Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  mitja
veure  mitjà
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MITJA f.
|| 1. Peça de vestit que cobreix el peu i la cama, ajustant-se al contorn d'aquesta, generalment fins més amunt del genoll (pir-or., or., occ.); cast. media. Unes mitjes de seda verdes molt usades; unes mitjes de stam blaves usades, doc. a. 1662 (Est. Univ. x, 137). Dos parells de miges [sic] de seda de color e tres parells de blanches de tersedillo, doc. a. 1674 (ibid. 159).Mitges de rector: les mitges negres (Empordà). Mitges de jueu: les que tenen ratlles de través (Empordà). Mitges de travera: mitges amb estrep (Puigcerdà). Mitges marselleses: espècie de peücs fets de retalls de calces velles de vellut, que solen usar els pescadors en dies de fred (BDC, xiv, 39). Fer mitja: entrellaçar els fils, amb agulles llargues especials, per a formar el teixit de la mitja. Les agulles de fer mitja, Vilanova Obres, iv, 91. A peu de mitja: calçat amb mitges, sense sabates. Entraria a peu de mitja per tal de no fer soroll, Ruyra Parada 179. a) Mitja de diners: bossa llarguera, feta de punt de mitja, dins la qual es guardaven els diners.
|| 2. Mesura o pes equivalent a la meitat d'una mesura principal i determinada. Avia unes balances ab X peces entre liures, mitges e onces, doc. a. 1410 (Alós Inv. 14).Una mitja de tords: mitja dotzena de tords (Mall.). Una mitja de vi: mig porró (Ripoll, Empordà). Especialment: a) Mesura de vi equivalent a un litre escàs (Tortosa).—b) Mesura de vi i d'oli equivalent a la vuitena part d'un cànter (Llucena, Aín, Sueca).
|| 3. a) Mitja aritmètica: resultat de sumar els valors d'una quantitat variable i dividir la suma pel nombre d'aquells.—b) Mitja proporcional: l'arrel quadrada del producte de dues quantitats; cast. media proporcional.
|| 4. pl. Contracte pel qual un propietari i un arrendatari convenen de repartir-se per meitat els productes de l'arrendament (or., occ., val., bal.); cast. medias, aparcería. (V. amitges i mitgenca). Anar a mitges: actuar en virtut del dit contracte.
|| 5. A mitges: incompletament; cast. a medias. No ho fa pas a mitges, Sagarra Comte 177.
|| 6. Fer sa mitja: mig-riure, somriure (Mall.). Es confés fent sa mitja li respon, Roq. 13. Els patges feien la mitja, Alcover Cap al tard 117.
    Loc.
—a) Girar o Canviar com una mitja: girar o canviar radicalment, totalment. Havia cambiat com una mitja, Pons Auca 118.—b) Anar amb mitja de seda i lligacama de jonc: portar el vestit compost de peces desiguals, unes bones i les altres dolentes, o tenir una bona casa mal moblada (Empordà).
    Refr.
—a) «Déu proveirà de mitges!; i no tenia cames»: es diu al·ludint al qui espera coses que no podrà aprofitar.—b) «Les mitges només són bones per a les cames» (Griera Tr.).—c) «Mitja al garró no fa senyor».
    Cult. pop.
—Hi ha la creença que per a provocar la pluja és bo posar-se les mitges girades al revés.
    Fon.:
míʤə (pir-or., or.); míʤɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Gandesa, Sueca); miʤa (Cast., Al.); míʧə (Arles, Oleta, Puigcerdà, Solsona, Barc.); míʧa (Tamarit de la L., Val.); míʒa (Senet, Tortosa).
    Intens.:
—a) Augm.: mitjassa.—b) Dim.: mitgeta, mitjona.—c) Pejor.: mitjota, mitjot.
    Sinòn.:
— || 1, mitja calça (ant.), calça (Fraga, Ribera d'Ebre, País Valencià i Balears).
