DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ECO m.: cast. eco.
|| 1. Repetició dels darrers sons de la veu o d'un altre soroll, produïda per reflexió del so en les parets, roques, etc. Que responen ab l'eco a sa dolor, Canigó ix. Y escarniren tos ecos la colcada | trotant de cavallers, Ferrà Com. Poes. 36. No s'hi sent cap eco de veu estranya, Aguiló Fochs foll. 177. Y un gran batut repeteix l'eco esglayós de la costa, Costa Agre terra, 162. Despertava ecos dispersos per les masies, Ruyra Parada 47.
|| 2. Lloc on se produeix la reflexió del so i la repetició de la veu. Y un altre ab ecos y singles | y fonts y torrents y gorchs, Penya Poes. 301. On David, abocant-s'hi, féu sonar | en l'eco, tantes voltes, | la seva veu d'infant, Alcover Poem. Bíbl. 61.
|| 3. fig. Energia de veu i d'esperit; coratge (Solsona). «No tens eco per a anar-los a fer callar!»
|| 4. fig. Persona que repeteix allò que sent dir a altres. «Aquest infant és un eco: tot allò que sent dir, ho diu». «Aquests diputats són l'eco del ministre».
    Loc.—a) Ecos i becos: veus volanderes, coses que es senten dir incidentalment (Val.). Pus oixqué en el mercat ecos i becos que murmuraven proiectes de casar, Morales Id. 23.—b) Saber una cosa per ecos becos: saber-la per haver-ne sentit parlar incidentalment (Val.).—c) Açò és l'eco, o la xica del forn: es diu per manifestar l'estranyesa amb què es veu o es sent dir una cosa (Val.).
    Fon.: έku (or., men.); έ̞ko (occ., val., mall.).
    Var. ort. ant.: echo, ecco.
    Etim.: del llatí (<gr.) Echo, nom d'una nimfa de Diana a la qual l'engelosida dea Juno condemnà a no poder repetir més que els darrers sons d'allò que sentia dir. Algú no sabera... per què respon Ecco en les concavitats quant hom crida, Metge Somni iv.