fer-se actual de les unitats de temps. Qualsevol dia de la setmana qui ve, Ignor. 5. Du la nova falaguera | de que ve la primavera, Salvà Poes. 6.—b) Venir que.... arribar el temps que...; produir-se el fet que... «Mon cor se fon com sa lluna | quan ve que és es quart minvant; | enganau un ignorant | que no du maldat ninguna» (cançó pop. Mall.). «Com ve que sa gerra és plena, | d'aigo ja no n'hi cap pus; | voldria que el Bon Jesús | mos aplegàs, Magdalena» (cançó pop. Mall.).
|| 10. Treure origen; procedir; seguir-se, esser conseqüència; resultar; cast. venir. Sènyer Déus... del qual ve gràcia e benedicció a totes creatures, Llull Cont. 315, 4. Tot açò ve pròpiament de Déus, Muntaner Cròn., c. 57. Tots vénen e devallen del Pare, Pere IV, Cròn. 19. El bon nodriment ve del pare, e lo profit de Déu, Jahuda Dits, c. 5. Si Déus no era, ¿d'on vendria lo bé?, Genebreda Cons. 42. D'açí'ls ve'l mal de migranya, Somni J. Joan 2865. Aquesta desgana... i aquesta meva desconfiança venien d'una rel de vanitat, Ruyra Parada 6.
|| 11. Produir-se en una persona o cosa (quelcom procedent de fora); cast. venir, sobrevenir. Que per aquella influència vénga gràcia e benedicció al cors humà, Llull Gentil 24. Si dins aquells vint jorns li havia venguda tal ajuda, Desclot Cròn., c. 168. Per ço que la pensa que desús és dita no li pogués desús venir, Consolat, c. 53. Si cas de ventura vendrà a la nau, ibid. c. 132. En lo camí li vench malaltia, Pere IV, Cròn. Són vengudes sobre mi diverses affliccions, Genebreda Cons. 38. Res de llurs fets vench a ma coneixença, Metge Somni ii. Ja és venguda la recompensa, Costa Poes. 8.
|| 12. Produir-se en un ésser viu (un fenomen fisiològic o anímic, procedent de dintre); cast. venir. Si ad praedicta Rengardis venia en talent que..., doc. a. 1067 (RLR, iii, 277). En coratge li vench que's partís de aquella terra, Llull Gentil 5. Li donà un flaó que menjàs en l'escola si li venia sabor de menjar, Llull Blanq. 2. Ajudats-me, si a uós ue en plaer, Jaume I, Cròn. 57. Me vench fort gran desig de dormir, Metge Somni i. Parlant ella ab lo dit Melchior..., vench-los a memòria Curial, Curial, i, 5. Tal com me ve ho etzibo, Pons Auca 81. No li vengués un torn de cap, Ignor. 2. No em faces riure, que'm vol venir lo singlot, Vilanova Obres, xi, 161. Especialment: a) Afluir un humor del cos a l'òrgan per on s'expulsa. La rayll... fa a la fembra venir de sa flor, Macer Erbes.
|| 13. Assolir, aconseguir (de fer un acte, de trobar-se en un estat); esser posat (en una situació); cast. llegar, venir. Pregar per son poble que uinga a saluament, Hom. Org. 8. Deu uenir en man de son senyor, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 290). Per ociositat ve hom a esser pobre, superb e pereós, Llull Blanq. 1. ¿Per qual natura los arbres vénen a corrupció?, Llull Felix, pt. v, c. 2. No vinga en ira del rey, Desclot Cròn., c. 4. Estament qui regit sia | per lo menut popular, | vendrà a gran vilania, Turmeda Diuis. Axí dit matrimoni vénch a perfecció, Pere IV, Cròn. 28. Quantes enfanten abans de lur temps, tements que no vénguen a vergonya!, Metge Somni iii. La batalla no vendria a la fi, Tirant, c. 56. Com [los ióuens] vendran a perfeta edat, Egidi Romà, ii, 2.a, c. 17. Tant he amat, que vinch en desamar, Ausiàs March lxxxiv. Vengueren-li los ulls en aygua, Villena Vita Chr., c. 62. Venir a compte: arribar a examinar atentament una cosa. Lurs mostrarà los comptes, e vendrà ab ells a compte sobre açò, doc. a. 1378 (Capmany Mem. ii, 153). Si vols que vingam a compte, digues-ho, Metge Somni iv. Venir a menys: faltar a una cosa deguda o promesa; decaure, perdre força, fer-se més petit, més poca cosa. Vós no vendrets a menys d'açò que hajats promès, Muntaner Cròn., c. 80. Falesquen e vinguen a menys les errors de les ydoles, Serra Gèn. 287. Venir a maduresa (i ant. venir a madur): madurar, assolir el grau de maduresa que pertoca. Cant és tendra ans que vinga a madur, Macer Erbes.
