Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. deu
veure  2. deu
veure  déu
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DEU
|| 1. adj. num. (cardinal) Nou més un; cast. diez. En la qual lig los deu manaments són escrits, Llull Gentil 91. Tirar les calces a vuyt o deu parts, Metge Somni iv. El rellotge de la parròquia esbombà brunzidores deu campanades, Ruyra Parada 17. Deu mil: deu vegades mil. De hon nos surten deu mil purnes, Cons. casat 49. Y ab los tres mil que comanda | corre ardit contra deu mil, Picó Engl. 26. Deu hores, o les deu: l'hora marcada en el rellotge amb el nombre deu; dues hores abans de migdia o de mitja nit. Los jorns faynés | ... | al lit estava, | ella's llevava | tocades deu, | com a la Seu | Déu s'hi alçava, Spill 2511. Aprés de sopar, estudiant o escribint fins a deu horas, Pons Auca 160. Allà entre nou y deu torne, Guinot Capolls 90. Fer les deu: prendre un refrigeri a mitjan matí els treballadors del camp (Bonansa, Cabdella, Mall., Eiv.). (V. deu-hores). a) usat com a ordinal: «Alfons deu»; «El quilòmetre deu».
|| 2. (substantivat) m. Signe que representa el dit numeral; peça o objecte que porta indicat aquest mateix nombre; cast. diez. «Han escrit un deu damunt la porta de la casa». Fer-se un deu: beure en la taverna un got de vi de deu cèntims (Val.). El deu de copes, d'espases, d'oros, de bastos: la carta que porta el nombre 10 en cadascun d'aquests grups de cartes de jugar.
    Loc.
—a) De deu, nou: la gran majoria, quasi tots. De deu pichs nou, veureu com pert sa xerrera, Roq. 6.—b) Tenir o Haver-hi set deus d'una cosa: tenir-ne o haver-n'hi en gran abundància (Mall., Men.).—c) Córrer o passar es deu de rifa: passar molta pena, estar subjecte a moltes tribulacions (Men.). «Pobre moix, ets al·lots li fan córrer es deu de rifa!» (Ciutadella). «Ai, me fas passar es deu de rifa!»—d) Deu n'han entrades, deu n'han de sortir: es diu per aquells qui són molt caparruts, que en agafar una idea no afluixen ni es deixen convèncer (Mall.).—e) Anar les coses a deu i a manco: anar malament (Mall.).
    Refr.

—«A les deu, ves-te'n al llit si et lleu»: recomana que es colguin dejorn (or., occ.). Hi ha gent que afegeix: «I tant si et lleu com si no et lleu, ves-te'n al llit a les deu».
    Fon.:
dέw (pir-or., or., occ., alg.); dέ̞w (val., bal.); déw (en la pronúncia dialectal de Felanitx).
    Intens.
(en el || 2): deuet, deuot, deuarro, deuàs.
    Etim.:
del llatí dĕce, mat. sign. || 1.

2. DEU f.
Font natural; corrent d'aigua subterrània (Conflent, Cerdanya, Ribes, Empordà, Penedès, Camp de Tarr.); cast. manantial. «Que no revinguin les deus, no n'hi ha, d'aigua» (Ribes). «Amb aquestes pluges les deus revindran» (Martorell). «S'han eixugat totes les deus» (Penedès). Auia e mantenia... les aygues de la deu fins a la resclosa, doc. a. 1441 (arx. de Banyoles). Qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu, Canigó, i. No hi ha aygua sense deu ni fum sense foch, Girbal Pere Llarch 178. a) fig. En les cançons de la terra... hi han trobat inestroncables deus d'inspiració musical, Miró Afor. Mèd. 11. Em recordo d'una certa època de la meva vida en la qual vaig saber de bona deu els misteris de Barcelona, Carner Bonh. 29.
|| Llinatge existent a l'Empordà, Gir., Barc., Vallès, Penedès, Tarr., Reus, etc.
    Fon.:
dέw (pir-or., or.).
    Var. form.:
dou.
    Sinòn.:
ufana, ullal, font.
    Etim.:
de dou, mat. sign., com creu de crou.

DÉU m.: cast. dios.
I. Ésser sobrehumà al qual s'atribueix una acció damunt el món o una part del món i al qual és degut el culte dels homes. Tants déus no serien que poguessen bastar a aver tanta de noblea ne de bonea com basta un déu tan solament, Llull Cont. 316, 4. Sòcrates... fou condempnat a mort per ço com no crehia pluralitat de déus, Metge Somni i. Aquells qui són beneuyrats, en alguna manera són déus, Genebreda Cons. 149. Si en lo camí alguna passió sentia, reclamaua a la senyora Princesa, car de altre déu socors no speraua, Tirant, c. 195. Gran és lo nostre déu e senyor, e molt marauellós sobre tots los déus, Villena Vita Chr., c. 1. Vós senyor sou fill del diable... e aquell adorau e teniu per vostre déu y senyor, Tomic Hist. 52. ¿Fóres d'un déu caigut l'ara feresta | famèlica de mort?, Costa Poes. 23. a) Figura o imatge que representa un d'aquests éssers sobrehumans. Entre els seus déus hauia una figura d'or de nostre Sènyer Jesucrist, Boades, Feyts 33. Recompon els elements y torna a la admiració de la posteritat els mutilats déus y les àmfores rompudes, Obrador Arq. lit. 76.
