Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  cara
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

CARA f.: cast. cara.
I. Part anterior del cap de l'home i dels animals superiors. Molt me maravell que la vostra cara signific als meus ulls tan gran tristicia, Llull Blanq. 1. Se adobaua de colors que posaua en sa cara, Llull Felix, pt. iii, c. 2. La vermellor que ix en la cara per la vergonya, Egidi Romà, ll. 1, pt. 3a, c. 1. Cuberta la cara ab un aspre vel, Passi cobles 35. Aqueixa part del cap de l'home rep diferents denominacions adjectives segons les seves formes i qualitats expressives. La cara ampla i rodona s'anomena cara de lluna, cara de lluna plena, cara de pa (Mall.), cara d'anques (Mall.), cara de cul (occ.). La cara plena i de bon color, indicadora de bona salut, s'anomena bona cara o cara de rosa. La que expressa alegria i optimisme es diu cara de Pasqua. La que té el color trencat, indicadora de falta de salut, es diu cara groga, cara d'ou nial (Mall.), cara de merda d'oca (Empordà), cara de mico (Empordà), etc. La que té l'expressió trista es diu cara llarga, o cara de divendres sant, o cara de mal atzar o de mal conhort (Mall.). La que expressa irritació o mal geni es diu mala cara, cara espessa (Camp de Tarr.), cara de pocs amics, cara de pomes agres o de prunes agres i taronges sense suc (or., occ.), cara de tres déus (or., occ.), cara de jutge, cara de vinagre, cara d'arrais (Mall.), cara de desmamar criatures (or.), cara d'Holofernes (or.), etc. La que expressa desvergonyiment, que no torna vermella per res, s'anomena cara forrada, cara de suro, cara d'allò que en fan taps (Mall.), cara de pega, cara de sutja (Mall.), cara de vernís (mall.), cara de vaqueta (occ., val.), etc. Altres denominacions: Cara fresca: la que està afaitada i lluenta (Mall.). Cara de ventre de calàpot: la de color verdós o molt esblanqueït (Mall.). Cara d'angelot: la que no té expressió, que indica curtor d'enteniment (Mall.). Cara de Puríssima: la que és molt bella de línies i modesta d'expressió (Mall.). Cara de nineta de Manacor: la que és rodoneta, vermella i com envernissada (Palma). Cara de rascle: la que és molt lletja (occ.). Cara de santificètur: la que expressa falsa devoció, religiositat hipòcrita (Mall.). Cara de nyonya: la que té les celles molt damunt els ulls (Mall.). Cara de forat tort: la que té la fisonomia estranya i defectuosa (Mall.). Cara d'aligot: la que és llarga, de galtes begudes i nas aguilenc (or.). Cara de fàstic: la que és molt lletja (Barc.). Cara de porc, cara d'ase, són termes insultants, per analogia dels quals se n'han formats molts d'altres, com cara de lladre, cara d'arcavot, etc. En Cara-vermeia: en els jocs de cartes, la carta i figura del deu d'oros (Mall.). Cara de lluna: nom d'una classe de cep i raïm blanc, de gra gros, dolç, rodó, més tardà que primerenc (Freginals).
|| Cara de vedella: planta de la família de les escrofulariàcies: Antirrhinum majus L. (or.); cast. boca de dragón, conejitos. També s'anomena boca de dragó (V. boca, III, || 1).
|| Cara de lloba: planta espinosa, alta, que fa la flor vermella (Vall de Ribes, ap. Aguiló Dicc.).
II. La part anterior del cap de l'home, com a símbol de la falta de vergonya, de la gosadia desvergonyida. Tenir la cara gruixuda: no tenir vergonya. No tenir cara per fer una cosa; no gosar a fer-la, per vergonya o timidesa. Jo no crec que tenguen cara d'entrar an es rotlo, Pons Llar 52. «¿Amb quina cara m'he de presentar a l'amo?».
