Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  barcelona
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

BARCELONA
|| 1. topon. a) Ciutat capital de Catalunya, situada a la vorera de la mar Mediterrània, entre la desembocadura del riu Llobregat i la del Besòs. En l'edat mitjana era capital del comtat de Barcelona; en la divisió administrativa vigent des de principis del segle XIX és capital de la província del mateix nom. Evitar de dir... Barsalona per Barcelona, Fenollar Regles 135. Barcelona també fo poblada per los africans, e d'un lur gran capità qui s'apellaua Hamilcar Barqua fo appellada Barcanona o Barcinona, Boades Feyts 7. b) Possessió en el terme de Bunyola (Mall.).
|| 2. ant. Nom propi de dona. Ego barchinona cum consilio et uoluntate uiri mei, doc. a. 1277 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barzelona uxor bertrandi, doc. a. 1278 (mateix arx.). Barcelona uxor petri font, doc. a. 1384 (arx. de Montblanc).
|| 3. Llin. existent a Cambrils, Gandesa, Rossell, etc.
    Fon.:
bəɾsəlónə (pir-or., or., bal.); baɾselónɛ (Ll.); baɾselóna (val.); balsaɾóna (alg.).
    Refr.
—a) «Barcelona és bona, si la bossa sona» (Cat., Val., Bal.). També hi ha qui afig: «Tant si sona com si no sona, Barcelona és bona» (Cat.).—b) «Qui no ha vist Barcelona, no ha vist cosa bona» (Cat.); «Qui no és anat a Barcelona, no és mitja persona» (Cat.).—c) «Ciutats com Barcelona, dins Espanya no n'hi ha».—d) «Al camí de Barcelona, qui no camina, s'estalona» (Cat.); «Al camí de Barcelona, qui s'atrapa, s'estalona» (Cat.).—e) «Barcelona i Montjuïc, no es feren en una nit» (Cat.).—f) «Mirar i no tocar, usança de Barcelona» (Men.).
    Var. ant.
del nom: la forma més usual en els documents medievals és Barchinona (Jaume I, Cròn. 18; doc. a. 1373 ap. Miret Templers 555; Ardits, i, 2 i passim; Metge Somni iv; Curial, i, 47; Ardits, ii, 5, a. 1446; etc.); però tal grafia era segurament un llatinisme, car ja es troba la forma vulgar Barcelona o Barçalona a documents del segle XIII (cfr. Pujol Doc. 23; Jaume I, Cròn. 2, 46, 48, 53, 61, etc.). També es troben les variants Barchelona (Marsili Cròn., c. 21; Pere IV, Cròn. 413; doc. a. 1432 ap. Miret Templers 447) i Barchenona (Gilbert-Corsuno Astrol. 3), que són resultat d'una vacil·lació entre la forma vulgar i l'erudita.
    Etim.:
de l'ibèric Barcinone (cas oblic de Barcino), nom de la dita ciutat. L'origen púnic que se li ha atribuït des del segle IV és infundat, i més ho és la suposada derivació del nom d'Hamílcar Barca (cf. Jungfer Pers. 10).