Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  poma
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

POMA f.
|| 1. Fruit de la pomera, que és de forma esferoidal o més o menys rodonenca, de color variable entre verd, groc i vermell, i d'una grossària que oscil·la entre tres i deu centímetres de diàmetre; cast. manzana. Bella rosa o bella flor de liri o bella poma o bell pomcir, Llull Cont. 104, 19. Hauia un pomer que era tan fortment carregat de pomes, Llull Felix, pt. v, c. 2. No y havia senyor que gosàs pendre una poma de hun laurador sens pagar, Sermons SVF, i, 204. D'aquesta fruita n'hi ha una multitud de varietats, que tenen noms específics a base de diferents adjectivacions, de les quals indicarem a continuació les principals. Poma agostenca (val.) o poma d'agost (Urgell): és blanca, aplanada, grossa i boneta. Poma agra: la que té el gust agrenc; hi ha una classe de pomes agres que són mitjanceres, vermelles d'una cara i verdes de l'altra, que es cullen abans de madurar, es posen a guardar colgades de blat, i per Nadal són bones (Pobla de L.). Poma agre-dolça: és mitjancera, vermella i bona, madura pel setembre i octubre (Alcoi). Poma balera: és groga, dolça, més petita que grossa (Llucena). Poma bausana: és petiteta o mitjancera, rodoneta, vermella amb clapes verdes, àcida, tardana, gairebé hivernenca (Mall.). Poma blanca: poma de sant Joan. Poma bleda: és grossota, verdosa, fluixa com segó, poc saborosa (Mall.). Poma boia: és grossa, llargueruda, vermella, fluixa i poc gustosa (Mall.). Poma borda: és blanca, agra i petita, es fa pels boscos (Pobla de L.). Poma bordenca: és més petita que grossa, blanquinosa i dolcenca (Valldemossa). Poma bordissenca: la del pomer bord, que sempre és agra i petita (Pobla de L.). Poma boscana: poma borda. Poma bruta o de Na Bruta: és dura i poc dolça (Migjorn-Gran). Poma camosa o camosina: és grosseta, rodona, de color groc verdós, d'olor i gust molt agradables; cast. camuesa. Poma campanera: es diu de les pomes que es crien a llocs que no es reguen (Manacor). Poma capçana: és grossa, planera, groguenca amb ratlles, aspra, bona; madura cap al setembre i es conserva molta estona (Men.). Poma codonya: és grossa, blanca, bona; madura devers l'octubre o el novembre (Mall.). Poma comare: és groga, llargueruda i dolça (Llucena). Poma daniela: és mitjancera, un poc vermellosa, fluixa, bona; madura cap a la fi de juliol i dins l'agost (Mall.). Poma de cabell d'àngel: és mitjancera, vermella retxada, dolcenca, madura devers l'agost (Valldemossa). Poma de calçó: és petita, de color terrós, bastant bona, i es guarda en l'hivern (Falset). Poma de capoll llarg: és llargueruda, mitjancera, amb el capoll molt llarguer (Manacor). Poma de cor d'aigua: és la que per dintre té porcions un poc translúcides, semblants a aigua gelada (Mall.); també es diu poma de cor gelat. Poma de carall daurat: és mitjancera, abundant, no gaire bona (Maó). Poma de coure: és bona, tardana, i es guarda molta estona (Men.). Poma de cul de ciri: era llargueruda, groga, bona; madurava pel l'octubre (Solsona). Poma de cul de matxo: és bona, però es podreix en l'arbre mateix si no la cullen de bona hora (Maó). Poma de flor de nespra: és petita, verdenca i vermellosa, aplanada, bona, i madura per l'octubre (Cast., Gandia). Poma de foc: és grosseta, dura, ben vermella, i la solen coure (Men.). Poma de gel: és