III. || 1. La part anterior d'una cosa. Curial ja hauia leuada a Parrot la cara del bacinet, Curial, i, 22. Parlant d'una host, la cara és l'avantguarda. A fi que la nostra gent a la cara e la vostra a les spatles ab altra gent d'Ampurda lus doneu damunt, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxii, 165).De cara a alguna banda: amb la cara o part anterior girada a certa banda. En aquel regne de Ualencia qui ha estat de cara totstemps e de frontera a uostre linyatge, Jaume I, Cròn. 127. Balcó que dóna de cara al Montseny, Verdaguer Exc. 85. «Jo sempre em poso de cares aquí al davant» (Gir.). Anar cara al sol: anar en la direcció d'on ve el sol. Cara d'un marge: la part davantera d'un marge, on hi ha les pedres ben col·locades (Gandesa, Tortosa). Cara del peu: la part superior del peu (val., eiv.). Cara de terra: la superfície de la terra; cast. flor de tierra. Segons lo for del loch hon ha lançades | ffondes rahels, o sus cara de terra, Ausias March, xcii. Cara d'una moneda: l'anvers o superfície considerada anterior de la moneda, en la qual sol anar gravada la figura del governant. Jugar a cara i creu: jugar a tirar una moneda a l'aire, posant cada jugador a favor d'una de les dues superfícies planes de la moneda, i guanyant o perdent segons que quedi a la vista o tapada la superfície triada. Registres de cara: els registres que estan col·locats a la paret anterior de l'orgue. Se obligue de fer la dita cadireta o orgue... ab los set registres, la cara de set pams, la octaua, la quinta nazarda, doc. a. 1658 (arx. de Montblanc). Cara de sa fogassa: la superfície de damunt de la peça de formatge (Manacor).
|| 2. Cadascun dels plans o trossos de superfície que limiten un cos polièdric. La moneda no se cobra a la babetlana sino que la sonen y la miran per ses dues cares, Ignor. 67. Especialment: a) En els fulls de paper, cadascuna de les pàgines.—b) Cadascun dels plans que limiten una pedra de construcció cairejada. Cara bona: la que va posada defora. Cara dolenta: la que ha d'estar invisible. Cara vista: la que es veu davant (Mall.). A cara vista: sistema de construcció de pedra que no la rebossen, sinó que es deixen veure les filades de pedreny (Mall.).—c) nàut. La banda o costat d'un objecte. La cara de popa d'un pal: la part del pal que mira cap a popa. La cara de proa, viceversa.—d) ant. Cara real: la cara bona d'una cosa, la superfície que està a la vista. Hun matalaf ab la cara real de fustani e ab la sotana vermella de canemaç, doc. a. 1450 (Arx. Gral R. Val.).
|| 3. Aspecte, manera (bona o dolenta) amb què una cosa es presenta a la vista o a la consideració. Jo veuré quina cara fan los negocis, Lacavalleria Gazoph. «Té cara de ploure»: hi ha indicis que plourà. «Aquest arròs fa bona cara»: sembla que ha d'esser bo, fa mengera. «Hi ha una mala cara de temps, que fa por»: vol dir que hi ha amenaça de tempestat. Fer mala cara un llum: fer poca claror. «Garrida, la vostra mare | és més llesta que no em pens: | en es llum posa dos blens | perquè faça bona cara» (cançó pop. Mall.).
    Loc.

Anar cara alta: anar descobertament, sense amagar-se de la gent. La Roqueta podrá sempre dí cara alta aquí y ahontsevuya, Roq. 53.—De cara i ulls: de molt de seny i digne de respecte. «Un home de cara i ulls».—Fer cara o tenir cara a algú: prestar-li atenció, no defugir el seu tracte. Tirant no feu gens de cara a la donzella, pero ella s'esforçà que Tirant la hoys, Tirant, c. 278. Mostrant no voler fugir als peccadors, ans tenirlos cara e comunicar a aquells la vostra misericordia, Villena Vita Chr., c. 202.—Fer cara o tenir cara a algú: combatre'l, sostenir-hi lluita. Eren molt mes que nosaltres, empero a cascuna part que venien trobauen gent qui'ls tenia cara, Tirant, c. 59. Y'ls envest y los fa cara, Picó Engl. 26.—Cara a cara, o cara per cara: en presència d'algú, dirigint-se cap dret a ell present. Volem-vos dir aquestes paraules per ell, que el no us vol dir cara a cara, Jaume I, Cròn. 140. «Dos guerrers cara per cara | estan per a pegar-se» (cançó pop. Mall.).—Fer dues cares, o tenir dues cares: no esser sincer, fingir dues maneres de pensar oposades. Pero que'm jutgeu amich de dos cares, Proc. Olives 1533.—Passar a algú la mà per la cara: esser-li superior, tenir més habilitat que ell. Cap patró ni pilot us passa la mà per la cara, en aquestes mars, Ruyra Pinya, ii, 41.