Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. dit
veure  2. dit
veure  3. dit
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DIT m.: cast. dedo.
|| 1. Cada un dels membres llarguers amb què acaben les mans i els peus dels animals vertebrats, fora els peixos. Y de dalt la closca fina | els dits dels peus m'emblanquina, Penya Poes. 159. Eren de veure aquells peus callosos, negrencs..., de dits escampats, Galmés Flor de cart, 7. Especialment: a) Cadascun dels membres llarguers amb què acaba la mà de l'home. Mit lo teu dit en lo foc, Llull Blanq. 29. E meta los meus dits en les sues nafres, Serra Gèn. 234. Paris se tragué del dit lo diamant, Paris e Viana 29. Cové lo metge... age los dits prims, Cauliach Coll., pròl. El teu anell d'amiga en el meu dit llueix, Salvà Poes. 43. Dits com a botifarres o com a botifarrons: dits molt gruixats. Dits de cosidora: dits llargs i primets. Els caps dels dits: els extrems, on van inserides les ungles. Me passava els caps dels dits per la pell y me trobava tots els pèls, Penya Mos. iii, 114. Comptar amb els dits: treure un compte senyalant les unitats amb els dits. Cadascun dels dits de la mà té un nom especial, determinat per la seva forma, grossària, situació o funció principal. El més gruixat, contraposable a tots els altres en cloure poc o molt la mà, s'anomena dit gros, polze, dit pols; el que li està al costat, i que serveix generalment per a mostrar o senyalar, es diu dit senyalador (ant. dit indicatiu), dit apuntador, saludador, índex o dit mestre; el dit central i més llarg de la mà, és el dit del mig, dit del cor, dit llépol, dit mitger o mitjancer, dit gran, dit llarg; el situat entre el dit central i el més petit, és el dit anular o dit de l'anell, o dit gandul (Falset); i el més petit de tots té els noms de dit petit, dit xic, dit menut, menuell, gorrí, gorrinet, gorrinxet o gorrinyeu (val.), i infantilment en diuen sa porcelleta (mall., men.). Demostrant ab lo dit indicatiu de la sua mà dextra lo celestial regne, Peccador remut, 104 (ap. Aguiló Dicc.). Lo un cap à de estar entre lo dit llarch y lo dit índice, Moradell Prel. 26. Ab la espasa se ha de replegar o doblar posant-la en lo dit xich, ibid. 26. De tal manera que lo dit polso de la mà esquerra... toque al os que està junt a la cinta, ibid. 27. Ab el teleret a la falda y el didal de plata al dit mitger, Víct. Cat., Cayres 243. Dibuixant no sabia què amb l'ungla del dit gros, Oller Papall. 44.—b) més especialment, El dit segon o senyalador. Mirant Teseu en l'aygua senyalant ab lo dit axí dir començà, Alegre Transf. 70. Senyalar amb el dit: mostrar qualcú o qualque cosa dirigint cap a ell el dit índex; fig., mirar-se molt una persona i parlar-ne molt a causa d'alguna condició extraordinària que posseesqui, sia bona, sia dolenta, però principalment dolenta. Els ordinaris d'aquell temps eren persones d'importància... Quan un d'ells se presentava a fira o a mercat, la gent el senyalaven amb el dit, Ruyra Parada 100. Alçar el dit (per demostrar que es vol participar a una cosa que s'ha anunciat). Qui'n vol, qu'àls es dit, Aguiló Rond. de R. 4. Si hey ha ningú que m'entenga, que s'axech y àls es dit, Roq. 44.
|| 2. Dit de guant: la part d'un guant que cobreix un dit. «Aquest guant té dos dits foradats».