II. L'Ésser Suprem, existent per si mateix, etern, creador i sostenidor del món. Caritad és pròpiament que om am Déu mas que nula res, Hom. Org. 1 vo. Desijà haver fills, los quals fossen servents de Déu, Llull Blanq. 1. Que nós no gosem entrar en les ciutats que Déu nos ha donades, Jaume I, Cròn. 31. Stant en la presó... per ventura per algun secret juy de Déu, Metge Somni i. Ploren los àngels de Déu y els dimonis fan gran festa, Verdaguer Idilis. Sovint es completa el nom de Déu, per reverència, dient Déu nostre Senyor o Nostre Senyor Déu: Per la gràcia de nostre Senyor Déu, Egidi Romà, introd.; Nostro Sènyer Déu Jesucrist, Boades Feyts 21. Déu Pare o Déu lo Pare: la primera persona de la Santíssima Trinitat. Bel Déu payre, no m'oblits ne'm gits a nocura, Graal 61. De Déu lo Pare: de gran volum o de gran intensitat (en el llenguatge vulgar). «Hi ha hagut una glaçada de Déu lo Pare»: hi ha hagut una gran glaçada (Pineda). «Hi ha uns treballs de Déu lo Pare»: hi ha una gran feinada, o una gran tribulació (Llofriu). A certes regions s'ha deformat aquesta expressió convertint-se en de ca'l Déu lo Pare: «Hi havia una nevada de ca'l Déu lo Pare» (Montblanc); «Aquest home té un gènit de ca'l Déu lo Pare»: té molt mal geni (Montblanc). La Mare de Déu: la Verge Maria Santíssima, mare de Déu Fill encarnat. Alçar Déu: acte d'alçar el sacerdot l'hòstia en la missa, després de la consagració. Ella's llevava tocades deu, com a la Seu | Déu s'hi alçava, Spill 2513. De Déu: adjectivació que s'aplica a persones o coses per indicar llur bondat. «Gent de Déu, on sou?»: fórmula usual entre gent vella per a demanar la gent que hi ha en una casa on s'entra i no es veu ningú. A Catalunya oriental és freqüent l'adjectivació de Déu per expressar gran volum o gran intensitat d'una cosa: «Hi ha uns arbres de Déu» (uns arbres molt alts); «Una arbreda de Déu» (gran quantitat d'arbres); «una casa de Déu» (un casal magnífic); «Aquest carrer té una llargària de Déu» (és molt llarg); «Fer esperar els anys de Déu»: trigar molt a arribar (Llofriu). Bé de Déu: gran abundància o cosa molt bona. «Mira aquest bé de Déu de mongeteres dins aquell camp!»Si n'hi havia aquell any en l'envelat de bé de Déu!, Vidal Rosada d'estiu, 236 (ap. Balari Dicc.). A certs indrets deu haver-se deformat l'expressió en Vel de Déu: L'amo té una filla qu'es un vel de Déu, y ab la qui só cert de que fareu bona lliga, Joaquim Riera (Jocs Fl. 1869, p. 183). Tot just de Déu: a penes, tot just tot just, quasi gens (Empordà). Arriba a les seves orelles una mena de música estranya i embadalidora; era una música que tot just de Déu se sentia, fina, finíssima, mig esbalaïda en el ventijol, Ruyra Pinya, i, 106. Dejús Déu (=davall Déu), ant., i actualment Davall la capa de Déu: en tot el món. E no ha uuy deiús Déu tan delitós logar con és la ciutat de Ualència, Jaume I, Cròn. 123. Per amor de Déu: per caritat, en virtut de la germanor que tenim tots com a fills de Déu. Si alcuna cosa de la dita peccúnia sobrerà, aquella sia donada per amor de Déu a alcun confrare, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 67).
|| (usat com a nom comú): No plàcia al gran Déu de libertat, dix lo juheu, que en lo meu sperit resti tanta viltat, Tirant, c. 295. Lo nom d'un Déu altíssim en l'ànima escrigué-li, Atlàntida i. Al veure un Déu perseguit | per lo poble que més aima, Verdaguer Idilis. Dant gràcies al Déu del cel, Penya Poes. 293. a) Tot Déu: tothom (en el llenguatge més vulgar). Fer la llei a tot déu era el meu goig, Maragall, i, 135. «Tot Déu te coneix». «No té por de ningú; planta cara a tot Déu».—b) Esser el Déu de qualcú: esser allò que més estima. Es meus Déus són es bons trossos, Ignor. 23. No tenir altre Déu adorat, o altre Déu a qui adorar: no tenir res més estimat. «No té altre Déu adorat que el seu fill» (Empordà). No haver-hi (per a qualcú) més Déu ni Santa Maria: no haver-hi res més estimat (Mall.).
