Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  cucut
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CUCUT (i ses var. vulg. cucú i cucuc). m.
|| 1. imatge  Ocell de la família dels cucúlids, espècie Cuculus canorus (Cat., Val., Bal., Alg.); cast. cuclillo, cuco.
|| 2. Marit cornut (Pirineus); cast. cornudo.
|| 3. Planta de la família de les escrofulariàcies, espècie Antirrhinum latifolium (Ross.).
|| 4. Planta de la família de les primulàcies, Primula officinalis (Ross., Conflent, Cerdanya, Ripollès); cast. prímula. També la mainada han cullit cucuts, flors de junsa, etc., Scriptorium, maig 1926.
|| 5. Cimal de la mata de blat de moro (St. Feliu de C.).
|| 6. pl. Nom d'una classe de caramel·los (St. Feliu de C.).
|| 7. Cucut!: interj. que significa «s'ha acabat!», «no n'hi ha gens!», «res més!»Escolteu, que us passaré la llista... Mitja dotzena de cadires y... cucut!, Pons Auca 134. Voldrian un viudo..., tres mesos de matrimoni, y cucut!, Vilanova Obres, iv, 129. Sí... cucut!... no havia pensat a fer-ne posar cap a la tauleta de nit, Ruyra Parada 19.
|| 8. Cucut: a) Joc de noies en el qual fermen els ulls a la qui para i tenen amb ella aquest diàleg: «Cucut!—¿Què mana?—D'on véns?—De Roma.—¿Què portes?—Corona.—¿Què cerques?—Muller.—Fes tres salts i busca-la bé». Després li pregunten: «¿Què vols? ¿Parada o correnta?» Si diu «parada», no es mouen; si diu «correnta», corren, però sense rompre la sardana. Aleshores ella tira dos rocs, i la que toca els agafa i li pica fent soroll amb ells, i ella l'ha d'agafar i endevinar qui és. (Rupit).—b) Joc de nois, molt semblant a l'anterior: fan sardana, amb un posat enmig que porta els ulls tapats. Els altres volten cantant: «Cucut, ¿d'on véns? | De la muntanya, de la muntanya. | Cucut, ¿d'on véns? | De la muntanya a veure el temps. | ¿Quin temps fa? | Plou i neva i nevarà». Després tenen el diàleg amb el qui para: «Cucut, ¿d'on véns?—De Roma.—¿Què portes?—Corona.—¿Què cerques?—Muller.—Fes tres salts i busca-la bé». (Olot). A Sant Feliu de Pallarols el joc del cucut és com a Olot, però sense cantar mentres roden, i el diàleg és aquest: «Cucut.—Morrut.—¿D'on véns?—De Roma.—¿Què portes?—Corona.—¿Què caces?—Muller.—Fes tres salts i busca-la bé».
|| 9. Joc de cartes en el qual en donen una a cada jugador, i començant el qui és mà, si no n'està content, la canvia amb la del qui el segueix, i aquest amb la de l'altre, etc., fins que arriben a un qui té un rei, i aquest diu: «cucut!», i no està obligat a canviar-la; el darrer pren la darrera carta del joc, i descobertes les cartes, perd el qui té la més baixa. En castellà es diu aquest joc cuco o malcontento, i en català en diuen també cuc.
    Loc.
—a) Fer cucut: tornar el caçador sense haver agafat caça.—b) Cantar el cucut en la pastera: haver-hi misèria a una casa, no haver-hi què menjar.—c) Fer com lo cucuc: flaca resa i molt aüc: fer molt de soroll i donar poc profit (Gandesa); cast. mucho ruido y pocas nueces.—d) Fer com el cucut, o com la cria del cucut: tenir un sol fill. Al·ludeix al costum del cucut, de pondre només un ou. També es diu: Fer com el cucut, un ou i prou (Gomis Zool. 324).—e) El niu del cucut, un i fotut: es diu parlant d'una reunió, festa, etc., on hi ha anat molt poca gent. «¿N'hi han anat gaires?—Sí, el niu del cucut: un i fotut» (Olot).
    Cult. pop.