|| 3. Mida equivalent al gruix normal d'un dit d'home. «Tallarem tres dits més de roba». «Aquest vestit s'ha d'escurçar quatre dits». «He begut dos dits de vi». La iunctura del musclo a dos o a tres dits enredoneix-se, Cauliach Coll., ll. i, d. 1a, c. 2. Un ciri té cinch palms de larch e cinch dits d'ample, doc. a. 1518 (Miret Templers 578). Faxa la qual sia de amplària de tres dits, Flos medic. 111. Lo ferro de largària de IIII dits perque no's pugua rompre, Tirant c. 137. Ell me ha ferit a dos dits del ull, Lacavalleria Gazoph. Lo ferro és entrat dos dits dins son cos, ibid. Un dit de través, o un través de dit: la mateixa mida indicada. Encara no havia badat dos travessos de dit el batent, va esclatar un grinyol tan fort, Ruyra Parada 20. No haver-hi un dit de través o un través de dit d'una cosa a una altra: no haver-hi gens o quasi gens de diferència; esser gairebé iguals. «De madrastres a cunyades | no hi ha un dit de través; | si ses madrastres són males, | ses cunyades ho són més» (cançó pop. Mall.). Venir a un través de dit, o a dos dits, el fer una cosa: estar a punt de fer-se, no mancar-hi gairebé res. No tenir dos dits de front, o de seny: esser molt curt d'enteniment o obrar de manera molt irracional. No veure-hi dos dits lluny: esser molt curt d'enteniment.
    Loc.
—a) Tenir dits: tenir habilitat i capacitat per a fer una cosa, principalment de caràcter manual.—b) Voler dits: requerir habilitat. Tu te figuras que l'afeytar és una feyna que la sab fer qualsevol; el fer una barba ben feta vol dits, Penya Mos. iii, 119.—c) Poder comptar una cosa amb els dits de la mà: haver-n'hi molt poc de tal cosa, poder-se comptar amb pocs nombres.—d) No tenir més que els cinc dits de la mà per a treballar: esser molt pobre, no tenir altres béns que l'habilitat per al treball.—e) Si és com el dit, posa braç i tot: es diu del qui exagera molt les coses que diu.—f) Si hi poses el dit, hi deixaràs l'ungla: es diu en to d'amenaça forta (Llofriu).—g) Agafar-se els dits: sofrir un perjudici inesperat en el negoci, en el treball, etc.—h) Tocar amb un dit el cel: creure's haver arribat a un gran resultat. Desconexensa del inexpert editor y del impressor manyefla, que creguent tal volta tocar amb un dit al cel, hajen fet una ignocentada, Obrador Arq. lit. 106.—i) Mamar-se el dit: esser excessivament ingenu o curt d'enteniment.—j) Llepar-se els dits, o Xuplar-se els dits d'una cosa: trobar-la molt bona, prendre molt de gust de menjar-la o gaudir-ne. Un dinar de peix i bacallar d'allò més saborós, que tothom se'n llepa els dits, Alcover Cont. 70. El sinyó Vicent se chuplava 'ls dits si'ls dies de festa li donaven per darreries qualsevol llepolia, Guinot Capolls 15.—k) Menjar fins que s'ho toquen o s'ho poden tocar amb el dit: menjar fins a afartar-se excessivament.—l) Tenir el dit ficat a l'ull, a algú: tenir-li antipatia, o rancor, o aversió o malfiança.—m) Anar-se'n amb un dit a l'orella i l'altre en el cul: anar-se'n fracassat i malsatisfet.—n) Venir com l'anell al dit: venir molt bé, molt ajustadament o apropiada. Y ey vengan a plom y justas com l'anell al dit, Aguiló Rond. de R., 5.—o) Esser llarg de dits: tenir costum de robar o propensió a fer-ho.—p) Fer córrer els dits: donar un cop de dits a la balança perquè el plat on hi ha la mercaderia caigui més prest del que pertoca;—furtar (Empordà).