Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  corpus
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CORPUS m.: cast. corpus.
I. || 1. ant. Cos de Nostre Senyor Jesucrist en l'Eucaristia. Una custòdia de lautó per portar lo corpus, doc. a. 1376 (Miret Templers 560). Lo tabernacle... en lo qual... sta lo corpus, doc. a. 1436 (ibid. 570)."Hagueren fet venir un preuere ab la custòdia, e ab lo Corpus en la mà entrà dins lo papalló, Tirant, c. 73. Han feta processó los de Perpinyà y han tret lo Corpus, doc. a. 1533 (Boll. Lul. x, 43).
|| 2. Festa solemníssima que es celebra el segon dijous després de Pentecostes, i en la qual es commemora la institució de l'Eucaristia. Rebeu lo preciós cos de Jesús... en la festa del corpus, Pereç Sant Vicent 51. Li fan una casaca... Com se acosta Corpus..., Vilanova Obres, iv, 57. Dijous és el Corpus, Penya Mos. iii, 88. Quin dia del Corpus me s'espere!, Guinot Capolls 82.
II. neol. Cos o col·lecció general d'escrits; conjunt de tota la literatura sobre una matèria.
    Loc.
—a) Tenir cera del Corpus: tenir privilegi, estar exempt de complir la llei comuna (Mall., Men.).—b) Treure el Corpus: sortir vestit amb la roba millor que es té (Mall.). «Avui has tret el Corpus!» (Mancor).—c) Semblar el bou de Corpus: anar una dona o noia banderejant tot lo dia d'un lloc a l'altre (Aladern Dicc.).
    Refr.
a) «Per a festa, Corpus»: es diu per indicar que la festa de Corpus és la més solemne de totes (Tortosa).—b) «Alabat sia Corpus, que fa el dia llarg!» (Urgell, Segarra); «Alabat siga el Corpus, que sempre cau en dijous!» (Val.); «Alabat siga Corpus, festa de xiulets!» (Tortosa): exclamacions que es fan quan algú diu un despropòsit o comunica com a novetat una cosa que ja és sabuda de tothom o que no pot esser d'altra manera.—c) «Ho farem per Corpus, que els dies són llargs»: es diu quan un assumpte s'allarga més del que caldria i duu camí de no resoldre's mai (Empordà) En el mateix sentit es diu: Haurem d'esperar la benvinguda del Corpus! (Llofriu).—d) «Per Corpus, totes les dones parlen llatí»: es diu humorísticament, perquè anomenant el Corpus ja es parla llatí (Empordà, Costa de Llevant, Barc.).—e) «De prop o de lluny, Corpus al juny» (Alt Empordà, Garrotxa); «Prop o lluny, Corpus pel juny» (Tortosa); «Tard o lluny, Corpus pel juny» (Pla d'Urgell); «De tard o de lluny, Corpus pel juny» (Manresa); «De cap o de cul, Corpus al juny» (Olot). Dites que expressen el mes en què sol caure la festa de Corpus.—f) «No és bon Corpus si la ginesta no va a mar»: ho diuen perquè es creu que per Corpus acostuma a ploure (Pineda, ap. BDC, xviii, 60).
    Cult. pop.
—La festa del Corpus, establerta en 1316, fou des d'un principi solemnitzada fastuosament a les terres catalanes, on és la principal de les manifestacions públiques religioses, celebrant s'hi a diverses poblacions amb bastants elements populars tradicionals, de què es fa esment especial en els articles corresponents al mot de llurs respectius noms.Antigament la processó del Corpus duia nombrosos entremesos en totes les localitats de certa importància, i com en llur representació es cometien sovint veritables excessos, en foren suprimits quasi tots aquells en què figuraven persones, però encara se'n conserven bastants romanalles, principalment a València i al Principat.A la ciutat de València, fins a la darreria del segle XIX, s'han representat els Misteris damunt un cadafal que es bastia a la plaça de la Seu, essent-ne els principals els d'Adam i Eva, el de Sant Cristòfol, el de la Fugida a Egipte, el del rei Herodes anomenat popularment la Degolla, etc. Els personatges d'aqueixos misteris figuren actualment en una lluïda cavalcada que es fa la vigília del Corpus, amb les dansetes de la Moma, la magrana (ball de cintes) i els cavallets, i amb els reis d'armes portadors dels títols de la ciutat, el personatge central de la qual és el Capellà de les Roques, sacerdot oficial de l'Ajuntament, muntat en un cavall blanc i que va repartint barretades arreu, i convida les autoritats i els veïns a la festa de l'endemà. A Castelló de la Plana fan una cavalcada semblant, però més senzilla, figurant-hi un seguici de llauradors muntats en cavalls enflocats amb la llauradora a la gropa, el misteri de la Fugida a Egipte i el de la Degolla o els garrots. També a Barcelona hi havia la vigília del Corpus una animada festa popular a la plaça de Sant Jaume, a base de les danses dels entremesos (àguila, víbria, drac, gegants i cavalls), i tot seguit els tabalers i trompeters amb el cavall de Santa Eulàlia recorrien l'itinerari que havia de seguir la processó.Els carrers del curs de la processó solen esser enramats amb murta, romaní i altres plantes aromàtiques. A Barcelona abans eren coberts amb un sostre de tapissos i domassos, i a València es tapa amb grans veles tota la plaça de la Seu, la font de la qual ha estat decorada amb símbols eucarístics fets de flors. A la Seu de Barcelona es guarneix