DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. CA m.
  Quadrúpede de la família dels cànids, que viu en domesticitat i al servei de l'home, especialment per a guardar i per a caçar; cast. perro, can. En la cort del rey vi entrar un ca estrany, ronyós, Llull Cont. 108. Molts falcons, astors e cans de diversa natura, Metge Somni i. Be es veritat l'exemple vulgar qui diu: per natura caça ca, Tirant, c. 22. Cell qui es barallos es comparat a cha [sic] qui es malicios, Genebreda Cons. 185. Em falten cans per encalsar sa llebra, Aguiló Poes. 179. Hi ha una gran varietat de denominacions del ca segons la raça a què pertany, les seves condicions físiques i les seves habilitats per a caçar. Ca de raça: el ca que no és entravessat; cast. perro de casta. Ca bord o ca entravessat: el que és fill de pares de diferent raça; cast. perro cruzado. Ca d'armada, o ca de mostra: el ca que, en veure o ensumar la caça, s'atura com si la mostràs al caçador; cast. perro de muestra. Prohibicio de cassar ab ballesta ni ab ca de mostra ni ab altre enginy, doc. segle XV (BSAL, ix, 274). Ca de caça o ca ervissenc: és alt i prim de cos, de cap petit i rodonenc, nas llarg, orelles no molt grosses i un poc tirades per enrera, el pèl blanc o roig i els peus molt petits; és molt bo per caçar conills perquè té bona orella i bon nas, corre molt i té molta resistència (Mallorca); a Menorca en diuen ca de conills; cast. podenco, conejero. Ca llebrer: és alt, prim, de cames molt primes, de color xocolatenc, i molt corredor; serveix per caçar llebres (Mall.); cast. lebrel. Ca perdiuer (Mall.) o ca perdiguer (Eiv.) o ca mè (Mallorca, Menorca): és de cos gruixat, cames curtes, cap grosset i orelles grosses i amollades, i serveix principalment per caçar perdius i guàtleres; cast. perdiguero, pachón. Ca eriçoner: no és gaire gros, té la boca molt punxeguda i el paladar negre, i serveix per caçar eriçons (Mall., Eiv.). Ca rater o ca ratoner: és un poc més gros que el ca nanell, no sol tenir coa, i és molt hàbil per agafar rates (Mallorca). Ca tortuguer: varietat de ca molt hàbil per descobrir els amagatalls de les tortugues. L'historiador mallorquí Binimelis, del segle XVI, diu que els frares cartoixans i els mínims de Mallorca se servien d'aquests cans per caçar tortugues, perquè aquells frares no menjaven carn (Binimelis, Hist. de Mall., ll. I, c. iii). Ca de bou o ca de presa: és molt robust, de cara xata, orelles no molt grosses, cames curtes i fortes, pèl curt i rogenc (Mall., Men.); cast. perro de presa, alano. Antigament el feien barallar amb els bous, i d'aquí li ve el nom. Vench lo munter major ab molts sahuessos e cans de presa, Tirant, c. 44. Es cans de bou estaven ben afamagats, Alcover Rond. i, 173. Ca de pastor, o ca de bestiar: és gran, gruixat i fort, de cap rodonenc, coll curtet i gruixat, pits amples i cames molt fortes; el tenen els pastors per guardar el bestiar i també per guardar les cases de possessió (Mall.); cast. perro de ganado. Ca nanell (Mall.) o ca aranell (Men.): és de casta petita, pelut i molt lladrador; cast. faldero. Hi ha nanells bords, que són entravessats de nanell i de ca mè o d'altres races (Mall.). Ca lloper: és més gros, més llarg i més lleuger que el ca de bou (Llucmajor, Porreres, Santanyí); cast. perro lobo. Ca d'ajuda: ca que serveix per guardar i defensar persones o coses; cast. perro de ayuda. Crien molts cans alans (vulgarment dits cans de ajuda), doc. a. 1578 (Hist. Sóller, i, 933).Ca d'aigua: és pelut i té el pèl revull, i és molt bon nedador (Bal.); cast. perro de agua. Ca bufó: és relativament petit, però no tant com el nanell (Mall.). Ca fumat: el que té el morro negre (Mall.); cast. perro bucero. Ca cauer: el que té costum de lladrar davant els caus i és afectat de quedar-hi (Mall.). Ca enfonyadís: el que és impacient en la caça, i que no es conforma amb escoltar devora una mata, sinó que s'hi fica (Mall.). Ca mentider: el que lladra allà on no hi ha res de caça (Manacor). Ca que porta: el que té l'instint de dur a son amo la caça o les altres coses que pot agafar (Mall., Men.); cast. perro cobrador. Ca d'albelló: ca nanell. Cans d'alballo troba puys, renyants plus que lur poder no 'ls adossa, Febrer Purg. xiv. En el text corresponent del Dante diu botoli, que significa ‘cans nanells’.