    Loc.

—La fraseologia en què entra la paraula Déu és tan abundant, que aquest paràgraf de les locucions haurà de dividir-se en seccions per a poder classificar aquelles d'una manera relativament lògica:
I. La paraula Déu forma part d'una partida de frases merament exclamatives que serveixen per a expressar diversos afectes i sentiments: admiració, alegria, dolor, impaciència, resignació, etc. Les més usuals són: Ai Déu!; Déu meu!; Bon Déu!; Déu del cel!; Déu meu de la creu!; Valga'm Déu!; Gran Déu!; Déu de Déu!: És ben mort; és mort com tots els morts; Déu de Déu de Déu!, Massó Croq. 164.—a) Per a les súpliques o precs són freqüents les imprecacions Per Déu o Per amor de Déu. Salvau-lo... per Déu! feis via, Aguiló Poes. 9. Però home, escolta, per Déu!, Oller Fig. pais. 211.—b) La resignació s'expressa principalment amb les locucions Alabat sia Déu! o Beneït sia Déu!—c) El nom de Déu figura en nombroses fórmules de jurament destinades a afirmar enèrgicament la certesa d'allò que hom diu. Les més usuals són: Com hi ha Déu!; Com hi ha un Déu al cel!; A fe de Déu; No veja jo Déu! (ant.); Déu no m'ajut! (ant.); En veritat de Déu (ant.); Voto a Déu!; Viva Déu! No veja jo Déu, dix Tirant, si tal cosa és passada per lo meu enteniment, Tirant, c. 145. Déu no m'ajut si sé a qual més prest socórrega, Tirant, c. 275. Car en veritat de Déu, senyor, tots hic som la endeutats, doc. a. 1417 (Balari Dicc.). Sempre feu mals averanys de lo que més us agrada.—Sí, a fe de Déu, ja li dic jo que és ben galdós perquè un se n'enamori, Oller Esc. pobr. 62.—d) Existeix també la forma d'imprecació i jurament re-Déu (deformada per eufemisme en redell) i ira de Déu (amb sa variant eufèmica ira de bet).
II. Fórmules de salutació:a) Déu lo guard (a vostè), Déu vos guard (a vós, a vosaltres), Déu la guard (a ella, a vostè). Déu la guart, senyora Mundeta, Vilanova Obres, xi, 32.—b) Déu vos salv i Déu vos ait, expressions arcaiques per a saludar. E vengren e dixeren-nos: Déu uos sal, Jaume I, Cròn. 29.—c) Alabat sia Déu: es diu en entrar a una casa (Men.). És una salutació de gent antiga, que s'ha deformat fonèticament reduint-se a formes com alabatsideu, 'batsideu, 'tsideu (Ciutadella).—d) A Déu siau, o simplement A Déu: expressió usual per a acomiadar-se; cast. adiós. Partir-se de tan virtuosa senyora... sens dir-li adeu siau, Tirant, c. 279. Jo li diré a Déu, jo'm despediré d'ell, Lacavalleria Gazoph. Ay, a Déu, ciutat de Vich, cançó pop. (Pelay Briz Cans. iv, 23).—e) Déu ens dó bon dia (o bona nit): salutació a la qual es correspon dient: Bon dia (o nit) que Déu nos dó. Hi ha persones velles que ho completen dient: Déu us dó bona nit i bona hora, i una bona mort quan sigui hora (Vallès).—f) Déu gracis!: es diu quan s'entra a una casa i no s'hi veu ningú de moment (or., occ.). També es diu: Déu hi sia!—g) Quan en entrar una persona externa a una casa diu: Qui hi ha en casa?, els de la casa responen: Déu i noltros! (Mall., Men.).
