DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACONHORTAR o CONHORTAR v. tr.
|| 1. Fer espassar la pena a algú dient-li paraules encoratjadores; cast. consolar. La Reyna... pres-se a plorar molt fort, e nos qui erem ab ela conortam-la. Jaume I, Cròn. 22. Molt fortment se clamà lo bou de son senyor e'l cauall lo aconortaua aytant com podia. Llull Felix, pt. vii, cap. 1. Aconhortem qui plora, Salvà Poes. 115. a) refl. Sentir minvar la pròpia pena o aflicció. E conortats-uos d'una cosa, que pus los peus tenits en terra, Rey sots de Maylorques, Jaume I, Cròn., cap. 61. Lo senyor rey de Sicilia... fo molt despegat, mas empero conortà-se'n en tant com ells havien feyt mes que no'ls era estat manat, Muntaner Cròn., c. 250.
|| 2. Satisfer en la mida justa el gust o desig d'algú; cast. contentar. Ningun amich que venga em desconcerta | si es meu pobre recapte l'aconhorta, Aguiló Poes. 130. Pastora, poch importa | si dus burell o no, | al Comte l'aconhorta | ta veu y ta cançó, Costa Trad. 44. a) refl. Donar-se per satisfet. E la trista de mare se haurà a conortar ab ell, Tirant, c. 3. No va tenir mes remey que aconortarse amb sos vint sous, Ignor. 38.
|| 3. Donar coratge; cast. animar. Mas lo cardinal... e'ls chrestians de la terra l'en varen molt conortar e li'n donaren gran coratge, Boades Feyts 127. Veyan aquells ferrayats amb un pam y mitx de mànech, que aconhortaven an es mes poruchs, Ignor. 44. a) refl. Cobrar coratge. Barons, aconortatsvos e no us temats, que no es veritat ço de que vosaltres hauets pahor, Serra Gèn. 243.
|| 4. refl. Conformar-se, resignar-se a sofrir alguna cosa per tal de conseguir-ne o impedir-ne una altra; cast. resignarse. «Me vaig aconhortar de perdre mil pessetes abans que tenir un plet» (Mall., Valls, Urgell). Symeon e Anna aconortarense de restar, puix la voluntat del Senyor era aquella, Villena Vita Chr., c. 80. Aquells qui sols per un delitós menjar se aconorten de perdre la vida, Isop Faules 34. Me'n aconort de totes ses fisconades que'm puguen enflocar, Alcover Cont. 496.
    Refr.—a) «El qui no s'aconhorta, és perquè no vol».—b) «No faces plorar el qui has d'aconhortar» (Un Mall. Dicc.).
    Fon.: kunuɾtá, əkunuɾtá (pir-or., or., men., eiv.); konoɾtáɾ, akonoɾtáɾ (val.); konoɾtá, akonoɾtá (occ.); konoɾtá, əkonoɾtá (Mall.).
    Conjug.: regular segons el model de cantar.
    Etim.: del llatí conhortare, ‘exhortar’.