Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  veure
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

VEURE (i ant. veser i veer). v. tr.: cast. ver.
|| 1. Percebre la imatge o imatge dels objectes que els raigs lluminosos procedents d'aquests formen al fons de l'ull sobre la retina. a) absol. (sense complement directe) Que hom mesur los plasers que sent corporals, ço és saber veent, ausint, odorant, Llull Felix, pt. viii, c. 23. Digats-li que los cecs veen, Evang. Palau. Mos ulls perden lo veure, mon cor l'aletejar, Atlàntida viii. En aquest ús absolut, s'empra normalment la partícula adverbial hi (bal.) o reforçada amb el pronom reflexiu (s'hi, m'hi, etc.) (or., val.). Lo qui no y veu sinó de un ull, Pou Thes. Puer. 165. Que no hi veu gens, Penya Poes. 185. «Amb aquesta fosca no m'hi veig».—b) Amb complement directe indicador de l'objecte del qual es percep la imatge. Ella se mirà en un bell mirall que tenia, en lo qual vehé sa faç Llull Felix, pt. iii, c. 3. Amaguen-les corrent, volents dar entenent que no han plaer que hom les veja, Metge Somni iii. Tot lo meu mal serà vós no veher, Ausiàs March xlvi. Un estiu la vegí per primer cop, Maragall Enllà 55. No aconseguia veure-li sinó el clatell, Ruyra Parada 75.—c) Mirar, examinar un objecte amb el sentit de la vista. Que'ls cònsols hi puxen entrar... per veer e regonèxer los draps que s'i faran, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 265).—d) refl. Esser percebut amb els ulls. Comencen a veure's baixar, Verdaguer Exc. 43. Se n'hi veien de tota mena, Pons Com an. 8. No es veia pas gens de claror per cap escletxa, Ruyra Parada 18. Ets àngels no es veuen, Ruyra Parada 45. Mai vist: que no s'ha pogut veure mai. Mans tan gentils, àbils y destres | may se són vistes, Viudes Donz. 690. Ell se faran coses mai vistes, Alcover Cont. 22.
|| 2. Assistir a un fet, a un estat de coses, percebent-lo amb els ulls; esser-ne testimoni ocular. a) Amb complement directe verbal en infinitiu, indicador de l'acció o estat. Eyls veheren venir lo gentil qui anaua per la forest, Llull Gentil 12. Molt me maravell de vós que us veja axí plorar, Llull Blanq. 1. Per la gran multitut que ueeren uenir d'aquels de dins, Jaume I, Cròn. 16. Per rahó de llurs mullers e de llurs infants que veyen murir, Muntaner Cròn., c. 287. Diran que han vist córrer cervos sobre la mar, Metge Somni iii. Que si veiem lo dia renàixer, serà prou, Atlàntida iii. Tots los meus somnis esflorar vegí, Canigó xii.b) Amb complement directe format per una proposició introduïda per la conjunció que. Aquells veyen que lurs mals tractaments no havien loch, Pere IV, Cròn. 69. Ne podem dir que ho digués del cors, lo qual vehem que mor, Metge Somni i. Vaig veure que me mirava, Maura Aygof. 9.—c) Amb complement directe format per un nom o pronom acompanyat d'un adjectiu que indica l'estat o manera d'esser de l'objecte. Aquest cors de què em veus cubert, Metge Somni i. Ja voldríem veure-la acabada, Ignor. 29. Tothom recula al veure'l tan teyós, Vilanova Obres, xi, 210. Ja feia una temporada que la veia trista, Pons Com an. 25.
|| 3. Visitar o trobar algú per parlar, per tractar algun assumpte. No havia pogut veer lo rey En Jaume de Mallorca, Desclot Cròn., c. 134. Va anar a veure'l a la sua tenda, Boades Feyts 146. ¿Per què no ve a veure'ns?, Pons Auca 163. a) refl. Que's pogués veer ab lo senyor infant, Pere IV, Cròn. 52. Com concertà Viana poder veure's ab Paris, Paris e Viana 11.—b) refl., pot tenir el significat de ‘trobar-se per lluitar, barallar-se’. Lo capità... solicitaua la gent que se'n tenia de portar que's posassen en orde de les coses necessàries, com desijaua molt veure's ab los turchs, Tirant, c. 193.