III. a) Invocacions a Déu perquè disposi els esdeveniments així com els desitjam: Déu ho faci (Déu faci que...); Déu ho vulgui (Déu vulgui que...); Déu ens en faci la gràcia; Déu ho faci, qui pot; Plagui a Déu (o Plagués a Déu).—b) Invocacions a Déu perquè allunyi de nosaltres alguna contrarietat: Déu me'n guard!; Déu nos en guard!: Déu me'n reguard!; Déu me'n reguard i l'Àngel de la Guarda!; Déu me'n lliure!; Déu me n'alliber!; Déu no ho permeti!; Déu no ho vulgui!; Déu m'ho aparti ben lluny!—c) Locucions condicionals en què es reconeix com a necessària la voluntat divina perquè pugui esdevenir o fer-se alguna cosa: Si Déu ho vol (Si Déu vol); Déu volent; Si a Déu plau; Déu mitjançant; Ajudant Déu (ant. Déu ajudant). Sapiatz que enquara no an feit res ni faran d'aquí enant si déus o uol, doc. a. 1251 (Pujol Docs. 26). Les quals illes rebellades, Déus migançant, aurà a breu meses dejús sa potestat, doc. a. 1400 (arx. mun. d'Igualada). La qual demà Déus ajudant hauem delliberat esposar, doc. a. 1409 (BSAL, viii, 74).—d) Locucions que expressen la conformitat amb la voluntat divina: Déu ho vol, ¿com ha d'esser?; Déu ho fa i Ell sap per què; Déu ho fa i no pot errar; Ho hem de prendre així com Déu ho envia; Com Déu sigui servit.—e) Per afirmar la certesa d'una cosa que la gent no sap o no pot comprendre o evaluar: Déu ho sap!; Bé ho sap Déu!; Sols Déu del cel ho sap! Fou casa payral de Déu sab quants de mos avis, E. Genís (Jocs Fl. 1876, p. 302).—f) Per a indicar que deixam en mans de Déu les coses que han de succeir: Déu proveirà!; Déu dirà!—g) Irònicament es diu: Déu te'n darà!, significant que cal esforçar-se molt per obtenir allò que desitjam (Barc.). «No hi pensis tant, en diners!—Sí, no hi pensis! Déu te'n darà!» (Pineda). Han fet marrada! Han de desfer camí... emprenguin lo carreró. Era la plasseta que ja haviam vist, però la font? Déu te'n darà, Oller, Notas 138. Girí el cap vers mon company, però Déu te'n darà; s'havia fos, Bosch de la Trinxeria Recorts, 172 (ap. Balari Dicc.).
IV. Déu n'hi dó: significa pròpiament ‘Déu li'n doni’, i en aquest sentit propi s'usa quan un captaire demana «un bocí de pa que Déu n'hi dó», o quan una mare renya el vailet perquè fa cofis i mofis «amb el pa, que Déu n'hi dó». Secundàriament, però amb gran freqüència, s'usa com a exclamació ponderativa, emfàtica, per a expressar la grandària o importància d'una cosa o l'admiració que ens produeix; així es diu: «Déu n'hi dó! quines filles tens tan boniques!»«Aquest pagès ha fet un capitalet que Déu n'hi dó!»; «Diu que té vuit fills? Déu n'hi dó!» (=ja és prou). «Déu n'hi dó de les tragèdies que va passar amb els seus sogres!» (=varen esser grans les tragèdies que...). «Amb una llengua que tenia el seu pare, que Déu n'hi dó!» (=era una llengua terrible). A certes comarques catalanes, per exemple al Pla del Llobregat, la locució Déu n'hi do ha arribat a prendre un valor exclamatiu d'estranyesa, de commiseració o d'ironia, com és ara en aquestes frases: «Ai, Déu n'hi dó! I què li va respondre ella?»; «Aquest és el teatre que deien que seria tan bonic? Ai, Déu n'hi dó!»—Existeix també la forma diminutiva Déu n'hi doret, molt usada sobretot en el català oriental. Finalment, es troben frases complementàries burlesques o iròniques del Déu n'hi dó, com és ara aquestes: «Déu n'hi dó, un bon crostó; Déu vos afavoresca, una bona llesca» (Llofriu); «Déu n'hi dó, de pa al sarró i de vi a la botella» (Llofriu).
