Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  voler
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VOLER v. tr.: cast. querer.
I. || 1. Exercir la potència de l'ànima que mou a fer alguna cosa; tenir la intenció determinada (de fer o de fer fer quelcom). a) Amb complement directe verbal en infinitiu, indicador de l'acció que el subjecte té intenció d'acomplir. Si guilelm Arnal me fecia tal cosa que drecar no'm uolgés, doc. a. 1080-95 (Miret Doc. 10). Ueng lo diable a él e uolg-lo tentar, Hom. Org. 6 vo. Sabràs-ho entendre si ho vols entendre, Llull Int. 313. Quant ne hac II mília, encontinent ne volch hauer més, Llull Felix, pt. i, c. 2. Negú d'aquels de la ost no y uolgren acórrer, Jaume I, Cròn. 16. Lo senyor de la nau no li haurà volgut pagar lo seu loguer, Consolat, c. 139. Per res no m'hich vull aturar, Muntaner Cròn., c. 32. Que volgren llevar los ferres e no pogren, Muntaner Cròn., c. 196. Axí Nós volguem-los-ne complaure, Pere IV, Cròn. 147. Los richs hòmens no'l volien seguir, ibid. 44. Set anys ha volguts perdre per amar-me, Tirant, c. 59. ¿Oi, que no volies fer-ho?, Pons Com an. 133. Voler dir: significar. No vull dir que l'hom no dega haver vergonya de sos peccats, Eximenis Conf. 3. ¿Que voleu dir que hem acabat la set?, Vilanova Obres, xi, 119.—b) Amb complement directe verbal en subjuntiu introduït per la conjunció que, indicant l'acció que el subjecte de voler té intenció que altri faci. Per que sener no uulats quei aia mes, doc. a. 1257 (Pujol Docs. 21). No volem que aquest regne sobre nós, Serra Gèn. 156. Déu volgués que el dia fos d'una bella entrada, Ruyra Parada 35. En el llenguatge antic s'usava sovint voler expletivament com a complement de cortesia de verbs com pregar, demanar, plaure, etc. Plàcia-us que vullats que nós nos recullam ab vós (frase que podria reduir-se a «Plàcia-us que nós nos recullam ab vós», suprimint-se la frase que vullats, com també es podrien suprimir frases anàlogues en els exemples que segueixen), Muntaner Cròn., c. 49. E'ls pregam justament que ells ab bon cor y ferm volguessen-nos servir (=els pregam que ab bon cor e ferm ens servissen), Pere IV, Cròn. 304. Plàcie-us donchs que la muller mia me vullau restituir, Metge Somni iii. Us tindré a molta gràcia que us vullau emprar de mi, Tirant, c. 87. Per ço't soplich, per cortesia, | vulles venir ab mi allà, Somni J. Joan 1682.—c) Sense complement directe. Tot axí sia com vós vullats, Desclot Cròn., c. 3. No's poden venjar de lurs marits axí com volrien, Metge Somni iii. Sense voler he passada la porta, Costa Poes. 38. «Perdona'm, ho he fet sense voler».
|| 2. Tenir la intenció determinada d'obtenir una cosa o de procurar-la a algú. a) Amb complement directe substantival. No volem los tresors, com los romans no's deliten en posseyr aur, Genebreda Cons. 99. Digues-los que no vullen rey, Serra Gèn. 95.—b) Amb complement directe pronominal. Lexats-nos dormir, que no'n pot àls esser sinó ço que Déus uolrà, Jaume I, Cròn. 31. Veure los qui ho volran e los qui ho contrastaran, Consolat, c. 50. Poc que el voldré mai més, Ruyra Parada 29. ¿Què voleu, doncs, pel vostre perdó?, Alcover Poem. Bíbl. 72.—c) Voler bé o Voler mal a algú: desitjar-li coses bones o coses dolentes, felicitat o infelicitat. Per ço com la casa nostra d'Aragó havia hagut molt d'afany..., volia-li gran mal, Pere IV, Cròn. 390. Tot hom... pot conèxer que gran mal los vols, Metge Somni iii. ¿Que yo no sàpia a qui anau detràs e a qui voleu bé?, ibid. iii.