|| 4. fig. Percebre amb l'enteniment; constatar; comprendre. Si tu vehies ab los ulls de ta pensa la manera, Llull Gentil 179. Com sia cosa que los hòmens veen e conexen l'engan, Llull Cont. 109. Sí que yo veig que açò està en vostra mà, Muntaner Cròn., c. 40. Nós, veents la gran fadrinesa nostra, Pere IV, Cròn. 77. Anit veurem qui és savi o no, Metge Somni iii. Veurà lo que dich venir de bon seny, Proc. Olives 922. Emperò veurem-ho e avisar-vos-n'em, doc. a. 1505 (BSAL, x, 302). Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los, Atlàntida i. Tu ja veus que es fa precís, Penya Poes. 312. ¿Ho vols veure, com no són caps?, Ruyra Parada 33.
|| 5. fig. Mirar amb l'enteniment, examinar mentalment. Axí, que veessen quin remey porien pendre, Pere IV, Cròn. 68. Veurem de trobar lletres daurades per estampar, Ignor. 2.
|| 6. Apreciar de tal o tal manera; considerar en una forma determinada. «Aquest problema el veig molt difícil». «Ja veiem la batalla perduda». No feya ço per què son poder fos vist major que ceyl de natura, Llull Gentil 25. Esser vist: (ant.) semblar, parèixer. Com a Curial fonch vist que lo Marquès hauia assats anat, Curial, i, 16. Esser ben vist: semblar bo. Ab alguns prohomes que a ells ben vist serà, doc. a. 1329 (Col. Bof. viii, 176). Segons que als procuradors serà vist fahedor, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 244). Ha de elegir dos personas a ell ben vistas, doc. a. 1628 (BSAL, vi, 38). a) refl. Trobar-se, adonar-se del propi estat. Molts d'altres perills en què's veya, Muntaner Crón., c. 71. Veeren-se perduts e faeren senyal de retre, Pere IV, Cròn. 201. Lo afligit rey cristià vehent-se ab la sperança perduda, Tirant, c. 5. Veure's a tal o tal acció o estat: trobar-se, estar en aquella situació. Si et veus a tenir demà | amador que em succeesca, Alcover Cap al tard 147. Jove aiguera, si t'hi vesses, | a dur botonada d'or!, Salvà Poes. 65.
II. || 1. Usat interrogativament (Veus?, Veieu?, etc.), serveix per a cridar l'atenció d'aquell a qui es dirigeix la paraula i fer-lo fixar en allò que li diuen. ¿Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?, Atlàntida i. ¿Veus? Això és es palo, Ignor. 2.
|| 2. Usat en locució ensems interrogativa i negativa, serveix també per a cridar l'atenció d'algú sobre allò que sembla no veure o no comprendre. ¿No veus que se t'humilia?, Vilanova Obres, xi, 53. ¿Que no veus que aquesta figa no és d'aquest paner?, Alcover Cont. 9. ¿Y que no ho veus?, Penya Mos. iii, 101.
|| 3. Usat en segona persona del condicional o del pretèrit de subjuntiu (veuríeu, hauríeu vist, ant. vírets, veérets, etc.), serveix per a intensificar l'exposició d'un fet o circumstància digne d'especial atenció. Fo molt bé acompayat | e veérets dins gran pietats, Bíblia Sev. 198. La collació se féu molt gran; aquí vírats gast de infinits confits, de çucre e de preciosos vins, Curial. i, 23. Curial fér l'altre ab la major força que pot, e doblant los colps, vírats cantells de scuts caure per cada part, Curial, ii, 18. Veuríeu punyals y espases guarnides, Brama Llaur. 131.