II. || 1. Home menyspreable (s'usava antigament com insult, aplicant-se de manera especial als moros i jueus); cast. perro. E seria una gran vergonya... que per aquests cans girassem la cara, Muntaner Cròn., c. 19. Son ara [los jueus] sotsmesos a totes gents, e en tots lochs los appellen cans, Serra Gèn. 260. Ella sabia lo perro ca fer la çalà, Spill 3627. La batalla contra los cans turchs, Rúbr. Bruniquer, v, 14.
|| 2. Ca vell: home astut i molt experimentat (Mall., Men.); cast. perro viejo.
|| 3. Ca de noces: home que sempre compareix a les festes i convits encara que no l'hi convidin (Mall.); cast. perrito de todas las bodas, gorrero.
|| 4. Ca de bou: receptor de contribucions o executor d'embargaments (Mall.).
|| 5. El noi que para i encalça els altres, en el joc de conions i altres jocs semblants (Manacor).
|| 6. Es ca i es moix: joc de nins i de nines, al qual es juga d'aquesta manera: un jugador es posa enmig dels altres, acotat, i és el moix; un altre jugador està dret, i és el ca; aquests dos tenen agafat cadascun un cap d'una corda; els altres jugadors procuren pegar al moix, i el ca procura agafar-los sense amollar la corda; si n'agafa un, aquest fa de moix (Llucmajor).
III. || 1.   Ca marí: peix molt corpulent, de la família dels taurons: Carcharias lamia (Tarr., Mall.); cast. tiburón, lamia. És molt carnisser.
|| 2. Ca marí: peix de la família dels galeids: Galeus canis (Bal.); cast. pez peine.
|| 3. Cans, pl.: planta de la família de les escrofulariàcies: Antirrhinum majus L. (Cat.); cast. becerra, boca de dragón (V. boca de dragó, III).
|| 4. Ca des trui: el quintar o peça de pedra viva damunt la qual va l'espiga de la premsa d'oli o biga de tafona (St. Antoni d'Eiv.).
|| 5. Martell o percutor d'arma de foc (Men.); cast. martillo, patilla.
