Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  vos
veure  vós
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VOS pron. pers.
de segona persona plural en datiu o acusatiu; cast. os. S'usa parlant amb més d'una persona (corresponent a la forma forta vosaltres) i també amb una sola persona a la qual es doni el tractament de vós (V. vós en l'article següent). En el català antic i dialectal trobem usada aquesta forma vos en qualsevol posició dins la frase; en la llengua literària actual, s'usa la forma vos únicament quan segueix immediatament a una forma verbal acabada en consonant o en -w, amb la qual s'uneix ortogràficament mitjançant un guionet; quan el pronom personal de segona persona va davant del verb, en la llengua literària moderna és substituït per us, forma que antigament s'usava només darrera mot acabat en vocal (i encara no sempre, com veurem per alguns dels exemples que segueixen). a) En l'ús proclític davant del verb del qual és complement. Fedels vos seré, doc. segle XI (Pujol Docs. 12). Qui ha creat tot lo món... vos valgue e us ajut, Llull Gentil 12. Vans delits vos demanen e la honor d'aquest món vos queren, Llull Cont. 92. Ara vos vuyl dir e comtar, Bíblia Sev. 191 vo. Per ço vos prech, germà amich, Vent. Pel. 13. La senyoria vostra no és en recort del que altra volta vos és stat per mi referit, Tirant, c. 317. Aquesta corona que yo us pos al cap, vos tramet la reyna, Paris e Viana 8. Les portes vos són ubertes, Villena Vita Chr., c. 187. En que sigueu quatre contra un, vos ompliré la cara de talls, Vilanova Obres, xi, 258. Jo vos contemple, Llorente Versos 45. Què vos porta per ci, mossèn Jaume?, Massó Croq. 47. En la fórmula de salutació Déu vos guard es conserva la forma vos davant verb fins i tot en la llengua literària.—b) En l'ús enclític, darrera del verb del qual és complement. Tornad uos a mi, Hom. Org. 4 vo. Portats vos-en aquest libre, Llull Cavall. 6 vo. D'açò enviam vos-en nostra carta, doc. a. 1274 (Bofarull Mar. 76). Yo us vull servir e esser uos germà d'armes, Tirant, c. 313. E dich vos que res no engruxa lo cauall més que lo beure, Dieç Menesc. ii, 13.
    Fon.:
bus, buz (or.); bos, boz (occ., Val.). vos, voz (Cast., Al., mall.); vus, vuz (Valls, men., eiv.). Es pronuncia amb -s sorda en posició final i davant consonant sorda; es pronuncia amb -s sonora [z] davant vocal o consonant sonora. Davant un altre pronom dèbil que tingui l o n, vos es redueix en la pronúncia a vo (vo'l donarem = vos el donarem, vo'n parlarem = vos en parlarem), però aquesta modificació no transcendeix a l'escriptura.
    Etim.:
del llatí vos, pron. pers. de segona personal plural.

VÓS (antigament escrit sense accent). pron. pers.
de segona persona plural. a) S'usa aplicat a una sola persona a la qual no es dóna el tractament de tu ni el de vostè; cast. vos. Venc en poder de vos seinner en Pere, Capit. Llorens 1211. Jo aytal pos en possessió uos n'aytal, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 325). Senyor creador meu, ajudats-me, si a uos ue en plaer, Jaume I, Cròn. p. 94. Que vos me vullau com a vos jutgar, Proc. Olives 27. ¿No he fet amb vós contra Almanzor la guerra?, Canigó i.b) ant., per influència del llatí, s'usava a vegades dirigint-se a més d'una persona, o sia, com a equivalent a vosaltres. Car vos haurets tos temps pobres ab vos, et a mi no haurets tos temps ab vos, Evang. Palau 52.
    Refr.

—«Casa't, i et diran vós»: es diu per indicar irònicament que en casar-se s'adquireix una certa categoria... però també es troben molts d'inconvenients; la frase es funda en el fet que a Mallorca era usual tractar de tu els fadrins i de vós els casats.
    Fon.:
bós (pir-or., or., occ., Val.); vós (Valls, bal.).
    Etim.:
del llatí vos, pron. pers. de segona persona plural.