|| 4. Usat en pretèrit imperfet de subjuntiu precedit de la conjunció si (expressa o tàcita), també té valor intensiu o ponderatiu de l'expressió. Que, si'm vésseu lo ventrell, vos senyaríeu, Coll. Dames 94. Si vésseu voltros que hermós és aquell lloch! que tranquil!, Penya Poes. 135. La vésseu, a N'Aina-Maria, de quina manera les cria, de quina manera les maneja i les fa anar drets...!, Alcover Cont. 34.
|| 5. Usat en primera persona plural d'imperatiu (vejam, veiam i les seves variants reduïdes), serveix per a expressar curiositat de veure el que succeeix o succeirà, la temença que s'esdevingui una cosa o que deixi d'esdevenir-se una altra que es desitja; cast. vamos a ver, o simplement a ver. Ara donques vejam on serà, Genebreda Cons. 147. Vejam, què has fet tu per mi? Sermó St. Pere. Aquest procés que tens aquí, vejam què diu, Vent. Pel. 32. Los noms d'aquells, de hu en hu, vejam qui són, Somni J. Joan 419. Vejam d'on han de sortir aquestes misses, Ignor. 73. Vejam si us trobaré bo quan torni!, Pons Auca 282. Veyam com s'arreglarà axò, Vilanova Obres, xi, 33. Però veiam... ¿que no passava mai el rossari...?, Ruyra Parada 42. Les formes contractes o reduïdes de veiam són viam o aviam a Catalunya continental, meiam, meem, veiem i mem a Mallorca, i vam a Menorca. Veem si un pobre no podrà pescar amb sos metexos ormetjos que es richs!, També s'usa, en lloc de la primera persona plural de l'imperatiu, la perífrasi a veure. A veure si sou capaç de citar-me cap museu..., Aurora 253.
III. Usat en les segones persones de l'imperatiu, el verb veure adopta formes vàries i pren matisos de significat especials.
|| 1. La forma de singular veges o veies, significant ‘mira’, sofreix en el llenguatge modern un desplaçament d'accent, convertint-se en veiès, i contraient-se després en ves. En la llengua antiga apareix documentada sense contracció. Veges donchs si mereix principat, Metge Somni i. Veges a quanta viltat se sotsmeten, ibid. iii. Veges tu si era leguda cosa ne bona, Genebreda Cons. 42. Està bé: m'hi conformo, veges, Pons Com an. 187. Veès si me faràs anar com un axengé, Ignor. 36. S'usa sovint amb valor exclamatiu (V. veiès).
|| 2. La forma plural vejats, significant ‘mirau’, apareix molt usada en el català antic. E uejats la uirtut de Déu cal és, Jaume I, Cròn. 58. Diners..., a qui diu «no», fanli dir «och»; Vejats miracle!, Turmeda Amon. 66. Vosaltres vejats què farets, Serra Gèn. 212. E veiats si hauets desig d'alguna cosa, Curial, i, 30. En certs passatges es veu que vejats equival aproximadament al llatí ecce, ‘heus aquí’, com es veu pel text següent: Dix Déus a ell e a sa muller: Vejats que jo don a vosaltres totes les erbes, Serra Gèn. 6.
|| 3. La forma de singular veus és usada amb gran freqüència en la llengua antiga amb el valor exacte del llatí ecce: cast. he aquí. Veus que'l rey menà son solaç ab la dona sa muller, Desclot Cròn., c. 4. E ueus lo començament que nós faem, Jaume I, Cròn. 55. E veus la rahó per què haguem nom Pere, Pere IV, Cròn. 57. Senyor, trahit sots, que veus don Pedro de Xèrica que ha presos vostres barons, Pere IV, Cròn. 89. Tantost que m'hac saludat..., veus la porta qui s'obria, Turmeda Diuis. 4. La Verge Maria lo m'ha declarat..., e veus que me'n vaig a Paradís, Sermo septem art. Veus que los cels foren huberts, Evang. Palau. Veus que s'és acostada la hora, Gerson Passió, c. 6.