    Etim.:
del llatí mĕdĭa, f. de mĕdĭu, ‘mig’. En l'accepció || 1, mitja és resultat d'una elisió del mot calça (antigament es deia mitja calça); i en l'accepció || 6, mitja prové de mitja rialla.

MITJÀ (escrit també mijà), -ANA adj. i subst. m.
I. adj.
Igualment lluny dels dos extrems (en magnitud, situació, qualitat, grau, etc.); cast. mediano, medio. Alia caldera migana [sic], doc. a. 1069 (BABL, vi, 385). Cinch dels majors e cinch dels mijans e cinch dels menors, Pere IV, Cròn. 190. O com és segura cosa tenir les vies mijanes, car los extrems no procuren repòs, Curial, ii, 90. Se engendrarien pèls entre blanch e negre, ço és, de mijana color, Albert G., Ques. 70 vo. Un homo de mitjana alsada, Roq. 16. Fill mitjà o Filla mitjana: fill o filla que no és ni el més gran ni el més petit. «Jo no vinc per la petita | ni tampoc per la més gran; | quina vull és la mitjana, | que és la flor del diamant» (cançó pop. Ripoll). Mà mitjana: estament social intermedi entre el més elevat i el més baix. Los de les mans mijana e menor, doc. a. 1380 (Col. Bof. viii, 320).Edat mitjana: gran període de temps històric comprès entre l'edat antiga i la moderna. Curs mitjà: curs d'ensenyament comprès entre l'elemental i el superior. Termes mitjans d'una proporció: els termes segon i tercer, o sia, els situats entre el primer i el quart. Quantitat mitjana o Terme mitjà: quocient de la suma de dues quantitats per llur nombre. Cerquem el terme mitjà dels resultats obtinguts, Ruyra Pinya, ii, 106.
II. m.
|| 1. Cosa situada entre dos extrems o entre dues altres coses; cast. medio. Massa e poc fan mijà en creatura, Llull Blanq. 36. Ni per què, Sènyer, prevé enans en ma cogitació cosa avent mijà, que vós qui no l'avets e sots sens fi?, Llull Cont. 4, 17. La amor diuinal no's coué en la eternitat diuina ab començament ne mijà ne fi, Llull Gentil 112. E son destret pertany sens tot mijà a la església, doc. a. 1309 (Acta Ar. 543). Aquella virtut de la ànima que sens tot mijà és suposada a Déu, Metge Somni i.
|| 2. Allò que serveix per a arribar a un fi; cast. medio. Hac lo burguès oppinió que Déus li hagués tolt son fill per ço car era mitjà per lo qual ell amaua Déu, Llull Felix, pt. v, c. 3. ¿Saps tu ab quins mijans és lo món governat?, Genebreda Cons. 53. Aprofitant-se de tots els mitjans, Pons Com an. 137. Per mitjà (de tal o tal cosa): valent-se de tal o tal cosa com a instrument o procediment per a obtenir un fi. Yo sia tengut fer-vos arrendament de aquella per mitjà de contracte, doc. a. 1480 (BSAL, viii, 76). La boca per mijà de la qual se gusta lo meniar, Albert G., Ques. 101. La qual convocació se haja de fer per mitjà dels vedells, Ordin. Univ. 1629, fol 32.
III. m.
|| 1. ant. Terreny intermedi entre dues aigües o entre dos terrenys d'altra qualitat. Féu fer una verdesca en lo mijà qui era de la mar al stany, Pere IV, Cròn. 50.
|| 2. Terra erma, poblada d'arbusts i mates, enmig de terres conrades (Calasseit, Llucena, Mall.). «Dins aquest mitjà trobarem molts d'esclata-sangs». No tenien més que una barraca dins un mitjà, i un abre just davant, Alcover Rond. vii, 212.
|| 3. Terreny on creix brolla o mates, de qualitat inferior a la marina o bosc (Men., Eiv.).
|| 4. Faixa de terra entre dos trossos més grans, on el bestiar pot pasturar, però que també es conrea (Pobla de L., Rupit).