    Loc.—a) Esser un ca de feina: treballar constantment i en feines feixugues (Mall., Men.).—b) Morir-se com un ca: morir abandonat, sense assistència o sense auxilis espirituals (Bal.).—c) Estar més content que un ca amb un os: estar molt satisfet de la possessió d'una cosa (Mall., Men.).—d) Estar tot sol com un ca: estar en completa soledat, allunyat del tracte social (Bal.).—e) Fer vida de ca: viure sense treballar i donant gust al cos (Mall.).—f) Esser més salat que ca: esser excessivament salat (Mall.).—g) Tenir més orelles que un ca mè: tenir les orelles molt grosses (Mall.).—h) Esser fred com es nas d'un ca: esser molt fred (Mall.).—i) Tenir tanta vergonya com es ca d'En Pinyol: esser molt desvergonyit (Mall.).—j) Fer pactes de ca: amenaçar, mostrar el bastó (Borredà).—k) Fer tant de paper com un ca en mig de l'església: no fer gens de paper, no merèixer gens de consideració de la gent (Ciutadella).—l) Tenir intenció de ca de bou: esser molt mal intencionat (Palma).—ll) Dur es ca magre: anar prim de lloms, manifestar misèria o curtor d'enteniment, o escassesa de recursos de qualsevol mena sien (Mall.).—m) Passar una nit de cans: passar molt mala nit (Eiv.).—n) Anar-se'n com un ca sanat de fresc: anar-se'n desairat, encorregut o mal satisfet (Mall.).—o) Passa fora, ca pelut!: ho diuen per engegar qualcú de mala manera (Mall.).—p) Esser com es ca i es gat: estar barallant-se continuament, esser molt enemics (Mall., Men.).—q) Esser agafat amb cans: esser molt salvatge, rústec o poc sociable (Mall.).—r) Fer-se avorrir dels cans: tenir molt mal geni, fer-se odiós (Palma).—s) No dir «ca què fas» ni «cavaller a porta»: no saludar o no avisar d'allò que caldria avisar (Sóller).—t) No fer s'alçada d'un ca assegut: esser molt menut (Palma).
    Refr.—a) «Guardau-vos de ca que no lladra» (Mall., Men.); «Pedra redona i ca nanell, guardau-vos d'ell» (Mall.).—b) «Ca que lladra, no mossega» (Mall., Men.).—c) «Tant lladri es ca, sols que no mossec» (Mall.).—d) «Ca nanell lladra d'enfora» (Mall.).—e) «Cans amb cans mai se mosseguen» (Cat.).—f) «Més lladra el ca quan més por ha» (Cat.).—g) «Lo ca que no lladra, bé guarda la casa» (Cat.).—h) «A ca gros no cal dir-li quissó» (Cat.); «A ca gros no cal dir quitxo» (Olot); «A ca vell no hi ha cus cus» (Mall.); «¿A ca vell vols fer cus cus?» (Men.). Ho diuen a un que vol donar lliçons als qui són més vius i experimentats que no ell.—i) «Ca que no ensuma s'ovella, carnisser segur» (Mall.).—j) «Qui se colga amb cans, s'aixeca amb puces» (Mall.).—k) «Qui no té pa, que no criï ca» (Manresa); «Al que no li sobra pa, no sé jo per què té ca» (Cat.).—l) «Ca sadoll, no caça» (Inca).—ll) «A nit mala no lladren cans» (Jafuda, Dits, lx).—m) «No per tu, sinó pel pa, remena la cua el ca» (Cat.); «Si vols que et segueixi el ca, tira-li pa» (Cat.).—n) «A bon ca, bon os»: vol dir que a bona feina correspon bona retribució (Mall.).—o) «Infant i ca, coneix qui bé li fa» (Mall.).—p) «Cada ca coneix son amo» (Mall.).—q) «Ca rabiós no coneix el seu amo» (Cat.).—r) «Lo ca que vol pa, ha de llepar la mà» (Cat.).—rr) «A ca magre, tot són puces» (Mall.).—s) «Mort es ca, morta sa ràbia» (Men.).—t) «Com es ca de s'hortolà, que no roega s'os ni el deixa roegar» (Mall.).—u) «Val més lo ca viu que lo lleó mort» (Malla Pec. rem. 1).—v) «Val més un ca que una mata» (Men.).—w) «Quan els cans lladren, alguna cosa senten» (Cat.); «Qualque cosa hi ha, com els cans lladren» (Mall., Men.). Vol dir que el rallar i murmuració de la gent sempre sol tenir algun fonament.—x) «Si vols tenir bons cans, que en vénguin de casta» (Men.); «¿Voleu cans eriçoners? Que en vénguen de casta» (Mallorca).—y) «Un ca se'n morí, de gràcies»: ho diuen quan un que ha rebut un servei d'un altre se limita a donar-li les gràcies, sense donar-li retribució condigna (Mall., Men.). Per explicar aquest proverbi conten que hi havia un home que tenia una font a la qual hi anava tothom a cercar aigua; l'amo, perquè no li robassen la corda ni el poal, hi posà un ca perquè guardàs. Tots els qui anaven a treure aigua donaven les gràcies al ca, però no li donaven res de menjar; i el pobre arribà a morir-se de fam.