|| 4. Les formes arcaiques vet i vets, equivalents a ‘mira’ i ‘mirau’ i al llatí ecce, s'usen encara actualment en combinació amb adverbis de lloc, i antigament s'usaven sense tal combinació. a) ant. Vet la special circunstància en cascun d'aquests tres actes, Eximenis Terç, c. 175. Ara vehets que jo son caygut soptosament en mala ventura, Genebreda Cons. 16. Dix a sa mare: Fembra, vet ton fill. E puys dix al dexeble: vet ta mare, Serra Gèn. 218 (que correspon a la frase «ecce mater tua» del llatí evangèlic). Vet aquets dos jays, Ignor. 1.—b) En combinació amb els adverbis de lloc ací, aquí, allà, equival al castellà he aquí, he ahí, he allí. Pot escriure's separadament (vet ací, vet aquí, vet allà) o bé amb els dos mots aglutinats (vetací, vetaquí, vetallà). (També s'escriu a vegades vataquí, vatallà, etc., amb el vet convertit en vat en la pronúncia, però convé defugir aquesta grafia i mantenir la forma vet). Vet ací lo primer document que dóna, Eximenis II Reg., c. 7. E vet ací mostra del que sab fer, Tirant, c. 335. Senyor, vet ací que tenim dos coltells, Gerson Passió, c. 5. Vataquí un cigarret perhom, Ignor. 11. Vat allà En Mepes, Roq. 14. Vetaquí mon anell d'or, Verdaguer Idilis. Y vatassí [=vetací] un homo tudat, Alcover Cont. 7. Vet'aquí l'alberc, vet'aquí el palau, Riber Sol ixent 132. Vet astí [sic] lo segon missager, Sermons St. Vicent Ferrer (ap. Ribelles Biblgr. i, 328). Vet-aquí l'origen del seu nom, Galmés Flor 12. Vetaquí que no sé què dir-te, Pons Auca 103. Per un «vetaquí»: per una cosa de no res, sense importància (Palma).—c) La mateixa combinació amb els adverbis de lloc es troba aplicada a la forma veus (de la qual hem parlat en el || 3 d'aquest paràgraf). E dix un caualer:... Ueus aquí don Ató qui'ns segueix, Jaume I, Cròn. 26. Que veus aquí lo seu estandart, Muntaner Cròn., c. 19. Veus açí la seruenta humil del Senyor, Villena Vita Chr., c. 36. E veus açí una part del anell, Tirant, c. 3. Y estant ells menjant, veusaquí hont ve lo marit, Faules Isòp. 139. Ai! lo guerrer que el pare preveia, veus-aquí, Atlàntida ii. Veusaquí el vel que han teixit, Canigó vi.
|| 5. Es formen nombroses combinacions de les formes ve, vet i veus amb pronoms personals complements i també simultàniament amb aquests pronoms i amb els adverbis de lloc ja indicats (combinacions equivalents a les castellanes heme aquí, helo ahí, henos aquí, etc., i a les franceses me voici, nous voici, le voilà, etc.). a) Combinació de veu o vet i pronom o pronoms, sense adverbi de lloc. Respon-li axí, com sent Pau: Potens est Deus, etc., e ve'l-te conclús, Sermo septem art. Demanaren a l'amic on era son amat; respòs: Ve'l-vos en una casa pus noble que totes les altres, Llull Am. e Am., met. 24. «¿A on és Miquel?—Va-te-lo» (Elx).—b) Combinació de veu (o ve o veus) i vet amb pronom o pronoms i ensems amb adverbi de lloc. Ferit só, e ue'ls-uos aquí per on uan, Jaume I, Cròn. 26. Madona, és ací lloctenent del senyor rey?—E ella dix:—Senyor, hoch, ve'l-vos ací, Muntaner Cròn., c. 269. Donsela, veus-ma así, Graal-10. Car vet me ací donzella indefesa, Tirant, c. 345. E dix-los: Ve'l-vos assí, Serra Gèn. 214. Si et fes goig ma corona de rei, ve-te-la aquí, Atlàntida ii. Veus-els-aquí amb llurs palmes de victòria, Verdaguer Idilis. Y valt'aquí cercant y enforinyant, Roq. 31. Vetamaquí [=vet-em-aquí] sense clau, Caseponce Contes Vallesp. 77. Alabat sia Déu, va dir, vetalaquí, Caseponce Faules 89.—c) Combinació amb pronom o pronoms personals i amb una de les partícules pronominals ho o en. Fóra hora que t'hi assentesses, vethoaquí, Pons Auca 75. Jo hu tenc, veutaquí [=ve-ho-t'aquí], Alcover Rond. i, 78. «¿En vols una? Vet-n'aquí dues» (Men.), o «Ve'n-t'aquí dues» (Mall.).—d) Les formes combinades vet-ho-aquí o veliaquí [=ve-l'hi-aquí] s'usen molt per a concloure definitivament un període, i equivalen a les locucions castellanes ahí está, eso es todo. Tant n'hi ha y bon pes... Ve-liaquí, Pons Auca 81. Sosté que tot se va contenir en saber aguantar estulviant aliments y bales. Ve-liaquí, Oller Rur. Urb. 50.