—q) Untar-se els dits: retenir fraudulentament una part d'allò que s'administra per compte d'altri (Mall., Men.).—r) Saber o tenir una cosa pels caps dels dits: tenir-la sabuda perfectament. A la punta de la llengua ho tinch y no puch dir-ho: y això que sé pels caps dels dits tota la stòria, Rond. de R. Val. 61.—s) Haver o agafar qualcú de cap de dit: prendre'l en odi, cobrar-li antipatia i rancor.—t) Posar-se el dit en la boca: (ant.) callar, especialment per por o per obediència. Digats-li que se'n call totalment o se'n pos un dit en la bocha si desitja sa vida, doc. a. 1395 (ap. Aguiló Dicc.).—u) Posar els dits a la boca (o dins la boca) a qualcú: provocar-lo astutament a parlar, a dir allò que no voldria dir.—v) Donau-li el dit, veiam si mossega!: es diu al·ludint a un que és tractat injustament de curt d'enteniment. La bona de la Gica, que no li ficaria ningú el dit en la boca, y era viva com lo pensament, Rond. de R. Val. 26. No teniu que posar-li el dit dins la boca per veure si mossega, Penya Mos. iii, 16.—w) No saber quants de dits té a la mà: esser molt ignorant o molt curt d'enteniment.—x) Donaria un dit de la mà (o el millor dit de la mà dreta) per tal cosa: es diu per mostrar-se disposat a qualsevol sacrifici per a la obtenció d'una cosa. «Na Pelada pagaria | es dit més gros de sa mà, | que no tornassin cantar | cançons de sa seva fia» (cançó pop. Mall.).—y) Estampar o marcar els cinc dits a la cara de qualcú: donar-li una bufetada. També es diu omplir la cara de dits. Però an es mateix temps li he vist omplir sa cara de dits a un curro forasté que posà sa llengó demunt la Sanch, G. Maura (Ignor. 3).—z) No veure-se'n els dits: despatxar una mercaderia ràpidament i esgotar-la (Vallès).
    Refr.
—a) «Els dits de la mà no són tots iguals»: es diu per significar que en tot hi ha desigualtats i diferències.—b) «En donar un dit, et prenen tota la mà» (o «tot el braç»): vol dir que les persones insaciables s'aprofiten de les petites concessions per a atribuir-se'n de més grosses.—c) «Dits, dits! va dir s'organista»; «Dits, dits! deia el senyor Biel de l'orgue»; «Dits, dits, que vent no en falta!»: es diu al·ludint o dirigint-se a un qui vol fer una cosa sense saber-ne, malgrat de tenir a la seva disposició els elements necessaris (Mall.).—d) «Tots els dits caben en es nas» (Mall.).—e) «Qui té cinc dits a les mans, ja pot portar guants» (Cat.).—f) «Qui vol foc, amb sos dits el cerca» (Mall., Men.).—g) «Qui menja oli, els dits se n'unta» (Mall.); «Qui mel maneja, els dits se n'unta» (Men.): es diu al·ludint a les persones que es valen de les coses d'altri que administren per a treure'n profit propi.—h) «Te penses amb un dit tocar el cel, i tota sa mà no et basta»: es diu a aquells qui presumeixen molt sense cap fonament (Men.).—i) «Jo qui tenc es dit bo, merda p'es metge!»: es diu per indicar que no es necessita la protecció de tal o tal persona (Ciutadella).—j) «Qui sà el dit se lliga, sanament el deslliga» (ant.). Diu lo refrany: «Qui sà lo dit se lliga, puix mal no té, sanament lo deslliga», Scachs d'amor. Qui sà's liga'l dit, sens por lo desliga, Proc. olives 596.—k) «Qui té mal al dit i el marit bonic, tot sovint se'l mira» (Empordà, Garrotxa).—l) «Més val un dit en es front que una quarterada a l'Horta»: vol dir que val més tenir molt de seny que molts de diners (Mall.).
    Cult. pop.