    Fon.: ká (or., occ., val., bal.); сá (Palma, Manacor, Pollença, Llucmajor); сǽ (Felanitx). És un mot que ha desaparegut quasi completament del llenguatge viu de Catalunya i València, substituït per son sinònim gos; a les Balears sí que es conserva amb tot el seu poder. A les regions continentals la desaparició del mot ca és recent, com ho demostra el fet que la gent encara sàpiga que ca vol dir ‘gos’, malgrat que no es digui usualment; però també és probable que els refranys i locucions en què figura el mot ca hagen contribuït a conservar la comprensió d'aquesta paraula a Catalunya.
    Formació del femení: el mot ca no té pròpiament forma femenina; la femella del ca és designada per totes les Balears amb el nom de cussa, que és d'arrel diferent de la per ca. Hem sentit la frase «fer feina com una cana», però és més corrent dir «fer feina com un ca», encara que es refereixi a dones.
    Var. form. ant.: can. Un ca vench menjar denant ells una erba..., per que molt se marauella Felix de la industria de aquell can, Llull Felix, pt. v, c. 3. Lo can es l'estudi hi vos lo furó, Proc. Olives 694.
    Intens.:—a) Aum.: canarro, canàs, canot.—b) Dim.: canet, canetxo, canel·lo, caneu, canic.
    Etim.: del llatí cane, mat. sign. I.

2. CA
contracció per casa: V. casa.

3. CA o CAN m.
Príncep de Tartària; cast. kan. Aquesta es filla del gran Ca e te sis reys sots si, ell es mes que rey e no es tan gran com lo Solda, mas es senyor de moltes terres e regnes, e lo gran Carmany es son vasall, Tirant, c. 136. Era hu dels grans senyors del mon, esceptat lo gran Chan, Tirant, c. 394.
    Etim.: del persa χān, ‘príncep’.

1. ÇA adv.
A aquesta part; cast. acá. Actualment és un adverbi que s'usa únicament en combinació amb altres partícules, formant locucions com ençà, deçà, ça i enllà, etc. En la llengua antiga el seu ús era més freqüent i variat. No havia guardat ça ni llà que y pogués veer pobretat, Llull Blanq. 69. Lexats mals homens les armes e lo cauall, e dat ça les robes del caualler, Curial, ii, 7. Los ulls vogia de ça y de llà, Spill 4008. Brincar com un cabirol ça i enllà del caminal, Pons Com an., 10. Se'n a tornar de ça mar, Muntaner Cròn. c. 32. Tant que tots fugiren, qui ça, qui llá, Pere IV, Cròn. 311. De gran temps en ça, Leuda Puigc. 1288. a) ant. Ça entràs o ça atràs o ça enrera: temps enrera. Tolta per lo molt alt senyor rei En Jacme, de gloriosa recordació, ça atràs rei d'Aragó, Eximenis Reg. 17. Frare P. Alquer ça entras prior de Cathalunya, doc. a. 1359 (Miret Templers 410).—V. deçà i ençà.
    Etim.: del llatí ecce hā, ‘a aquesta part’.

2. ÇA ant.
var. de sa, article femení. Johan ça Vila, corredor, doc. a. 1378 (Segura Hist. Sta. Col. 89). Mossen Riambau ça Corbera, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 96).