|| 6. La -t de la forma vet ha sofert dialectalment una transposició i s'ha confús amb el pronom personal et o te, la qual cosa ha originat formes complicades en què es repeteix la dita consonant t, com vetme-t-aqui, vetlos-t-allà, etc., sobretot a Mallorca. Vatmos t'aquí en bon divenres, Ignor. 43. Es bòtil vatlot'aquí, Roq. 5. Y vatme-t allà sense més quefer, Roq. 11. ¿Tres papeletes? Vatles-t'aquí, Penya Poes. 223. Vatlost'allà que juguen, Penya Mos. iii, 96. Ve-lestallà dins es foc, Alcover Cont. 309. Aquesta reiteració de la t ha arribat, en el mallorquí, a l'extrem d'afegir-se una -t al final de tot de la combinació (ve'lt'aquít, ve'lt'allàt), cosa que ha donat per resultat que tals formes compostes fossin interpretades com a adjectius o participis en -it o -at i que es creassin per al femení formes en -ida i en -ada (ve-la-t'aquida, ve-la-t'allada). «¿On és el meu capell?—Ve'lt'aquit!»«¿Has vista la meva neboda?—Ve-la-t'allada!»
    Loc.
—a) Segons veig, o Segons se veu, o Pel que es veu: segons sembla.—b) De bon veure: d'aspecte agradable. De mal veure: de mal aspecte, desagradable a la vista.—c) Fer veure: té el significat de ‘demostrar, fer que resulti evident’, i també el de ‘fingir, mostrar com a vertader allò que no ho és’.—d) Fer-se veure: procurar cridar l'atenció; obrar amb presumpció, per exhibir-se.—e) De veure: digne d'esser vist. «Han fet un monument que és molt de veure». «Aquest palau és cosa de veure».—f) No poder veure algú: tenir-li gran aversió. També es diu, més expressivament, no poder veure de cap ull o no poder veure ni pintat (o ni en pintura). Els pagesos no poden veure, ni en pintura, el clergat, Pla Pagesos 48.—g) No veure-hi, o No veure-hi de cap ull, o No veure-hi de cap bolla: estar ofuscat per una gran passió, preocupació, sensació de perill, etc. «Estic que no hi veig, de feines». «Aquesta gent no hi veu de deutes». «Està tan enamorat que no hi veu de cap ull».—h) Veure's les cares (o les caretes): topar-se dos contraris, combatre cara a cara, sia materialment, sia en discussió o en competència.—i) No veure-hi de la llargària del nas: esser molt curt de vista o d'enteniment.—j) No veure's blanc ni negre, o no veure's en forat ni en finestra, o no veure's ni en palla ni en pols: no veure's gens, haver desaparegut.—l) Quan jo ho veig!: exclamació de recança davant un fet inevitable (mall.).—m) Com si ho veiés!: exclamació per a donar com a segur allò que s'acaba de dir.—n) Estar a veure venir: estar a l'aguait, vigilant, sense actuar fins que es consideri oportú segons el que ocorri.—o) Haver acabat de veure una cosa: haver-la perduda definitivament.—p) Ja ho veurem: es diu per indicar indecisió, inseguretat d'allò que es farà o s'esdevindrà.—q) Donar un què veure a algú: donar-li un disgust o una preocupació grossa (val.).—r) Tenir a veure (o què veure) amb algú, amb alguna cosa: tenir-hi relació, estar-hi lligat.—s) Qui l'ha vist i el veu!: exclamació per indicar el gran canvi que s'ha produït en una persona o cosa. La frase se sol completar humorísticament així: Qui l'ha vist i el veu... l'ha vist dues vegades.