|| 14. (amb un adjectiu o adverbi com a complement) Tornar-se, convertir-se; passar d'un ésser o estat a un altre; cast. hacerse, volverse. E vindrà-li lo pèl blanch, Dieç Menesc. ii, 53 v.oLo pi crex y ve molt bell en les montanyes altes, Agustí Secr. 44. «Si el guardéssim gaire temps, aquest oli vindria ranci» (Empordà, Garrotxa). «Aquesta nena ve gran» (=torna gran) (Agullana). «Estava tot suat, que semblava que havia de venir malament» (=havia de desmaiar-se) (Gir.).
|| 15. Esser d'una manera determinada en relació a quelcom; cast. venir. Digueren... que cridàs sa mare e sa tia, car a elles venia bé açò, que eren germanes de la Senyora, Villena Vita Chr., c. 215. Per què les collites li uénen reuesses, Proc. Olives 1171. Ve com lo anell al dit, Torra Dicc. En venir-los es negocis a s'enrevés, Roq. 29. No em vendrien malament un parey d'ossos, digué es ca, Roq. 33. Mes d'or eixa corona vindrà al teu front poc ampla, Atlàntida ii. «Aquest vestit em ve gran» («em ve ample», «em ve estret», etc.). «Aquestes sabanes em vénen petites». «Em ve malament fer aquesta visita». «Passar per casa teva em ve esquerra-mà» (o «darrera mà», o «a repèl»). Venir prim: esser imminent, estar a punt de succeir una cosa, però no arribar a succeir. Li va venir d'un no-res com no em poso a cridar, Ruyra Parada 21.
|| 16. Vinga!: a) Es diu per demanar una cosa que es desitja tenir tot seguit; cast. venga. Vinga prest l'argent, | dexau les paraules, text del segle XVI (ap. Cançon. Satír. 305). Vinga un petó, i adéu, Massó Croq. 50. Si trech sa grossa, venga cotxo y bona taula!, Roq. 34. Rompi l'orquesta, vinga música!, Vilanova Obres, xi, 55.—b) Es diu seguit d'un verb en infinitiu, per indicar el caràcter apressat, insistent o durador de l'acció. Allavores s'ajupia, y vinga cavar ab cuydado, vinga aixecar la crosta de terra ab suavitat... fins que apareixia el sospirat tresor, Casellas Sots 11. Ells duen el gat, y llavors venga córrer pels carrers més amples, y a caure sovint, y a riure y fer avalot sens parar, Rosselló Many. 87. Allí, vinga de gastar-se cents y mils de lliures, Guinot Capolls 38. Ens escampàrem alegrois per la muntanyola, i vinga gambejar de quatre grapes, Ruyra Parada 36.—c) Es diu seguit de substantiu, per indicar la repetició o persistència de l'objecte que aquest indica. Vengan salas y corredors y sales y corredors!, Alcover Rond. i, 100.
II. (seguit de verb en infinitiu)
|| 1. Transportar-se a un lloc per fer l'acció expressada pel verb complement. a) ant., sense preposició. Los hòmens cant vengueren pendre la garlanda, veseren la serp, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Que'ls hòmens estrayns qui vénen pescar al dit estayn se an avenir ab los renders, doc. a. 1313 (RLR, xxix, 76). Moltes bèsties qui vengueren hoyr lo plasent so que yo fahia, Metge Somni iii. Envià per lo prior frare Eugeni que la vengués contestar, Eximplis, i, 251.—b) Amb la preposició a. Ha vera fe qui tant has tardat a venir a illuminar la mia intelligència, Llull Gentil 291. Tu vinguist a socórrer los famejants, Tirant, c. 94. Tancà la porta i vingué a juntarse amb mi, Ruyra Parada 25. Com blancs anyells venint-li les plantes a besar, Atlàntida vi. Perdona el tort, i accepta | la benedicció que et vinc a dur, Alcover Poem. Bíbl. 57.
