Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  vogar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VOGAR v. tr. o intr.
|| 1. intr. Remar (|| 1); cast. bogar, remar. Totes XXII galees... van bogar [sic] apparellats de batalla, contra l'estol del rey Carles, Muntaner Cròn., c. 67. Mentre los galeots voguen, ells estan atersats, Muntaner Cròn., c. 130. Per tal com havien lo vent contrari, vogant, batalla arrencada, acostaren-se, Pere IV, Cròn. 307. Un home d'armes vogaua en la galera, Tirant, c. 335. En una mar quieta y llisa | confiada barqueta voga, Aguiló Poes. 224. A cada banda voguen tres remeres, Canigó iii. Vogar a la sirga: remar amb un sol rem movent-lo d'un costat a l'altre de la banda de popa. a) usat com a tr., amb el mot rem com a complement directe. Ell avandarà e vogarà lo seu rem per delit, Muntaner Cròn., c. 130.
|| 2. Moure els braços rítmicament per nedar; cast. remar. Com el nedador ardit, que voga amb més braó, Ruyra Parada 187.
|| 3. intr. Moure's lentament i avançant en sentit horitzontal a manera d'una barca a rems; cast. vogar, flotar. S'alçava com una fumarada, dintre la qual vogaven, fent torterols, unes a manera de llargues corretges, Ruyra Pinya, ii, 220.
|| 4. Sonar una campana o campanes inclinant-les alternativament cap envant i cap enrera; cast. doblar. a) intr. Les campanes dels pobles començaren a bogar al toc de mal temps, Pous Empord. 36.—b) tr. Una campana, vogada sens subte pel temporal, deixava sentir la seva veueta, Ruyra Pinya, ii, 82.
|| 5. Brandar, moure una cosa d'un costat a l'altre reiteradament; cast. blandir. «Vogar la maça» (Aguiló Dicc.). «Vogar él bres» (ibid.).
|| 6. intr. Engronsar-se una persona, sobretot un infant, seient damunt el cap d'una biga que descansa pel seu centre damunt un suport més o menys alt (Artà); cast. columpiarse.
    Loc.

Vogar-la: passar el temps, la vida; habitar (Empordà). «¿Per on la vogues, ara?» = ¿per on la fas? ¿per on navegues? (Llofriu).
    Fon.:
buɣá (or.); boɣá (occ., mall.); boɣáɾ (val.); voɣá (mall.); vuɣá (men., alg.).
    Etim.:
s'havia considerat procedent del germànic wogen, ‘moure's com les ones’, però Corominas DECast, iv, 942, acceptant l'opinió de De Gregorío i de Spitzer, considera segur que vogar ve del llatí vōcāre, ‘cridar’, i ho fonamenta en el crit amb què els còmits o caps de la xurma d'una galera donaven als remers el ritme per a vogar tots plegats.