DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ABELLA f.
|| 1. Insecte himenòpter de la família dels àpids, que viu en societat dins caseres naturals o artificials i fabrica la cera i la mel: Apis mellifíca L.; cast. abeja. Nos veem que la abella ajusta de diverses flors mel e cera, Llull Cont. 109. És de color negrosa amb pèls vermellencs a diverses parts del cos. La seva defensa és el fíbló, agulló dentellat que produeix una picada molt dolorosa i que queda ficat dins la ferida, produint a l'abella la mort per esquinçament de l'aparell verinós que té en l'abdomen. Les abelles es divideixen, per raó del sexe, en mascle, femella i neutra. a)   L'abella mascle té els noms per abegot, abellot, borinot, bagarro, gabarrot, abella borda i abella major (Broch Prompt. tril.). Per la seva descripció i dibuix, V. abegot.—b)   La femella és anomenada vulgarment abella eixamenera (Pobla de L., Collsacabra), abella guia (Pont de S.), mare, rei o reina. Té el cos més llarguer que les altres, els ulls laterals més petits i les antenes de 13 artells. No treballa en la fabricació de bresques, sinó que quan és fecundada no fa més que pondre. A cada rusc no hi pot haver més que una reina; quan en neix una altra, una d'elles eixamena o la maten.—c) L'abella neutra es diu obrera o treballadora, o abella bona (beia bona, Eiv.). És la que, per causa de no tenir ben formats els òrgans de la generació, no pot esser fecundada; és la que treballa en la fabricació de la mel, i a cada rusc sol haver-n'hi molts milers. És més petita que la reina i que els abegots; té els òrgans bucals més grossos, i a les cames posteriors un aparell a posta per replegar i portar el pol·len.—Hi ha aquestes altres denominacions populars de les abelles:—d) Abella carnissera: és més grossa que l'ordinària, i pica més dolorosament (Gandesa).—e) Abella guardiana: la que vigila l'entrada de la casera perquè no hi entrin insectes externs (Sagàs).—f) Abella maleita: nom d'una casta d'abelles petites, molt feineres i fortes contra el mal temps (Men.).—g) Abella matxega: la que cria més abegots que abelles (Labèrnia-S. Dicc.).—h) Abella netejadora: la que s'ocupa a treure del rusc les abelles mortes i la brutícia (Sagàs).—i) Abella realenca: la que cria reines (Pego).—j) Abella ventadora: la que s'ocupa a fer, amb el debatec de ses ales, un fort corrent d'aire per fer evaporar l'aigua que porta la mel (Sagàs).
|| 2. Insecte himenòpter de la família dels vèspids: Vespa vulgaris L. (Petra, Mall.); cast. avispa.—Per la descripció, V. vespa.
|| 3. Abella carnissera (Eiv.) o abella sagetera: insecte himenòpter de la família dels vèspids: Vespa germanica Fabr.; cast. avispón. És més grossa que l'abella de mel, i la seva picada és més forta.
|| 4. Peix semblant al pagre És pla i vermellenc, d'uns 40 cm. de llarg; té un apèndix per banda sota la ganya (St. Feliu de G.). És possible que la semblança d'aquest apèndix amb les potes i fibló de les abelles li hagi donat el nom (Griera Voc. peixos).
|| 5. Abelles, pl., bot. a)   Planta de la família de les orquidiàcies: Ophrys apifera Huds. (Conflent, Garrotxa, Pla de Barc.); cast. flor de la abeja. Té el tronc dret, de 20 a 50 cm.; fulles oblongues o oval-oblongues; flors en espiga; bràctees herbàcies, més llargues que l'ovari; sèpals externs color de rosa amb venes verdes, estesos en creu; sèpals interns curts, triangulars i vellutats; labell suborbicular, purpuri-fosc vellutat, amb una taca i retxes glabres, trilobat a la base amb els dos lòbuls laterals verticals i cònics i el d'enmig subglobulós amb un apèndix replegat.—b) Planta orquidiàcia, Ophrys scolopax (Garrotxa).
|| 6. met. Persona remenosa, inquieta, que no està mai en posa (Men.). S'aplica principalment a infants.
|| 7. astron. Nom d'una constel·lació de l'hemisferi austral situada prop del pol; cast. la Abeja.
    Loc.
—Semblar picat d'abelles: estar molt gras, inflat (Cat., Mall.).
    Refr.—a) L'abella amarga no pot traure la mel dolça: ho diuen parlant d'una persona malmirrosa i poc tractable, per explicar qualque mal pas que haja fet.—b) Any d'ovelles, any d'abelles (Manresa).—c) Abella, ovella o església, si vols riquesa: suposa que l'apicultura, el bestiar de llana i l'estat eclesiàstic són coses lucratives.—d) Ovelles i abelles, en tes deveses (Gomis Zool. 437).—e) D'any d'abelles, no te'n meravelles: vol dir no te n'alabis, perquè poden perdre's fàcilment (Manresa).—f) Miquel, Miquel, no tens abelles i vens mel: ho diuen parlant d'un qui ven o dóna coses qui no poden esser ben adquirides.—g) Abelles i ovelles, no estigues mai sense elles (Gandesa).—h) A fibló d'abella, cera d'orella: perquè la cera d'orella és bona, segons creença vulgar, per curar els pics d'abella (Gomis Zool. 437).—i) Ses abelles no coneixen son amo: es diu perquè les abelles ataquen a picades qualsevol persona, encara que sigui l'apicultor (Men.).