V. a) Per acomiadar un captaire sense fer-li caritat, li diuen: Déu vos en dó!; Déu vos empari!; Déu li doni remei!; Déu li faci bé i la Mare de Déu!—b) Un captaire que rep almoina, i en general una persona que rep un favor, sol donar les gràcies dient: Déu l'hi pagui!; Déu vos ho pag!; Déu li pag la caritat!; Déu l'hi augmenti!; Déu mantingui els guanyadors i els benefactors! Amb un matís lleument humorístic, es sol completar la frase dient: «Déu vos ho pag, Ell que té bona bossa» (Mall.).—c) Per a invocar l'assistència divina en favor d'un que està malalt, o que és absent, o en general que duptam de la seva bona sort, hi ha aquestes fórmules: Déu l'assistesqui (per la part més convenient)!; Déu l'ajudi!; Déu l'empari!; Déu li ajudi allà on estigui!; Déu li sigui bona ajuda!; Déu l'assistesqui allà on és!—d) En anomenar una persona difunta, és costum afegir al nom alguna invocació a l'ajut diví, com és ara: Déu l'hagi perdonat!; Déu lo tingui en el cel!; Déu el tingui a la glòria!; Déu l'hagi!; Déu lo tingui!; etc. La noia... no té pare ni mare; Déu els hagi perdonats, Oller Papallona, 8. Si es tracta d'un difunt poc simpàtic al qui parla, aquest diu: Déu el tingui allà on vulgui! I homorísticament es diu sovint parlant d'un difunt recent: Déu li dó molts anys d'avantatge, i aquest que no compti! També hi ha la frase Déu perdó qui terra menja!, que s'usa quan els hereus del difunt malgasten els cabals que ell deixà (Empordà).—e) Quan algú va a emprendre una cosa difícil o d'èxit dubtós, és costum saludar-lo amb alguna frase de les moltes que serveixen per a expressar-li el desig de bona sort o de veure'l protegit per la providència en els seus propòsits. Les principals d'aquestes frases són: Déu t'assisteixi!; Déu te beneeixi!; Déu t'encamini!; Déu te guiï!; Déu te guiï per bon camí!; Déu te guiï i l'àngel bo!; Déu te doni bona sort!; Déu te la dó bona!; Déu et tingui de la seva mà!; Déu te sia bona ajuda! Totes aquestes locucions s'usen també irònicament aplicades a persones que demostren esser curtes d'enteniment o anar equivocades, i en aquests casos són també freqüents aquestes altres invocacions: Déu te faci bo!; Déu te faça bo, que de gran ja n'ets prou!; Déu te torni de sol a casa!; Déu te faci ençà i enllà, i seràs per tot!; Déu te'l torni, si l'has perdut!; No n'hi ha més que Déu n'hi ha posat!
VI. Locucions vàries.a) En nom de Déu: es diu en començar una feina («En nom de Déu i començ» és la fórmula amb què els glosadors populars comencen les seves gloses, Mall.), en acomiadar qualcú («Ves en nom de Déu»; «Ves-te'n en nom de Déu i de bé»; etc.), i com a exclamació de satisfacció quan s'obté allò que es desitjava o per què es treballava («En nom de Déu, que has vingut!»; «En Pep ja no està malalt.—En nom de Déu!»). En nom de Déu tocaren a missa: es diu quan s'obté una cosa que s'esperava o desitjava feia molt de temps (Llofriu).—b) Fer cara de tres Déus o com uns tres Déus: fer cara seriosa, mostrar rigor o irritació (or.). La família vol rigor y cara de tres déus sempre, Vilanova Obres, iv, 12. No podia estar-se de remugar fort amb una cara com uns tres déus, Santamaria Vis. 129.—c) Venir o esser de Déu dóna (o de Déu dó): venir una cosa gratuïtament i sense demanar-la o esperar-la. (V. déu-dóna).—d) Déu ens doni una bona mort quan siga hora: es diu quan parlen de difunts, i especialment de morts repentines o desgraciades.—e) Déu te dó el cel quan hora siga: es diu en to dubtós sobre l'èxit d'allò que l'altre porta entre mans (Empordà).—f) Déu te mati!: fórmula humorística de salutació, que s'usa especialment quan un altre esternuda. La frase es sol completar així: «Déu te mati i els diables et plorin» (pir-or., or., bal.), o bé. «Déu te mati... d'aquí a cent anys i els que tens» (Empordà).—g) Déu el perdoni, o Déu no li ho prengui en compte: es diu per indicar que no volem venjar-nos de l'ofensa que altri ens ha feta.—h) Déu no m'ho tingui en retret ni en vanaglòria, o Déu no em castigui: es diu com a fórmula d'excusa quan el qui parla diu una cosa que sembla lloança de si mateix.