—A) Un dels entreteniments amb què es fa callar i alegrar els infants menuts, consisteix a anar-los comptant els ditets de la mà un per un i recitant diverses fórmules. Les principals variants que tenim recollides són: «Aquest és el pare, aquest és la mare, aquest fa les sopes i les menja totes, aquest va a treure vi i se'l beu tot pel camí, i aquest petit diu: Xariu-xarau, xariu-xarau» (Empordà). «Aquest és el pare, aquest la mare, aquest no vol sopes, aquest se les menja totes, aquest és el caganiu» (Puigcerdà). «Aquest és del pare, aquest és de la mare, aquest del padrí, aquest de la padrina, aquest el porcellet que fa güec-güec» (Puigcerdà). «Aquest és el pare, aquest és la mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja totes, i aquest fa: xeric-xeric, perquè no pot pujar al llit» (Palamós). «Aquest és el pare, aquest és la mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja totes, aquest fa piu-piu, que no pot pujar al niu» (Solsona). «Això és ton pare, això és ta mare, aquest demana pa, aquest diu que no n'hi ha, i això és la godineta (o sa porcelleta) que fa uí-uí» o «que fa nyic-nyic» (Mallorca). «Això és son pare, això és sa mare, aquest demana pa, aquest diu que no n'hi ha, i això és sa porcelleta que fa guic-guic» (Men.). «Este és el pare, esta és la mare, este demana pa, este diu que no n'hi ha; garanyiu-garanyau', tanqueu les figuetes amb clau» (Vinaròs). «Este és el pare, este és la mare, este demana pa, este diu que no n'hi ha, este diu: En el calaixet, en el calaixet està» (Val.). «Este és el pare, este la mare, este demana pa, este diu que no n'hi ha, i este diu: Gorrinxet, gorrinxet, a la flequeta sí que n'hi ha» (Cullera). «Aquí n'hi ha un, aquí n'hi ha un altre; tant aquest com aquest altre; aquest marxa, aquest s'ho mira; aquest gira, aquest s'asseu, i aquest fa deu» (Solsona). «Aquest és un, aquest és un altre; tant és aquest com aquest altre; aquest fuig, aquest l'empaita; aquest s'hi gira, aquest s'ho mira; aquest s'hi asseu, i aquest fa deu» (Catalana, ii, 188). «Aquet fa un, aquet fa un altre, tant és aquet com aquet altre, aquet corre, aquet l'encalça, aquet se gira, aquet s'ho mira, aquet s'ajeu i aquet fa deu» (Falset).—B) Fórmules per a enganyar les criatures: «¿Vols un confit?—Sí.—Idò mossega't es dit!» (Mall.). «Què has dit?—Que si hi havia merda, que hi afiquessis el dit» (Llofriu).—C) Dit per a dit: joc que fan els majors als infantons, posant-se'ls damunt la falda i remenant-los com si els volguessin tirar d'esquena, mentres els diuen: «Dit per a dit, cama cama de ropit, cama cama d'arengada; què en voleu de sa somada? Set sous i mig» (Mall.).
    Fon.:
dít (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: ditàs, ditarro, ditot, ditarràs, ditarrot.—b) Dim.: ditet, ditetxo, ditel·lo, diteu, ditei, ditiu, ditó, ditoi, ditingo, ditengo, ditonet, ditonetxo, ditoneu, ditarró, ditarrí, ditarringo, ditarroi, ditarronet, ditarroiet.
    Etim.:
del llatí dĭgĭtu, mat. sign. La i del cat. dit i de l'it. dito suposa una forma llatina *dīgĭtu amb i llarga (cf. Fouché Phon. 22).

2. DIT, DITA part. pass.
de dir, i adj.: cast. dicho.
|| 1. Expressat amb paraules. Fengint de fals y ab veritat coses ben dites, Somni J. Joan 27. Poques paraules y ben dites, Penya Mos. iii, 111. Millor dit: o per dir-ho millor, més exactament. Ja sabíam que venia d'estudiá a Barcelona, millor dit, en es Cafè Colon de Barcelona, Roq. 43. Tenir per dit: creure amb seguretat, considerar segur. Taula ni lit, | tin-t'o per dit, | compte no'n faces | que en mi trobasses, Spill 906. Yo'm tench per dit que en aquells dels scuts negres romandrà vuy la honor de la plaça, Curial, ii, 45. No anar per dit: no tenir-se en compte, considerar-se com si no hagués estat manifestat. «Tot això, que no vagi per dit, perquè no vull tenir disgusts» (Mall., Men.). Essent axí, no vaja per dit lo que dissapte passat escriguérem sobre aquest assunto, Roq. 6.