també la font del claustre, encara que amb menys luxe, i es fa que l'oucom balla dansi damunt el seu brollador.Rebia el nom de castell o roca el cos damunt el qual anaven muntats el antics entremesos. A València les roques són carros triomfals amb representacions esculpturades dels susdits entremesos, que precedeixen la processó. A diverses localitats, per obrir pas a la processó, van al davant certes representacions d'animals ferotges, que segurament són residus d'antics entremesos, com el bou de Solsona i Vic, la mulassa de Barcelona, Vilanova i la Geltrú, Sant Feliu de Pallarols, Solsona, Berga, etc., el drac de Vilafranca del Penedès, Sant Quintí de Mediona, Solsona, Igualada, Sitges, la Bisbal, etc., la cuca fera de Tortosa i Morella, el marraco de Lleida, etc., etc. A Berga, molts d'aqueixos animals, amb danses de dimonis i de cavallets, llençant força coets, representen encara el dia de Corpus un antic espectacle denominat la Patum. A Barcelona constitueix una nota típica del Corpus, la parella de timbalers muntats en petits ases, anomenada popularment les trampes.Són bastants els balls que, com una resta dels antics entremesos, concorren encara a la processó del Corpus a nombroses localitats. Al Vallès i altres comarques hi ha el ball dels bastons, probablement derivat d'una primitiva dansa d'espases; a Valls hi assisteixen els castells de xiquets, com una deixa dels antics balls de torres; a Algemesí hi ha el ball dels tornejants, combinació dels dos anteriors; a Silla hi ha la Carxofa, que és un ball de cintes el pal central del qual du una carxofa que en obrir-se a la fi de les evolucions, mostra un símbol eucarístic que adoren els dansaires; a Morella i a certes poblacions del Maestrat i la Plana de Castelló, hi van balls de pastorets i llauradors; a Manacor surt encara el ball dels moretons, etc., etc. El seguici processional sol esser iniciat pels gegants, que al Principat són dos generalment, però al País Valencià són quatre parelles; a moltes localitats hi van també més o menys nans.Intercalats dins la processó de València van nombrosos comparses, vestits amb riquesa i amb certa impropietat, representatius dels patriarques, herois, profetes i matrones de l'Antic Testament, i els dotze apòstols; a Barcelona i a Palma de Mallorca, els apòstols són figurats per dotze sacerdots que en duen els atributs. Hi ha també les àguiles, símbol de Sant Joan evangelista, de cartró, bastant grosses i portades per un home de qui només veuen les cames, que dansen a les processons de València, Morella, Valls, Vilafranca del Penedès, Berga, Olot, Girona, la Bisbal, etc.; a Pollença les àguiles són dues fadrines molt endiumenjades que porten un petit cap d'àguila a la punta d'un bastó davant la cinta, les quals ballen acompanyades de Sant Joan, però el Baptista. A la processó de València figuren també els cirialots, ciris molt grossos portats per comparses forçuts, vestits de blanc amb corona i llargues barbes i cabelleres, que representen els vint-i-quatre vells adoradors de l'Anyell que esmenta l'Apocalipsi. Tal vegada estaran relacionats amb aquests, els vint-i-quatre sacerdots de la processó de Barcelona, que abans anaven vestits de reis, els quals, segons Amades (Diades, ii, 74), representen tots els monarques que, segons la tradició, regnaven quan va nàixer l'Infant Jesús.En moltes poblacions es fan els acataments durant la processó, i davant un altar amb tàlem on la Custòdia ha estat dipositada, desfilen tots els portadors de banderes, que, agenollant-se, les abaixen amb gran reverència.
    Fon.:
kɔ́ɾpus (pir-or., or., occ., val., bal.); kɔ̞́ɾpos (en la pronúncia més vulgar de Manacor).
    Var. form.:
el corpus I és una reducció de corpus Christi, ‘cos de Crist’, o de corpus Domini, ‘cos del Senyor’; avui és general aqueixa reducció, però en català antic trobam sovint aqueixes dues expressions llatines completes: Anch no gosta viande terenal en fora sela qua hom pran al Corpus Xristi, Graal 64; E cant el hac rebut Corpus Dòminj, Graal 113; A la elevatió del corpus Dòmini de la missa, doc. a. 1553 (González-Sugranyes, Hist. Grem. ii); En reverència de la festa de Corpus Christi, doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 160);Yo tinch unes vestidures de la festa del Corpus Christi, Tirant, c. 268; En la profassó del corpus dòmini, Entrev. Eiv. 16. Aquestes formes llatines no apareixen solament amb el mot corpus en nominatiu, sinó que en alguns texts trobam la llatinització portada a l'extrem de declinar-se el mot corpus posant-se en genitiu (còrporis) o en ablatiu (còrpore): Que fou festa de Còrpore Cristi, Pere IV, Cròn. 191; Lo dia de còrpore Christi, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 221);A la festa de Corporiscrist, doc. a. 1657 (Hist. Sóller, ii, 418).També existeix la forma Corpocrist, que hem documentada en l'article corresponent.
    Etim.:
pres del llatí corpus (Christi o Domini), ‘cos (de Crist o del Senyor)’.