—i) Gràcies a Déu: es diu com a complement d'una frase en què s'ha dit una cosa favorable, i també exclamativament per expressar la satisfacció per haver esdevingut allò que es desitjava. Així mateix teniu molts de béns y senyories, gràcies a Déu, Comalada Pierres Prov. 8. Gràcies a Déu que ets comparegut!—me va dir, Ruyra Parada 25.—j) A Déu sien dades: frase de cortesia amb què es contesta a un que ha dit: Gràcies.—l) Temptar Déu: fer coses perilloses, com si es volgués posar a prova la protecció divina.—m) Esser tot de Déu: esser una persona molt piadosa i devota. Qui és el senyor? Tothom sap | que és un homo tot de Déu, Penya Poes. 144.—n) Vull esser de Déu: es diu com a fórmula de jurament per asseverar una cosa. «Vull ésser de Déu, que va passar així com he dit!» (Empordà).—o) Esser de Déu, o estar de Déu, o venir de Déu una cosa: esser una cosa inevitable, decretada del cel.—p) Déu hi faci més que nosaltres: ho diem quan hem posat de la nostra part tot l'esforç que hem pogut per a fer o obtenir una cosa.—q) Déu te faci un sant: es diu com a benedicció als fills, néts, deixebles o altres subordinats quan saluden un superior besant-li la mà. També es diu en to de commiseració per indicar a qualcú que va errat.—r) ¿Què demanau de part de Déu?: es deia a una ànima en pena quan apareixia en forma fantasmal. La locució ha quedat en el llenguatge familiar per a demanar a qualcú què vol.—s) Déu no em mati ni cap boig!: es diu per assegurar que es farà allò que s'ha promès o encarregat, si Déu o una força major no s'hi oposa.—t) No mirar quin Deu ho ha creat: tractar les coses malament, sense respectar res.—u) No sé quin Déu me deté!: ho diu el qui està molt irritat i no es decideix a aplicar un càstig o a fer valer la seva força.—v) Semblar el Déu de la terra: esser molt superb i ostentós.—x) No anar envers Déu: no obrar amb bon fi, tenir males intencions (Mall.).—y) Semblar Déu i tot lo món: semblar una gran cosa i no esser-ho.—z) Davant Déu i tot lo món: davant tothom, públicament, sense amagar-se.—aa) Posar-se bé amb Déu: reconciliar-s'hi, netejar la consciència; fig., preparar-se per a una empresa difícil o perillosa.—bb) Estar ben bé en gràcia de Déu: tenir molta sort, esser venturós en tot (Penedès, Vallès).—cc) Beneir Déu a qualcú: afavorir-lo, otorgar-li la seva protecció.—dd) Mirar contra Déu: tenir un ull que mira a la torta (Empordà).—ee) Déu s'ha tornat pagès: es diu quan hi ha bona anyada (Olot).—ff) No esser bo (o no servir) per a Déu ni per al diable: no servir per a res. Dir que hú no és de Déu ni del diable, és dir mentira, perque ha de ser precisament de hu o de altre, Rond. de R. Val. 6.—gg) Tenir Déu en la boca i el diable en el cor: esser hipòcrita.—hh) Tractar (o parlar) a Déu de tu: esser massa franc, prendre's massa llibertats en tractar les persones.—ii) Estar deixat de la mà de Déu: obrar sense seny, desordenadament, sense probabilitats de fer res de profit.—jj) Sense encomanar-se a Déu ni al diable (o Sense encomanar-se a Déu ni a Santa Maria): sense pensar-s'hi, sense reflexionar, precipitadament.—kk) Anar així com Déu vol: anar de qualsevol manera, sense orde ni esment de ningú.—ll) A la bona de Déu: sense preocupacions ni esment, de qualsevol manera. Les petites penes y les alegries meves se'm presenten a la memòria tan confoses que, tirant-ho a la bona de Déu, ne faig un capmàs, Vilanova Obres, iii, 21. «Tot ho feis a la bona de Déu, i surt el que surt!»—mm) A Déu misericòrdia: molt fort, sense mirament. «Li ha pegat a Déu misericòrdia, i l'ha deixat fet un llàtzer» (Inca).—nn) Haver de menester Déu i ajuda: haver de fer grans esforços. Costar Déu i ajuda: costar molta pena o treball, esser molt difícil.—oo) Déu ens fa a tots, o Déu mos ha fet a tots i es geperut de ses Tereses (Mall.): es diu en to de commiseració com per disculpar les equivocacions o escassesa d'enteniment de qualcú.—pp) Esser una persona com Déu l'ha feta: de significat anàleg a la locució anterior. La Emília que era més ingènua, o si's vol, més com Déu la havia feta, Vidal, Rosada d'estiu 169 (ap. Balari Dicc.).
    Refr.