verda, i en venir l'octubre pren un color que li dóna aparença de gel (Ribagorça). Poma de gerrot: és mitjancera, verdeta, bona (Pego). Poma de glaça: és grossa, rodona, de color grogós-verdosenc amb ratlles de to oliós, és molt bona, madura pel novembre i es conserva molt de temps (Balaguer, Priorat, Camp de Tarr.). Poma de la gaia: és vermella i verda amb ratlletes, molt bona; la cullen pel setembre i es conserva tot l'hivern (Bonansa, Pont de S.). Poma de l'agre-dolç: és mitjancera o més aviat grosseta, entre vermella i grisa, dolça, i madura per sant Joan (Xàtiva, Gandia). Poma de la Mare de Déu: és grossa, blanca, boníssima, i madura devers el setembre (Men.). Poma de la rosa: és rodoneta, vermella, primerenca (Manacor). Poma de la senyora: és grossa i bona, però de forma lletja, perquè és planera, bonyarruda; de color groc amb pics negrencs; madura a l'agost (Mall.). Poma del Bon Jesús: és verdosa, aspra, però molt bona, i madura pel setembre o l'octubre (Men.). Poma del carà: és grossa, molt fluixa, amb retxes vermelles, aspreta i molt bona, i madura a l'agost i setembre (Men.). Poma del ciri: és llarguera, de color groc blanquinós, mitjancera, molt bona, i madura per l'octubre i novembre. Poma del Jesús: és mitjancera, vermella, agreta, es cull a l'octubre i es conserva molts de mesos (Llucena). Poma del mas: és més rossa que la de la gaia (Bonansa). Poma del paradís: és mitjancera, vermella, de poc àcid, i tardana (Valldemossa). Poma del sucre: és mitjancera, llargueta, verdosa, fluixa, boníssima; madura dins el setembre (Llucmajor). Poma del volant: és rodona, mitjancera, vermelleta, i ben bona (Vinaròs). Poma de morro de llebre: és piriforme, blanca o vermellosa, grosseta i bona; és poma d'estiu (Sta. Col. de Q.). Poma de morro de vedell: és llargueruda, blanca, no gaire grossa, i madura per l'octubre (Bagà, Pobla de L.). Poma de mos: és rodonenca, groga amb ratlles vermelles, agreja una mica, i madura per la tardor (Rupit). Poma de Na Polida: és grossa i polida, però no gaire bona (Maó). Poma d'En Quen: és vermellosa amb ratlles, grosseta, fluixa, dolça; madura per Sant Bartomeu (Maó, Migjorn-Gran, Ferreries); el nom d'En Quen correspon al de Kane, governador anglès de Menorca durant la primera dominació (segle XVIII). Poma de pinyol: és dura i agra, i es cultiva poc (Men.). Poma de randa: és molt blanquinosa, primerenca, produïda per una pomera molt petita (Mall.). Poma de randa dolça: és molt dolça i abundant (Men.). Poma de roda de carro: és aplanada, molt àcida i gustosa (Inca). Poma de sang de bou: és grossa, vermellosa, bona, i madura per l'octubre (Solsona). Poma de sang de llebre: és grossa, rodona, de color vermell intens, madura per l'octubre i és bona quan s'acaba de collir, però també es guarda tot l'hivern (Pobla de L.). Poma de santa Catalina: és aspra, bona, amb ratlles vermelles i grogues; madura per santa Caterina (Men.). Poma de santa Magdalena: és punxaguda, grossa, vermella, agrenca; madura pel juliol (Camp de Tarr.). Poma de sant Bernat: és molt primerenca, verda amb ratlles vermelles (Pont de S.). Poma de sant Joan: és primerenca, mitjancera, molt blanquinosa, bona o regular de gust (or., occ., bal.); en canvi hi ha una altra poma de sant Joan que és molt vermella (Xàtiva). Poma de sant Miquel: és grossa, vermella i verda, bona, madura a la darreria del setembre (Xàtiva). Poma de sant Nofre: és grosseta, vermellosa, dolça (Men.). Poma d'Es Canyar: és verda amb una rosa a un costat, boníssima, dolça, tardana; procedeix de la possessió Es Canyar (Valldemossa). Poma de serena: és un poc llarguera, grosseta, fosca de color, bona; madura pel novembre (Xàtiva). Poma desmorruda: és mitjancera, blanca, bona; la cullen a l'octubre, però el temps bo per a menjar-la és el febrer (Pont de S.). Poma d'estiu: és menuda, vermella; n'hi ha d'agres i de dolces (Sueca, Cullera). Poma d'estova: és verda, bastant bona (Pont de S.). Poma de vidre: és forta i es guarda molt bé i molta estona (Maó). Poma d'hivern: és petita, vermella, bona; madura devers el novembre (Sta. Col. de Q.); es cull verda i madura a casa devers els mesos de novembre a gener (Urgell). Poma dolça d'hivern: és més petita que grossa, verda i vermella, bona; madura a la primeria de novembre (Cullera). Poma dolceta: és grosseta, vermella, molt bona; madura per Tots Sants (Sueca). Poma donzelleta: és petita, vermelleta, groga, dura i aspra (Manacor). Poma encarnada de Reus: és vermella, molt bonica i fina, molt bona; madura pel mes d'agost (Cast.). Poma amb randa: és grosseta, ratllada de vermell, dolcenca; madura pel maig (Men.). Poma fadrina o fadrineta: és mitjancera o més aviat petita, ratllada de vermell i de groc, i és primerenca (Mall.). Poma farinosa: és molt grossa i no tan sucosa com les altres (Pallars); és mitjancera, verda i vermella, molt dolça (Gandia). Poma ferrandella: és molt bona i té aquest nom perquè procedeix de Son Ferrandell (Valldemossa). Poma fogassa: és grossa, aplanada com una fogassa de formatge (Mancor). Poma formatgera: és grossa, planera, de color cendrós, un poc agrenca, però bona; és fruita d'hivern (Falset). Poma gavatxa: varietat no gaire bona (Bonansa). Poma gelada: és de grossària regular, amb taques que li donen aspecte de cosa gelada; es cull verda i es fa madurar dins la casa (Tremp); és rodona, grossa, groga, molt bona; madura per l'octubre i novembre (Maestrat, Llucena, Xàtiva). Poma glaçada: és grosseta, blanca, molt bona; es fa per l'octubre (Sta. Col. de Q.). Poma gomosa: és grossa, de color cendrós un poc vermellós, bona; és hivernenca (Falset). Poma guiema: és mitjancera, dura, sense àcid, vermella, amb la flor profunda, i es conserva fins a Nadal (Valldemossa). Poma idel: és primerenca, de capoll llarg, ni verda ni molt vermella, bona, dolça (Mall.). Poma jaumesa: és grosseta, verda, bona; la cullen per sant Miquel (Pont de S.). Poma jesusa: és groguenca, dura, tardana (Manacor). Poma josepa: és mitjancera, vermelleta, tardana (Manacor). Poma maçana: és petita, i tan aspra que no es pot menjar si no és cuita amb molt de sucre (Men.). Poma maçanilla: és aspra i poc gustosa (Men.). Poma marinera: és verdosa amb retxes vermelles, mitjancera o grosseta, àcida, molt bona (Mall.). Poma morada: és grosseta, de color moradenc, molt fina de gust; la cullen per l'octubre (Pont de S.). Poma moscatella: és de sabor aiguardenter (Mancor). Poma mosquina: és verda o vermella, molt petita, no comestible per a les persones; la donen als porcs (Bonansa, Pont de S.). Poma mostatxa: és fluixa i té una mena de fulletes a la part oposada al capoll (Mancor). Poma nespla: és mitjancera, rodonenca, vermella, fluixa i molt bona, madura dins el novembre (Mall.). Poma nespra: és grosseta, vermella, molt bona, i madura a l'estiu (Falset). Poma