—El poble té observats alguns costums característics del cucut, i els explica amb refranys, rondalles i altres manifestacions de la saviesa popular. En primer lloc, es té ben observat el temps de la vinguda del cucut al nostre país, que és a la primeria d'abril; més concretament, dia tres d'abril és la diada que la gent assigna a l'arribada d'aqueix ocell, que és considerat com l'anunciador de la primavera. Tenim replegats tots aquests refranys relatius a l'arribada del cucut: «Lo cucuc, si a tres d'abril no és vingut, o bé és mort, o bé és perdut» (Gandesa); «Si el tres d'abril lo cucut no ha cantat, és mort o enterrat» (Gomis Zool. 324); «Si el cucut pel tres d'abril no canta a Espanya, és pres a França» (Canet); «Si a tres d'abril el cucut no canta, digueu que és mort o pres a França» (Empordà); «A darrers de març i a primers d'abril, canta el cucut si és viu» (BDC, xviii, 263); «Si per l'abril el cucut no fa piu-piu, o és mort, o és viu, o sent mal estiu» (BDC, xviii, 109); «Per Sant Benet, cada cucut canta pel seu endret» (Gomis Zool. 324); «Per Sant Josep, el cucut canta tot dret; si no canta per Sant Josep, canta per Sant Benet; si no canta per Sant Benet, canta per Setmana Santa; si no canta per Setmana Santa, el cucut és mort o pres a França» (BDC, xviii, 263).—La vinguda del cucut és relacionada també vulgarment amb el règim de pluges, segons aquests refranys: «Si el cucut canta al tardí, pluja al matí» (BDC, xviii, 283); «En temps del cucut, el dematí plou, i el vespre ja és eixut» (Empordà); «Al temps de la cucut, al dematí pluja i a la tarda eixut» (Manresa); «Al temps del cucut, al matí moll i al vespre eixut» (Pont de S., Tremp); «En temps del cucut, després de ploure ja està eixut» (Rojals); «Pel temps del cucut, del matí al vespre és eixut» (Olot); «Quan canta el cucut, al matí mullat, a la tarda eixut» (Gomis Agric. 112).—En relació amb la manera de cantar el cucut, hi ha aquesta dita: «Procura per tu, diu es cucut»: s'aplica a aquells qui veuen i censuren els defectes dels altres i no es veuen els seus (Empordà).—Hi ha algunes cançonetes populars dedicades també a aquest ocell: «Cucut, cucut: | lo nas te put, | lo bec te sagna | fregit a la panna; | la panna se gira, | lo bec te s'estira, | cucut, cucut!» (Rev. Cat. i, 85). «A onze de juny | el cucut com baixa, | amb la falç al puny | i al coll la carbassa» (Llofriu). «Aquí dalt de la muntanya | lo cucut hi ha cantat; | quan les cabres tindran llana, | les dones faran bondat» (Gomis Zool. 328).—Del cucut es conten també algunes rondalles, com és ara aquestes: a) La guineu i el cucut s'acordaren per a engreixar un porcellet; però quan estigué gras, la guineu l'agafà pel seu compte i se'l menjà; des d'aqueix dia, el cucut va cercant contínuament el porcellet i cridant-lo desesperadament dient: «Cua-curt! cua-curt!», i a nosaltres ens sembla que diu «cucut, cucut!» (Rev. Cat. i, 86). b) La cigala, quan hagué batut la seva collita, es trobà que li era carregós de pujar la palla al paller, i cridà el cucut perquè li ajudàs; la cigala prou li donava forcades de palla de l'era estant, bo i dient: «té, té, té, té», però el cucut li responia: «no puc, no puc!» (=cucut, cucut!), i tota la palla quedava sense empallerar (Garrotxa, Pla d'Urgell).—Finalment cal esmentar un parell de supersticions referents al cucut. Quan un sent cantar el cucut per primera vegada en l'any, cal que es deixi caure d'esquena a terra per a no tenir mal de renyons en tot aquell any (Gomis Zool. 323). Les noies casadores li pregunten al cucut: «Cucut escoatat, | digue'm la veritat:—¿quants anys trigaré a casar-me?»; i les passades que canta el cucut representen el nombre d'anys que la fadrina haurà d'esperar (La Garrotxa, ap. Catalana, ii, 187).
    Fon.:
kukút (Ross., Conflent, Vallespir, Cerdanya, Empordà, Garrotxa, Ripollès, Pla de Bages, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Priorat, Solsona, Esterri, Senterada); kukú (Colliure, Alguer); kukúk (Llofriu, Gandesa, Val.); kukúј (Men.).
    Etim.:
onomatopeia del cant del cucut. En llatí el seu nom és cucūlus, també onomatopeic; hi ha hagut un canvi de sufix, però no sonorització de -c- per tal de mantenir l'onomatopeia (Coromines, ap. RFH, vi, 19).