—Veure's les cares: provar-se les forces dos contraris. Ara ens veurem les cares y qui pot mes, Vilanova Obres, xi, 232.—No tenir cara ni ulls: estar molt fet malbé. Sa seua hacienda ja no tenia cara ni uys, Roq. 37.—Amb la cara ja paga: ho diuen de qui té la cara molt ferrenya, indicadora de mal cor o de mal geni (or.).—Negar la cara a algú: negar-li la salutació, girar la cara per no saludar (Urgell).—Mostrar cara o treure la cara: presentar-se com a responsable o fiador. Jo com a nebot trech sa cara per ell, Roq. 9. Si hem de judicar p'es greu que los sap es mostrà cara, Roq. 39.—Rompre's sa cara: demanar una cosa amb vergonya o repugnància (Mall., Men.).—Omplir a algú la cara de dits: donar-li un fard de bufetades (Mall., Men.).—Pintar un set a sa cara: ferir o senyalar violentament la cara de qualcú (Mall.).—Fer altra cara: estar en més bon estat que abans (Mall., Men.).—No mirar de cara: no saludar ni tenir tractes amb algú, per enemistat.—Per cara d'algú: per consideració a ell. Fonch causa que... per cara del senyor no l'engigàs, Penya Mos. iii, 96. Per la teva cara'm sacrifico, Vilanova Obres, xi, 72.—Girar la cara: (ant.) girar l'esquena, fugir. Seria una gran vergonya... que per aquests cans girassem la cara, Muntaner Cròn., c. 19.—Girar a algú la cara: pegar-li un cop violent amb la mà. So capàs de girarli la cara d'un revés, Vilanova Obres, iv, 12.—Caure a qualcú la cara de vergonya: estar molt avergonyit (or., occ., bal.).—Tenir bona cara i mals intents (Empordà) o bona cara i dolents fets (Urgell, Segarra): esser hipòcrita.—Tirar en cara o a la cara: dir tot dret a qualcú coses injurioses o que li donen disgust.—Anar-se'n cul batut i cara alegre: anar-se'n mal satisfet, sense haver obtingut el que es desitjava o havent-ne sortit perjudicat.—No tenir ni cara per senyar-se: estar extremadament magre.—Fer veure la cara del llop: posar cara ferrenya, amenaçar (Aladern Dicc.).—Fer-li procés la cara, a algú: expressar la cara la manera d'esser de qualcú. «Aquest home no és de fiança; la cara li fa procés».—Portar alguna cosa escrita a la cara: portar-la expressada en les faccions, color o altres detalls de la cara. «El noi està molt malalt; ho porta escrit a la cara».—Rentar la cara a algú: adular-lo.—Sense mirar cara ni ulls: sense mirament ni consideració a ningú.
    Refr.
—a) «Cara pigada, cara estimada» (Tarr.). «Cara pigada, cara estimada; si passa de tres [pigues], diu que no val res» (Rubí).—b) «Cara neta sempre agrada» (Empordà, Vallès).—c) «Ditxosa la cara que s'hi coneix la mascara» (Olot, Tarr., Urgell, Segarra).—d) «Cap gravat té la cara llisa» (Empordà, Garrotxa).—e) «Una mà renta l'altra, i totes dues la cara» (or., bal.).—f) «Qui cara veu, cara honra»: vol dir que el fer les gestions personalment l'interessat, té més eficàcia que fer-les per escrit o per via d'intermediaris (Pla de Bages, Vallès, Costa de Llevant, Urgell, Segarra, Tortosa).—g) «Bona cara i bon semblant, i passa avant» (Manresa).—h) «Mossos i mala cara treuen la gent de casa»: vol dir que per tenir amistats i clientela és necessari tractar bé la gent (Manresa).—i) «Lo que és de Déu, a la cara es veu» (Vinaròs). «Tant es bé com es mal, a sa cara surten» (Men.).—j) «¿Què hi farem? Mala cara quan morirem!»: es diu parlant d'una cosa que no té solució (Vallès).—l) «Una bona cara és sempre un bon dot» (Manresa). «Sa dona té sa dot a sa cara» (Men.).—m) «Cara d'ovella i arpes de llop»: es diu dels hipòcrites (Men.).—n) «Mira-li sa cara, i veuràs quina llet dóna»: es diu d'un home dolent i malcarat (Men.).—o) «A mal temps, bona cara».—p) «La cara tingui neta, que el cul no ix a la finestra»: es diu per disculpar els qui procuren tenir bona aparença exterior i no es preocupen de tenir bon fons (Cat.).—q) «Bona cara i poc aimar, no costa gaire»: es diu pels qui fan molt bona cara a la gent sense estimar-la gaire (Martorell).—r) «A l'amic, a la cara l'hi dic»: vol dir que entre amics hi ha d'haver franquesa per dir-se les veritats encara que sien amargues (Cat.).—s) «A la cara que res li escau, poseu-li blau» (Rubí).
    Fon.:
káɾə (pir-or., or., bal.); káɾɛ (Ll., Maó, Gandesa); káɾa (Andorra, Tortosa, Calasseit, val.); сáɾə (Palma, Manacor).
    Intens.
—a) Augm.: carassa, carota, carot, caregassa (mall.), caréva (men.).—b) Dim.: careta, caretxa, carel·la, careua, cariua (val.), carina, carona, carineua, careteua, caretona.
    Etim.:
del grec-llatí cara, mat. sign. I.