|| 3. Tenir amor, estimar (val.). Yo no tinch a nengú a qui vulla més que a tu, Esteve Eleg. t 8. Si'l deu o no'l deu voler ni amar, Proc. Olives 382. De tots mereixen ser honrades y molt volgudes, Viudes Donz. 848. Es persona que ens vol de veres, Valor Aleix 32. a) Estimar amb amor sensual; estar enamorat (mall., men.). «Ses rames d'una olivera | estan girades al cel; | quan tu me voldràs, Miquel, | qualsevol hora som teua» (cançó pop. Mall.). Me dius que em vols amb frenesí, Roq. 13. Si jo te vui, és perque he conegut que no t'eres enamorat de lo que ha de tornar pols, Alcover Cont. 30.
|| 4. fig. (amb subjecte indicador de cosa, no de persona) Requerir, exigir. La carn salada se vol tallar de aquesta manera, Robert Coch 1 vo. Aquestes cassoles... se volen menjar en lo mes de abril, ibid. 42 vo. Caçar un abegot de cap vermey volia de vegades tot un dematí, A. Ruiz Pablo (Catalana, i, 409).
|| 5. fig. Esser imminent (un esdeveniment). «Fa un fred, que sembla que vulgui nevar». «No vol ploure». a) Estar en perill (de tal o tal cosa); trobar-se en situació de provocar tal o tal esdeveniment advers. «Aquesta casa vol caure» (=està en perill de caure). «El teu noi vol rebre» (=fa malifetes que obligaran a pegar-li).
II. usat com a reflexiu.
|| 1. En ús pròpiament verbal, freqüent en català antic. Pogra cegar si's uolgués, Hom. Org. 6. Los jueus auciren-vos, Sènyer, a aquella mort que's volgren, Llull Cont. 108. Se n'anassen lla hon se volguessen, Pere IV, Cròn., 43. Sia que's vulla, la Sancta Escriptura diu que Samuel aparech, Metge Somni i. Demana-li ço que't vulles, ibid. iii. Tu t'ho volguist, | car no creguist, Spill 6502. a) En aquest ús, combinant-se amb l'indefinit qual o amb l'adverbi on, forma pronoms i adverbis (qualsevulla, onsevulla) que encara ara s'usen, però antigament podien emprar-se separadament mentres que ara formen un conjunt inseparable. En qual lloch se vulla (=en qualsevol lloc) del llibre, Muntaner Cròn., c. 19. Quantes són vives, | quals se vol sien, | tot quant somnien | esser ver crehen, Spill 431. E hon se vulla que yo sia, la mia ànima serà ab vós, Tirant, c. 4.
|| 2. ant. En ús conjuncional. a) Vulla's...: conjunció distributiva, el segon terme de la qual pot esser la mateixa forma vulla's o bé la disjuntiva o; cast. ya..., ya...; ora..., ora... a) Amb repetició de vulla's en el segon terme. Com és aquest món loc en lo qual pot hom triar e eleger vulla's mal, vulla's bé, Llull Cont. 105, 23. Vullas que la nau vage primer a Baruth, vulles primer en Xipre, doc. a. 1386 (Capmany Mem. ii, 175). Ninguna novia... vulles que sia de la dita vila, vulles que sia de deffora, no gos cavalcar, Mostass. Agual. 29 vob) Amb el segon terme introduït per o. Vulles que'l mercader sia en la nau o defora, Consolat, c. 102. Senyor al món, vullas's chrestià o sarrahí, Muntaner Cròn., c. 57. Alcú o alcuna, vulla's sia expectant o no expectant, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 222). Que nengú gos tocar ne pendre taulons..., vulles que sien en obra o fora d'obra, doc. a. 1390 (BSAL, ix, 31).—c) Es troba usada la forma reflexiva de segona persona vulla't (en lloc de la normal de tercera persona vulla's) en aquest text: Per I diner venecià d'argent n'à hom là LX liures, vullat de sech o de vert, M. Polo lxvii.d) Es troba usada la forma de pretèrit volgués (en lloc de la normal de present vulga) en aquest text: No y ach caualler negú ne altre que li pogués metre lo peu deuant, volgués de torneig o de força o de trempament o de que's volgués, Jacob Xalabín 7.—e) La forma o vullen-se equivalent a ‘o bé’, apareix usada en aquest text: Fa quiscun any de cens... una fogassa o vullen-se dos dinés per la fogassa, pagadora a nadal, doc. a. 1497 (arx. de Montblanc).