—a) «Déu és just»; «Déu és dret»: signifiquen que la justícia divina es fa sentir ja en aquesta vida.—b) «Déu sobre tot»: es diu per significar que damunt totes les previsions humanes hi ha el poder de Déu.—c) «Déu vol el cor de les persones»: vol dir que les accions agradables a Déu són les que es fan amb bona intenció.—d) «Déu sap què fa, i no pot errar» (Mall.).—e) «Les coses justes Déu les vol» (Cat., Bal.); «Déu vol les coses clares» (Val.).—f) «Tot té fi en aquest món, fora l'amor de Déu» (Mall.).—g) «De Déu ve tot lo bé»; «De Déu ve el bé, i de les abelles la mel» (Tortosa).—h) «D'hora en hora, Déu millora»: vol dir que d'un moment a l'altre es deixa sentir la protecció de Déu (Tortosa).—i) «Fora de Déu, tot són falòries» (Bayerri Refr. Tort. i, 447).—j) «Tots tenim què oferir a Déu»: vol dir que tothom té tribulacions (Mall., Val.).—k) «A cadascú lo seu, l'encens a Déu» (Tortosa).—l) «Qui no creu en Déu, creu en bruixes».—m) «Mira a Déu, i rode el món» (Bayerri Refr. Tort. i, 452).—n) «Déu està allà on estava» (Men.); «Déu no muda: dóna, lleva i ajuda» (Mall.): vol dir que la providència de Déu sempre actua.—o) «Déu dó manna!»: es diu exclamativament davant una gran abundància de coses (Men.).—p) «Qui va segons Déu, viu de lo seu»: vol dir que el qui observa els manaments de Déu no s'apropia les coses d'altri ni perjudica el proisme (Mall.).—q) «Qui a Déu té, res ha de menester» (Mall.).—r) «La mà de Déu mai s'acurça»: vol dir que Déu sempre dóna allò que fa falta i convé a l'home (Tortosa).—s) «Déu apreta (o estreny), però no ofega»; «Déu tanca una porta i n'obre una altra» (Garrotxa); «Déu tanca un portell i n'obre un altre» (Empordà); «Déu no ho dóna tot ni ho lleva tot» (Mall., Men.).—t) «Déu tot ho veu»; «Als hòmens enganyaràs, que a Déu no pas» (Tortosa).—u) «Déu ens agafa sense córrer» (Mall.); «Qui de Déu fuig, debades corre» (Cat., Val., Bal.); «Déu no menja ni beu, però paga a qui deu» (Pallars, Ribagorça, Cerdanya); «Déu paga i no diu com»; «Déu castiga i no amenaça, i espera s'ocasió» (Men.); «Déu té el braç llarg, i abasta per tot»; «Déu castiga sense bastó» (o «sense canya»); «Déu té una canya que a tots arriba» (Tortosa); «Déu té un bastó que pega sense fer remor» (Olot, Empordà, Vallès, Barc.); «Déu té un bastó que pega per sa suor» (Vallès); «Déu pega sense garrot» (Men.); «Déu ferix amb una mà tota sola» (Bayerri Refr. Tort. i, 447); «Déu no pega amb les dos mans» (Val.).—v) «Lo que Déu fa, bèsties no ho han de judicar»: vol dir que no hem de voler criticar les coses que vénen disposades del cel.—x) «Obrar bé, i deixar fer Déu»; «Bons siguem, que Déu mai falta»; «Déu no desempara ningú»; «Déu té més a donar que no ha donat» (Mall.); «A lo que l'home no hi arriba, Déu hi val» (Tortosa); «A gran mal, Déu ajuda» (Gir., Barc., Men.).—y) «Aviat està dit: Malalt, Déu t'ajut»: vol dir que el qui no està en tribulació és molt prompte per a aconsellar a l'atribulat mitjans o solucions teòriques i que en la pràctica són difícils o ineficaces.—z) «Déu ajut i els nostres!»; «Déu sap!»: frases que serveixen per a manifestar la impossibilitat de preveure una cosa. «Quan aniràs a París?—Déu ajut i els nostres quan hi aniré!» o bé: «Déu sap quan hi aniré!»—aa) «Ajudant Déu, tot surt bé» (Tortosa); «Mai és tard quan Déu ajuda» (Olot, Empordà, Barc.); «Val més Déu ajudar que matinejar»; «Més fa aquell a qui Déu ajuda que qui molt matina».—bb) «Déu ajuda al diligent»; «Déu diu: ajuda't, i t'ajudaré». «Ajuda't de lo teu i ja t'ajudarà Déu» (Pineda de Mar).—cc) «A qui muda, Déu l'ajuda»: significa que cal canviar de procediments quan els que s'havien adoptat no van bé.—dd) «A qui cau i s'aixeca, Déu l'ajuda»; «Qui cau i s'alça, Déu l'ajuda»: vol dir que els pecadors penedits obtenen l'auxili diví.—ee) «Déu ho vol; paciència, i un burro per a portar-la»: es diu per a conformar-se en les tribulacions (Tortosa).—ff) «Qui a Déu busca, a Déu troba» (val.).—gg) «A qui no prega, Déu no l'ou»; «Boca que no parla, Déu no l'ou»: expressa la necessitat de l'oració.—hh) «Parlau de Déu, i serà amb voltros» (Mall.); «Parlam de Déu, Déu és amb noltros» (Men.): es diu quan en el moment de parlar d'una persona, es presenta ella o la veim pasar casualment.