|| 5. Espai entre dos rengles de ceps (Cornet, ap. Griera Tr.).
|| 6. Terra que es conra donada a mitges, a càrrec d'un mitger (Pla d'Urgell).
|| 7. Paret mitgera (Oliana, Balaguer, Pradell, Tarr., Reus); cast. pared medianera. Ha de desfer lo migà [sic] del stable lo que no sie bo, doc. a. 1493 (Catalana, vii, 447).
|| 8. Peça de pedra quadrangular usada per a la construcció de cases (Mall., Eiv.); cast. sillar. Sia feta una tanca en altura de nou palms de Montpeller, de bons mijans de ters, doc. a. 1397 (Mostassaf 151). Mil mijans de pedra de Sent Anyhi, doc. a. 1406 (Anuari IEC, v, 591). De sa volada d'una casa va caure un mitjà, Roq. 18. Mitjà de tres per dos: el que té 40 cm. d'ample per 18 cm. de gruix (Llucmajor). A Eivissa el mitjà normal té uns 5 cm. de gruix. Mitjà d'empediment: mitjà fort que es sol emprar per a cobrir sostres (Eiv.). Mitjà teulader o de sòtil: pedra especial per a posar a la teulada o sòtil; n'hi ha de marès i de rajola (Mall.). Mitjans serrats: els tres o quatre mitjans prims que poden sortir d'un mitjà gruixat serrant-lo (Mall.). Mitjà de llivanya: el que no s'ha pogut treure complet de la pedrera perquè aquesta tenia una llivanya (Manacor).
|| 9. ant. Casell per a tenir els grans o fruits. No do licència a negun hom [que] no gaus taylar ni fer migans ni semals... en el bosch de Comalada, doc. segle XIV (RLR, xiii, 8). Los mijans dels graners, o caxes hon estan los llegums, Pou Thes. 206.
|| 10. Post de fusta posada verticalment dins la pastera i adaptada a la forma d'aquesta, per a mantenir separades una de l'altra dues classes de farina o de pasta (Gir., Empordà, Pla de Bages, Vallès, Tarr., Priorat, Pla d'Urgell, Segarra, Tortosa). Una polsera o pastera ab un mijà també d'argent, doc. a. 1561 (Ardits, iv, 402).
|| 11. Cadascun dels plecs o arrugues de les teles que separen els pans dins el forn i eviten que aquests es besin entre si (Tortosa).
|| 12. Paret que separa una de l'altra les cel·les del rusc; cast. tabique. Los mijans entre una caseta y altra de abelles, Pou Thes. 63.
|| 13. Farina grossa, més grossa que els prims i no tan grossa com el segó comú (Men.); cast. moyuelo, acemite. Podeu fer lo compte d'aquell castellà | que, stant mort de fam, al fum de la oqua | tres pans de migans [sic] en sech se menjà, Proc. olives 456.
|| 14. Cadascun dels grans d'arròs esmitjats que es donen als pollets (Sueca, Xàtiva); cast. picón.
|| 15. Traiga composta d'una anella de ferro rodona dins la qual passa el cap de l'espigó de l'arada, i una altra anella llarguera articulada amb l'anterior i que passa per dins la part central del jou (Conflent, Empórdà).
Mitjà: llin. existent a Portbou, Corçà, Palafrugell, Viloví, etc. Hi ha la variant Mitjans existent a La Granada, Badalona, Barc., Arboç, Bellvei, Cabrils, Cullera, etc.
    Fon.:
miʤá (pir-or., or., occ., Cast., Al.); miʒá (Lledó, Pobla de L., Oliana, Balaguer, Pradell, Calasseit); miʧá (Bonansa, Tamarit de la L., Val.).
    Var. form.
ant.: mejà (Mejà és subject per lo qual fin enflueix al començament, e per lo qual començament reflueix a la fi, Llull Am 133).
    Etim.:
del llatí mĕdiānu, mat. sign. I.