III. (substantivat) m.
|| 1. Voluntat; potència de l'ànima que ens mou a obrar. Alcuns hòmens són... qui han poder de fer bé e no n'han lo voler, e alcuns hòmens són qui han lo voler e'l poder a fer bé, Llull Cont. 47, 6. Siats tuyt de un voler e d'una volentat, Muntaner Cròn., c. 6. Per complir lur foll voler mataren lurs fills, Metge Somni iii. Per voler de Déu fou terratrèmol, doc. a. 1427 (Ardits, i, 249). Sens sabuda e voler de la major part dels jurats, Mostassaf 9. Senyora de mon voler, Tirant, c. 48. Forçar desigs e sotsmetre volers, Pere Torrella (Cançon. Univ. 169). Quant ma Rahó féu contrast al Voler, Ausiàs March lxxviii. Ja que el voler del cel no li és propici, Alcover Poem. Bíbl. 26. Bon voler: bona voluntat, amor, estimació. Si no fos per lo bon voler que t'havia, Metge Somni ii.
|| 2. Amor, estimació (val.). Car los qui molt amen ab los volers cechs, Proc. Olives 1350. Em sembla que ha tornat ara ací amunt pel voler que té a tot açò, Valor Narr. 30.
    Loc.
—a) Déu vulga (o vulgui): fórmula per a introduir l'expressió d'un desig. Déu vulga que no es perdi tan bella usança, Rosselló Many. 87.—b) Per un voler de Déu o Ha estat un voler de Déu: fórmula per a expressar una gran casualitat o gairebé un prodigi. «Per un voler de Déu t'has salvat». «Ha estat un voler de Déu que no m'hagi mort!»—c) Que vulgui o que no vulgui: tant si vol com si no vol.—d) Sigui com vulgui: de totes maneres, tant si és una cosa com si és l'altra.—e) Serà lo que Déu voldrà: es diu en prendre una decisió greu o perillosa, del resultat de la qual no es té seguretat.—f) Què vol dir!: exclamació per a expressar gran sorpresa davant un fet o una notícia.—g) Voler i doler: tenir ensems desig i por d'una cosa.—h) Aquest vull, aquest no vull: es diu per expressar l'acció de triar.—i) ¿En vols (o en voleu), de (tal o tal cosa)?: es diu per indicar que n'hi ha gran abundància. «Vingueren els nois, i en voleu, de crits i rialles!»«Em va caure la botella, i en vols de vi escampat per terra!»—j) No voler algú ni coronat d'or, o ni cuit ni cru: no voler-lo de cap manera.—l) Vol dir? (o Voleu dir? o Vols dir?): interrogació amb què s'expressa dubte d'allò que un altre acaba d'afirmar.—m) ¿Vols (o voleu) dir que...?: es diu per consultar a un altre sobre una cosa dubtosa. «¿Voleu dir que tindrem prou cadires per a tanta gent?».
    Refr.