—ii) «No sap a Déu pregar qui per mar no va»; «El qui a Déu vulga pregar, que s'embarqui per la mar»; «Si a Déu vols pregar, fica't en la mar»: signifiquen que els perills dels viatges marítims obliguen a invocar l'auxili de Déu.—jj) «Déu no crià s'homo fins que tingué de què viure» (Mall.).—kk) «Déu dóna el mal i el remei cabal»; «Déu, qui dóna la plaga, dóna la medicina»; «Déu, que dóna la llaga, dóna el bàlsam».—ll) «Déu dóna el fred segons la roba»: vol dir que la divina providència no envia a l'home treballs superiors a les seves forces per a resistir-los.—mm) «Déu dóna faves a qui no té queixals»: es diu en veure que té medis de fer certa cosa una persona que tanmateix no els usarà. En el mateix sentit es diu: «Déu dóna garrofes a qui no les pot rosegar», i «Déu dóna les nous a qui no les sap trencar» (Miró Afor. 215).—nn) «Déu proveirà per calces (o per mitges), i no tenia cames»: es diu censurant els qui consideren molt necessària una cosa que en realitat no necessiten per a res.—oo) «La mort i la vida, Déu la té»: vol dir que no sabem quan ni com morirem.—pp) «Tot lo que Déu vol, és salvat».—qq) «Déu cura, i el metge cobra».—rr) «Déu tot ho pot»; «Se fa tot el que Déu vol».—ss) «Si està de Déu que passi, això passarà».—tt) «Si Déu vol, no hi val que diguis no vull».—uu) «Quan Déu vol, de tot vent plou» (Cat.); «Quan Déu vol, s'ennivola i plou» (Men.); «Quan Déu vol, sense núvols plou» (Alcoi); «Quan Déu vol, sense nivolats plou» (Men.).—vv) «A qui Déu vol, la casa li puja el trespol» (val.).—xx) «Si és de Déu, lo teu serà meu, claret s'hi veu» (Alcoi).—yy) «Lo que és de Déu, a la clara es veu» (Val.); «Lo que és de Déu, a la cara es veu» (Maestr.).—zz) «Més pot Déu que tots els sants» (Men.); «Quan Déu no vol, els sants no poden» (Cat., Val., Bal.); «Val més s'adreçar a Déu que als sants» (Ross.); «Més pot Déu que el dimoni» (Mall.); «Déu pot més que tots els diables»: totes aquestes sentències indiquen que convé més acudir directament al superior principal que servir-se d'intermediaris per a demanar-li alguna cosa.—A) «Encara Déu no és mort»: significa que encara hi ha esperança, encara que humanament dèbil.—B) «Cada hora, a Déu adora»: significa que cal practicar la pietat a tota hora (Empordà, Garrotxa).—C) «L'home compon i Déu dispon» (Val.).—D) «Al cel, un Déu; a la terra, un rei; a la casa, una bossa» (Men.): significa que convé molt la unificació de poders en el govern i en l'administració.—E) «Ai Déu meu! Lo pare és mort i jo seré l'hereu»: vol dir que l'egoisme venç els bons sentiments.—F) «Tot sia per amor de Déu!»: es diu en to de resignació davant les adversitats. Es pot completar la frase així: «Tot siga per amor de Déu: pa i trons» (val.).—G) «Déu i cordó, digué En Mascaró» (Palma).—H) «Això ho fas perquè Déu no té senyor»: ho fas sense poder-ho fer, només perquè Déu t'ho permet (Mall.).—I) «Deixa dir, que de Déu digueren», o «Més digueren de Déu»: es diu per recomanar que no es faci cabal de les injúries i calúmnies.—J) «Déu els cria i ells s'ajunten»: es diu parlant de gent baixa o de poc valor moral que van plegats (val.).—K) «Lo que Déu guarda, el dimoni no ho toca»; «Lo que Déu guarda, no perilla» (Mall.).—L) «Després de Déu, la menjua»: significa que devem la vida a Déu, i la conservació de la vida a l'aliment que prenem (Men.).—M) «Déu proveirà»: expressa la confiança absoluta en la providència divina.—N) «Déu proveirà, i la panxa ho patirà»; «Déu proveïx i la panxa patix» (Val.): vol dir que a més de confiar en la providència cal posar de la nostra part l'esforç necessari.—O) «Qui dels seus es separa, Déu el desempara» (val.).—P) «Bé amb Déu, i pa en butxaca»: amb la preparació convenient per a resistir una calamitat o perill imminent (Men.).—Q) «Cada u per ell i Déu per tots» (Cat.); «Cada u ca-seva i Déu per tot» (Men.); «Cadascú en sa casa i Déu en la de tots» (Val.): vol dir que cadascú es governa així com pot.—R) «Cada ú és com Déu l'ha fet, i de vegades més dolent»—S) «A qui no vol sella, Déu li dóna bast»: vol dir que els egoistes, per fugir de molèsties, a vegades cauen en altres molèsties més grosses.
    Fon.:
déw (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
    Var. form.
ant: Déus (en el cas nominatiu).
    Etim.:
del llatí Dĕu, mat. sign.