    Cult. pop.—a) El poble creu que és pecat matar les abelles, perquè fan la cera per fer llum a Nostre Senyor (Barcelona).—b) Per no esser picat d'abelles, basta estrènyer les dents (Maresme). Qui es troba voltat d'abelles, o vespes, si no vol que el piquin, s'ha de mossegar el cap de la llengua (Vallès); ap. Gomis, Zool. 436, 437. Per no esser picats d'una abella, han de moure la mà davant la cara, dient: «Demà és divenres, demà és divenres, demà és divenres», i repetir ho fins que l'abella se sia ben allunyada (Palma, Campos).—c) Sobre la causa que les abelles es moren després de picar, hi ha a Mallorca la següent llegenda: Com el Bon Jesús hagué criades ses beyes, y elles veren que sa mel que feyen era tan bona, y que de ses seues bresques en treurien sa cera per dir missa, quedaren tan plenes de vanaglòria, y s'entonaren tant, que varen tenir cara d'envestir el Bon Jesús amb aquestes:—«Suposat de que feym unes coses tan precioses y esquisides, per guardarles de qui les mos vulguen pendre, vos demanam que mos concedigueu sa gràcia de que, en picar, matem»—«¿Ay sí?» diu el Bon Jesús. «¿Vol dir voleu matar? ¿Que no sabeu voltros que no los puch sofrir gens an es venjatius? No res, vos ho fas avinent desd'ara: en picar, en lloch de matar ets altres, vos matareu a voltros mateixes. Així estareu alerta». De llavò ensà ses beyes, en aficar es fibló les surt sa moca, y colen la vida (Alcover, Rond. v, 2.a ed., 20). A Girona hi ha aquesta altra llegenda, que és una variant de l'anterior: Va venir un dia que Nostre Senyor cridà a tots los animals, inclús l'home. y'ls hi va dir: «Vuy concedirvos un dó, demanèu y será cosa feta». Y començant pel rey de la creació, qui una cosa, qui una altra, tots anaren demanant. Quant tocà'l torn a l'Abella. Nostre Senyor li digué:—«¿No't plauria tenir una casa d'or per guardar la mel que fabriques?»—«Senyor, més m'estimo tenir ma estada de suro, puix si fos d'or, envejada com seria per l'home, enlloch fóra segura»—«Donchs ¿què desitges?»—«Un'arma per poguer ferir l'home, sempre qu'intenti traure la mel de ma casa».—«La mel sobrera, després d'abastides tes necessitats, es del home, ton rey. ¿De què't serviría la mel sobrera? ¡Com no fóra per anarla apilant y ferse malver ab el temps! ¡Avara!» L'abella, vegentse axí reptada pel Creador, no respongué.—«Mes, ja qu'us he promès que seria fet ço que demanésseu,—seguí nostre Senyor,—sia lo que demanes». Al instant se vegé dotada d'un fible verinós, que des d'allavors fou membre del seu còs, sense'l qual no podia tenir vida l'Abella, castigantla Nostre Senyor, pel seu mal cor, a morir totseguit de haver ferit a un home, dexant el fibló en la ferida. (Catalana, ii, 43).
    Fon.: aβéʎa (Boí, Pobla de S., Tortosa, Tamarit, Calasseit, Morella, Llucena, València, Gandia, Elx, Alguer); aβéʎo (Pego); aβéʎɛ (Lleida, Fraga, Tremp, Organyà, Falset); əβέʎə (Barc., Manresa, Igualada, Berga, Campmany, Puigcerdà, Prada, Fontpedrosa); əβéʎə (Perpinyà, Mosset, Noedes, Porté); aβéʎʎɛ (Artesa de S.); əβέјə (Collsacabra, St. Feliu de G., Pobla de L.); bέʎa (Esterri, Isavarri, Vilaller); bέʎɛ (Sort); béʎə (Granollers); bέʎə (Cadaqués, Sallagosa, Martinet, Vendrell); bέјə (Blanes, Bagà, Camprodon, Olot, Ribes, Ripoll); béјə (Prats de Molló); bə́јə (Mall., Eiv.); bə́ə (Sóller, Ciutadella); əβə́ɛ (Ferreries); bέɛ (Maó).
    Intens.—a) Augm.: abellarra, abellassa, abellota.—b) Dim.: abelleta, abelleua, abelliua, abellona.
    Sinòn.: || 2, avespa, vespa, vespra, bereiol; || 5 a, abellera, flor de l'abella, mosques d'ase, sabatetes de la Mare-de Déu.
    Etim.: del llatí apĭcŭla, ‘abella’ || 1.

2. ABELLA
|| 1. topon. a) Poblet del terme municipal de Vilallonga.—b) Llogaret del terme d'Espés (Ribagorça).—c) L'Abella: llogaret del terme mun. de Sant Martí de Centelles.—d) Abella de la Conca: vila situada en la Conca de Tremp.—e) Abella d'Adons: llogaret del municipi de Viu de Llevata.
|| 2. Llin. de Catalunya i València.
    Etim.: El nom topografic Abella, que Balari (Oríg. 53) creia, tal volta encertadament, que entrava en la formació del nom Malavella, no s'explica satisfactòriament com a procedent de apĭcŭla, malgrat d'intentar-ho explicar l'autor citat. Sembla més obvi cercar l'origen de tal nom en l'etrusc-llatí Abella, antic nom de l'actual ciutat per Avella (Itàlia) (cf. Menéndez Pidal en ELH, i, lix).

ABELLÀ o AVELLÀ
Llin. de Catalunya i Mallorca.
    Etim.: del nom gentilici llatí Abellānus, ‘nadiu de Abella’ (Th. Ling. Lat., i, 64).