|| 2. Anomenat; ja indicat pel seu nom a) Precedit immediatament de l'article definit. Stablim et ordenam que en lo dit dia que la dita provisió se farà..., sien corregits et amonestats, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 24). Aprés que'l dit justícia ha iurat en poder del senyor rey, Consolat, c. 2. E appar que'ls dits Joan e Guillem Fabra se tenen per dit de pagar lo dit cavall, doc. a. 1397 (RLR, vi, 380). En lo dit munt no havia ombra neguna, Metge Somni iii.b) No precedit d'article ni d'altre determinatiu. Veents que dits genovesos anaven en camisa, Pere IV, Cròn. 317. Ab los jurats de dit regne, doc. a. 1310 (Hist. Sóller, ii, 13). Perque dins dit temps puguen instruir-se, Pragm. Aud. Mall., 15 vo.—c) Precedits d'un dels adverbis damunt, davant, dessús, sobre. Del dauant dit en B. pintor, doc. a. 1248 (Pujol Docs.). La dauant dita esglea, doc. a. 1257-69 (ibid.). Fent totes les coses sobre dites, Llull Blanq. 4. Per lo demunt dit enteniment, Arnau de Vilanova (ap. Menéndez Pelayo Heter. i, apènd.). Servada la forma dessus dita, doc. a. 1365 (Bofarull Mar. 82). Ha menys occasió de caure en los peccats damunt dits, Eximenis Conf. 6. En la dessús dita ciutat, Boades Feyts 23.
|| 3. Que s'anomena; que té per nom. Crean duas cathedrillas ditas de Bachillers, Ordin. Univ. 1638, fol 25. Cotonets dits entaquis, Tar. preus 6.
    Loc.
—a) Lo dit, dit: expressa fermesa de decisió, voluntat de mantenir allò que s'ha dit.—b) Dit i fet: indica la promptitud amb què es fa una cosa tot just pensada o decidida. A Mallorca es diu, inversament, Fet i dit.—c) Tal dit, tal fet: vol dir que s'ha complert allò que s'havia promès o previst.
    Refr.
—a) «Prest és dit lo que és ben dit»: vol dir que allò que es diu clarament no necessita circumloquis.—b) «No hi hauria res mal dit, si no fos mal comprès»: significa que moltes vegades s'atribueix al que altri diu una malícia que en la seva intenció no tenia (Men.).—c) «Dit i fet, com es casament de Na Beta»: es diu al·ludint a una cosa feta de pressa i sense pensar-hi gaire (Men.).
    Etim.:
del llatí dĭctu, part. pass. de dīcĕre, ‘dir’. La i del cat. dit i del cast. dicho suposa una forma llatina *dīctu, amb la i llarga per analogia de dīcere.

3. DIT m.
Dita; allò que es manifesta amb paraules, i principalment si té caràcter sentenciós o de declaració. Un escriua nostre per escriure los dits que ell diria, Jaume I, Cròn. 469. Tu est aquell qui Adam e Eva deçebist... e per tos falsos dits has-los de lavors ençà tenguts en ta presó, Pere Pasqual, Obres, i, 147. Per bé que'ls dits dels savis yo recort, Auziàs March, xciii. Responia | dins l'esperit: | Ja per ton dit | no n'exiré, Spill 5784. Confermant lo seu dit ab test de prophetia, Villena Vita Chr., c. 70. Estar a dit de qualcú: (ant.) estar subjecte a allò que ell dirà o decidirà. Hagen star a arbitre e dit dels dits levadors, doc. a. 1408 (Col. Bof. xli).
    Etim.:
del llatí dictu, mat. sign.