    Refr.
—a) «Per on aniràs, faràs com veuràs»; «Allà on vages, com veges faces»: significa que cal adaptar-se als usos i costums del lloc on un es troba.—b) «Del que els ulls no veuen, el cor no se'n dol»: vol dir que les desgràcies no presenciades impressionen molt menys que les que hom veu personalment.—c) «Ja ho veurem vol dir no en fiis»: es diu en resposta a algú que no es vol comprometre i acaba de dir «Ja ho veurem».—d) «Vivim, i veurem coses»; «Visquem, i coses veurem»; «Viure per a veure»: significa que el qui viu molt té ocasió de veure moltes coses estranyes.—e) «Qui ho vol veure, s'ho ha de beure»: es diu per reprimir la curiositat d'un infant quan demana per veure quelcom que no convé o no volem que vegi (Men.).—f) «Més hi veuen quatre ulls que dos»; «Sempre hi veuen més dos que un»: es diu per justificar la intervenció de dues o més persones en un examen, revisió, estudi d'un assumpte, etc.—g) «Si no ho vols creure, ves-ho a veure»: ho diem a la persona que es resisteix a creure allò que li diem.—h) «Bé és orb qui per garbell no hi veu» (Metge Somni iii).
    Fon.:
bέwɾə (pir-or., or.); béwɾe (occ.); vέwɾə (Valls); və́wɾə (mall., Ciutadella, eiv.); vέ̞wɾɛ̞ (Maó, Alaior); vέ̞wɾə (Alaró, Binissalem, Lloseta); véwɾa (Alguer); vóɾe (val.); vówɾə (Manacor); béɾe (occ. vulgar).
    Conjug.:
en els paradigmes adjunts (pàg. 771-775) es troba la flexió antiga i la moderna dialectal.
taula 
Les formes normals admeses en la llengua literària actual són aquestes: Infinitiu: veure;—Gerundi: veient;—Participi passat: vist;—Present d'indicatiu: veig, veus, veu, veiem, veieu, veuen;—Pretèrit imperfet: veia, veies, veia, vèiem, vèieu, veien;—Perfet simple: vegí, veieres, veié, veiérem, veiéreu, veieren (o viu, veres, vé, vérem, véreu, veren);—Futur: veuré, veuràs, veurà, veurem, veureu, veuran;—Condicional: veuria, veuries, veuria, veuríem, veuríeu, veurien;—Present de subjuntiu: veja o vegi, veges o vegis, veja o vegi, vegem, vegeu, vegen o vegin;—Imperatiu; veu, vejam o vegem, vejau o vegeu.
    Etim.:
del llatí vĭdēre, mat. sign. La forma d'imperatiu vet o vets, de què hem parlat en el paràgraf III (|| || 4, 5 i 6), representa les formes d'imperatiu llatí vĭde i vĭdēte. Val a dir, però, que hi ha hagut interferència entre aquelles formes vet, vets, i les quasi homònimes avet, avets (del verb haver), procedents de la llatina habēte, com també hi ha hagut creuament entre la forma d'imperatiu veu o veus i la sinònima heus (de haver) que es troba en locucions com heus aquí, heus ací, equivalents a vet aquí, vet ací.