—a) «Qui tot ho vol, tot ho perd».—b) «Això vols, això no hauràs».—c) «No en vull, no en vull, ompliu-me'n sa capulla» (o «posau-me'n dins sa taleca», o «dins sa mànega»): es diu al·ludint als qui fan el desmenjat amb talent, o sia, que fingeixen no tenir ganes d'allò que realment desitgen (mall., men.).—d) «El que no vols per tu, no ho vulguis per ningú».—e) «Qui no vol quan pot, no pot quan vol».—f) «Qui molt en vol, manco en té»; «Qui molt vol, poc té».—g) «No es mou la fulla, que Déu no ho vulla».—h) «Qui et vol mal, te farà riure; qui et vol bé, et farà plorar».—i) «Si no pots fer el que vols, fes el que pots».—j) «Qui més té, més vol»: significa que els homes no estan mai assaciats de riqueses.—l) «Qui diu lo que vol, ha de sentir lo que no vol»: indica que el qui parla sense refrenar la llengua ha de sofrir que els altres malparlin d'ell.—m) «Quan Déu no vol, els sants no poden».—n) «Qui fa lo que vol, espera lo que li ve»: significa que el qui obra sense escoltar consells, sol tenir mal resultat.—o) «El que uns no volen, altres ho prenen»; «Lo que u no vol, un atre ho pilla al vol» (val.).—p) «Tant vol el gat a sos fills, que se'ls menja» (Val.); «Tant et vull, que et trac l'ull» (Alcoi): es diu per aquelles persones que, per afavorir massa algú, el perjudiquen.—q) «Qui en vol, hi va; i qui no en vol, hi envia»: significa que generalment s'obté millor resultat anant personalment a cercar o demanar una cosa que enviant-hi un criat, un noi, etc. (men.).—r) «Qui et vol bé, a casa et ve» (per casar-se) (Urgell, Segarra).—s) «Fa més qui vol, que qui pot».—t) «Marit vull; al punt el vull; si no, no el vull»: es diu referint-se al qui és massa exigent en demanar una cosa sense mirar si és possible obtenir-la tot seguit (mall.).—u) «En Si'n-vol es va morir de fam»: es diu irònicament quan algú ofereix una cosa dient «si en vol...» però sense intenció de donar-la.
    Var. form.
(dial.): volguer, voldre, volre.
    Fon.:
buɫέ, buɫɣέ (pir-or., or.); boɫé, boɫɣé, bɔ́ɫðɾe, bɔ́ɫre (occ.); voɫéɾ (Cast., Al.); boɫéɾ, bɔ̞́ɫðɾe (Val.); voɫə́ (mall.); voɫέ̞ (Alaró, Binissalem); vuɫə́ (Sóller, Ciutadella, Eiv.); vuɫέ̞ (Maó, Alaior); vulɣé (Alguer).
    Conjug.:
en els paradigmes adjunts (pàgs. 867-871) donam la flexió arcaica i la dialectal de voler.
taula 
Les formes generalment admeses en la llengua literària moderna són:—Infinitiu: voler;—Gerundi: volent;—Participi passat: volgut;—Present d'indicatiu: vull, vols, vol, volem, voleu, volen;—Pretèrit imperfet: volia, volies, volia, volíem, volíeu, volien;—Perfet simple: volguí, volgueres, volgué, volguérem, volguéreu, volgueren;—Futur: voldré, voldràs, voldrà, voldrem, voldreu, voldran;—Condicional: voldria, voldries, voldria, voldríem, voldríeu, voldrien;—Present de subjuntiu: vulga o vulgui, vulgues o vulguis, vulga o vulgui, vulguem, vulgueu, vulguen o vulguin;—Optatiu: volgués, volguesses o volguessis, volgués, volguéssem o volguéssim, volguésseu o volguéssiu, volguessen o volguessin; volguera, volgueres, volguera, volguérem, volguéreu, volgueren;—Imperatiu: vulles o vulguis, vulgueu.
    Var. form.
ant.: les formes que tenen vocal radical u (com vulla, vulles, etc.), quan anaven precedides de mot acabat en vocal, apareixen amb la v- perduda i substituïda ortogràficament per una h en alguns passatges de la Questa del Sant Graal (segle XIV), com són aquests: Yo hul qua vós ha sapiats, Graal 5; No pux craura qua els la hulan lexar, Graal 17; La hula daspuncalar, Graal 131; Yo hulria, dix el, Graal 194.
    Etim.:
del llatí vg. *volēre, que substituí el clàssic velle per haver-se format analògicament damunt les formes volo, volebam, volui, etc.