Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  espolsar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESPOLSAR v. tr.
|| 1. Llevar la pols; netejar de pols una cosa, especialment fregant-la o donant-li cops; cast. desempolvar, sacudir. Los cavalls e bèsties... en loch aparta al sol rayant estrijolaran e espolsaran, Ordin. Palat. 52. Los hòmens... en embotonar lo gipó... dressar les polaynes, espolsar les cotes... trigaran per espay de tres hores, Metge Somni iv. Un bastó ab quatre cues de rabosa per a spolsar, doc. a. 1573 (Aguiló Dicc.).
|| 2. Llevar de damunt una cosa la pols o altra cosa lleugera i que fa nosa; cast. sacudir. «Es vent sa roada espolsa, | jo ho conec amb sos alens; | Margalida, jo me pens | que ets com un sucre, de dolça» (cançó pop. Mall.). Com havian menjat y begut, torcat es morros y espolsat ses miques, Ignor. 75. Li espolsa es pebre bo de sa levita, Maura Aygof. 52. L'amo li espolsà amb un tronch | ses ditades de farina | que duya en es seu gipó, Roq. 17. Un aire fresc somovia elegantment les fulles com aposta perquè s'espolsessin la rosada, Massó Croq. 29.
|| 3. Moure de banda a banda i repetidament; sacsejar, especialment per fer caure una cosa, per desprendre'n allò que hi està adherit o que en penja; cast. sacudir, agitar. Senyora dolça, | esta que entra, com se spolça | barbadament!, Coll. dames 192. Sa crin de foc espolsa lo toro desembridat, Atlàntida vi. Espolsa tes rames, o vell olivar!, Costa Poes. 27. Espolsar un arbre: sacsejar-ne les branques per fer caure el fruit. Espolsar olives, aglans, avellanes, prunes, etc.: procurar de fer-les caure sacsant l'arbre on estan adherides. S'enfilà a ses branques de s'ausina per espolsar-li ets aglans, Ignor. 36. Dins el camp dels ametlers... qui espolsa no pega fluix, Salvà Poes. 73. Espolsar un eixam: donar una sacsada al brot on està adherit l'eixam, per fer-lo caure dins la casera (Mall.). a) En la indústria tèxtil, sacsejar amb un bastó les troques penjades per un extrenm a una clavilla, per esclarir les que s'havien embolicat en assecar-se després d'haver estat tenyides (Sóller).
|| 4. Donar cops repetits; tupar; cast. sacudir, golpear. Ladonchs meten les mans a la hatxa e la maça, e comensen-se a espolsar les cuyraças ab tal virtut que tots los miradors stauen marauellats, Curial, iii, 89.
|| 5. Treure's de damunt o del voltant allò que fa nosa; cast. sacudir. «Espolsar-se les mosques». No res, espolsau-la-vos an aqueixa clotellada tan a ferir que vos encivella el vostro president, Aurora 265. a) fig., de coses immaterials: Es hora d'espolsar-se sa vessa y de conrar cada qual sa rota, Ignor. 37. L'humanitat espolsa les cadenes ab què la tenen presa, Ruiz Poes. 20. Espolsa la peresa que t'arna i et consum, Alcover Poem. Bíbl. 90.
|| 6. Agitar els animals ses extremitats (cames, ales, etc.) per netejar-se, orejar-se, gratar-se, etc.; cast. sacudirse. «Les ovelles s'espolsen: senyal que prest plourà». Van y vénen los cisnes; ja s'espolsen | y capfiquen el coll en l'aygua clara, Costa Trad. fant. 56. Mentres cantava espolsant-se es primer gall, Roq. 11. L'aucell... torna a sortir del niu espolsant ses ales rosades, Verdaguer Exc. 67.
|| 7. absol. Deixar caure el fruit o la flor un arbre o altra planta. «La mostra d'olivera espolsa»: es diu quan li cauen a l'olivera les fulles blanques de la flor. «Els ceps espolsen»: es diu quan cauen els grans dels raïms massa carregats (Gandesa). Espolsar-se el blat: caure el gra de les espigues per esser massa sec.
|| 8. absol. Sacsejar el cap un gos o altre animal quan té agafat un animal o cosa amb les dents (Tortosa, Mall., Men.).
|| 9. intr. o refl. Anar de pressa, córrer o caminar aviat (Mall.). «Ja et pots espolsar, que no hi seràs a temps!»
|| 10. refl. Anar-se'n de sobte o d'amagat; escapar-se (Mall., Men.); cast. escabullirse, largarse. «Espolsa't»: es diu per ordenar peremptòriament a qualcú que se'n vagi (Mall., Men.). Calla, creu y espolse't!, Roq. 5.
|| 11. refl. Defensar-se, procurar deslliurar-se d'una cosa que molesta; cast. sacudirse.
    Loc.
—a) Anar ulls espolsats: anar molt viu, no badar gens; estar molt alerta (Mall.).—b) Espolsar sa farina o sa murta: donar una tupada, pegar (Mall.). «Ves alerta, mollner, | que amb un tronc de lledoner | que no t'espols sa farina» (cançó pop. Mall.). Espolsant sa murta per escrit y de paraula, Ignor. 28.—c) Espolsar-se els bavarons: deixondir-se, espassar-se la vessa (Santanyí).—d) Espolsar el pruner: anar a complir amb el precepte pasqual (Rocabruna).
    Fon.:
əspuɫsá (pir-or., or., men., eiv.); aspoɫsá (occ., Maestr.); espoɫsáɾ (val.); əspoɫsá (mall.).
    Etim.:
derivat de pols en composició amb el prefix es- que indica privació o separació.