niala: és planera, groguenca, fluixa, molt dolça (Mall.). Poma olivara: és dura, lluenta, molt bona (Men.). Poma pera: és grossa, llarguerudeta, de polpa dura, molt bona; madura pel juliol i agost (Camp de Tarr., Priorat, Tortosa). Poma pera: Poma pyra, Pou Thes. 42. Poma ramuda: és petita, blanquinosa, molt dolça, i madura per l'octubre (Pobla de L.). Poma rave: és mitjancera, rodona, de color verdós i vermellenc, molt forta, bona, i tardana (Mall.). Poma reial: és mitjancera, groga, aspra, molt bona, i madura entre els mesos de juny i agost (Men.). Poma reineta: és groga, petita, dolça, forteta, madura devers sant Jaume (Men.). Poma reneta: és grosseta, groga, molt fluixa, aspra i molt bona; madura devers el setembre i es conserva fins a Nadal (Mall.). Poma renega: és grossa, vermella i verda, forta i aspra (Manacor). Poma Ribes: és grossa, grogueta, forta, àcida i no gaire gustosa (Mall.). Poma roberta: varietat de poma molt gustosa (Men.). Poma roíeta: és de color vermell i es menja a l'hivern (Bonansa). Poma roqueta: varietat especialment aspra; cast. manzana asperiega. Poma servassa, o d'En Servà, o del diable fort: és tardana, dura, molt aspra (Men.). Poma sirga (val.) o Poma xirga (bal.): és grossa, groga i bona; madura pel setembre i octubre. Poma terra: és de color terrós, i molt bona (Conflent). Poma valenciana: és grossa, planera, vermellosa, madura per l'hivern (Mall.). a) Verd poma: color verd clar, tirant a groc. Les embarcacions pintades de verd poma, Pla Coses 44.—b) La poma de la discòrdia: allò que determina el desacord entre persones o col·lectivivitats que abans anaven acordes.
|| 2. Nom de diferents fruits rodonencs, i espécialment: a) Pomes de pastor: el fruit de l'arn (Empordà).—b) Pomes de gat: el fruit de l'aranyoner (Arenys de Mar).—c) Poma del diable: el fruit de la mandràgora.
|| 3. Cassoleta del genoll (Torroella de M., Palafrugell).
|| 4. Vulva (mall.).
|| 5. adj. Dona ximple, indiscreta, curta d'enteniment (Mall.). Mitja poma: home efeminat (Mall.).
Poma: llin. existent a Maçanet de C., Bigues, Sta. Col. de Q., etc.
    Loc.
—a) Estar sà com una poma: estar molt sà:—b) Fer cara de pomes agres: fer mala cara, d'irritació o de malhumor. Surtia a rebre'ls la Felissa amb cara de pomes agres, Vayreda Sanch nova, 30.—c) Una poma per a la set: allò que es guarda per a un cas de necessitat.
    Refr.
—a) «Una poma mai és bona per tothom»: significa que les persones i coses, per bones que siguin, sempre desagraden a qualcú.—b) «Les pomes, totes cauen al seu temps»: es diu de les noies casadores (Esterri).—c) «Una poma podrida en fa podrir d'altres»: vol dir que les males companyies perverteixen.—d) «Qui menja pomes abans de sant Joan, o les plora, o les plany, o les porta al ventre un any»: significa que les pomes no són ben madures fins al juliol.
    Fon.:
pómə (or., bal.); pómɛ (Sort, Tremp, Ll., Urgell, Gandesa, Vinaròs, Sueca, Maó); póma (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Al., Alg.); púmə (Ross.).
    Intens.:
—a) Augm.: pomassa, pomarra, pomarrassa, pomarrota, pomarrot.—b) Dim.: pometa, pometxa, pomeua, pomel·la, pomica, pomiua, pomona, pomoia, pomiu, pomó, pomoi, pomarrina, pomarrí, pomarrineua, pomarrinoia, pomarrineu, pomarrinoi, pomarringa, pomarrona, pomarró.—c) Pejor.: pomota, pomot.
    Etim.:
del llatí pōma, pl. de pōmum, ‘fruita carnosa i sense clovella dura’.