|| 2. Venir a: arribar a un acte, a un estat; cast. venir a. Venint a concloure les rèpliques belles, Viudes Donz. 481. Com si a complir se vingués un mal presagi, Atlàntida iv.
|| 3. Venir a: indica aproximació en l'acte indicat pel verb en infinitiu que segueix; cast. venir a. «Aquesta noia ve a tenir trenta-dos anys» (=té aproximadament 32 anys). Part d'ací ve a caure l'estudi, part d'allà el menjador, Ruyra Parada 19.
|| 4. Venir de: traslladar-se del lloc on s'ha fet una acció (en contraposició a anar a). Jo vinch de deixar a Roscius: Venio a Roscio, Lacavalleria Gazoph. «Venim de veure la processó». «Quan veníem de treballar hem trobat els guàrdies».
III. Venir de: (gal·licisme) indica una acció realitzada ara mateix, en el moment de què es parla; cast. acabar de. Des de que són apagats els volcans olotins que venim d'anomenar, Verdaguer Exc. 62. Espanya venia de finar... exangue, Cerdà Llengua foc 31.
    Loc.
—a) Vingui el que vingui!: expressió per a indicar decisió ferma de fer una cosa, encara que sigui perillosa.—b) No ve d'aquí, o No ve d'això, o No ve a això: es diu per indicar que allò que s'ha dit abans no té importància, no pot impedir una altra cosa. No hem pas de renyir si ha de venir d'això!, Pons Auca 132. No venir a una pesseta (o d'una pesseta) més o menys: no dependre del fet que costi una pesseta més. Deix fer, senyora, que per vostè no vendrà a una pesseta, Roq. 23.—c) Estar a veure venir: esperar amb paciència o amb calma els esdeveniments.—d) Venir a bé: donar conformitat, estar d'acord amb una cosa.—e) Garrotada (o dentegada, o galtada, etc.) va, garrotada ve: es diu per indicar la successió molt reiterada de cops o d'altres coses que es donen, s'envien, etc. El Feiu... s'abraonà a la porta, i dentegada va, dentegada ve, fins que varen espuntar-se-li els ullals, Víct. Cat., Ombr. 50.
    Refr.
—a) «A Sant Joan, vénen i van»: significa que el qui agredeix o injuria sol rebre també cops o injúries (Mallorca).—b) «Vingui d'on vingui, mentres vingui»: vol dir que no cal rebutjar una cosa convenient per escrúpols de la seva procedència (Empordà, Garrotxa).—c) «Ve com ve, baralla de barques»: significa que les coses de la sort succeeixen de manera desigual i ineludible (Men.).—d) «Lo que mal ve, no fa hereter»: indica que els béns mal adquirits no solen fer profit gaire temps (Mall.).
    Fon.:
bəní (pir-or., or.); vəní (Camp de Tarr., bal.); vaní (alg.); bíndɾə (or.); bíndɾe (occ., Val.); víndɾe (Cast., Al.); bínre (occ.).
    Conjug.:
segons els paradigmes adjunts.
taula 
Les formes admeses generalment en la llengua literària són aquestes:—Gerundi: venint;—Participi passat: vingut, vengut;—Present d'indicatiu: vinc, véns, ve, venim, veniu, vénen;—Pretèrit imperfet d'indicatiu: venia, venies, venia, veníem, veníeu, venien;—Perfet simple: vinguí, vingueres, vingué, vinguérem, vinguéreu, vingueren;—Futur: vindré, vindràs, vindrà, vindrem, vindreu, vindran;—Condicional: vindria, vindries, vindria, vindríem, vindríeu, vindrien;—Present de subjuntiu: vingui o vinga, vinguis o vingues, vingui o vinga, vinguem, vingueu, vinguin o vinguen;—Optatiu: vingués, vinguessis, vingués, vinguéssim, vinguéssiu, vinguessin;—Imperatiu: vine, veniu.
    Etim.:
del llatí vĕnīre, mat. sign.