DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

XANT
|| 1. ant. Cant, acció de cantar les persones; cast. canto. Qui aquest xant vol sovén cantar, Llull Rim. 303. Mon ris, mon xant e ma ventura, Martí Garcia (Cançon. Univ. 218). Solàs deport plazer e xan, id. ibid. 220.
|| 2. Cant d'ocell, i per ext., veu o crit de qualsevol animal (Cardona, Solsona, Pallars, Ribagorça); cast. canto, grito. Vench hun ocell... e començà a cantar, e aquell xant plagué-li tant que fo fora si mateix arrapat, Sermons SVF, i, 51. Tenia una extraordinària aptitud per a fer el xant de tots els animals i feres, Virós 198.
|| 3. Esgarip o crit de dolor, sia de persona, sia d'animal (Pallars); cast. aullido. Ara et diré quin xant fan los gossos quan pressenten la mort d'una persona, Lluís Rec. 56.
|| 4. Udols i converses que es fan amb veu falsejada; especialment, pl., Dicteris o xafarderies que es conten amb veu fingida dos fadrins, un a certa distància de l'altre, durant la nit, per injuriar o molestar un altre fadrí o una fadrina, sobretot per motius de gelosia, desavinences entre enamorats, relacions amoroses clandestines, etc. (Urgell, Garrigues). «Al Bernat aquesta nit li han fet xants».
|| 5. Tonada o inflexions especials de la veu, pròpies d'una determinada persona (Ll.); cast. tonillo. «No l'has de fer, aquest xant, quan enraones».
|| 6. Remor de veus o de moviment ràpid de persones o animals, com el de les abelles que volen, de molta gent que xerra (Eiv.).
|| 7. Fer es seu xant: fer el seu fet, la seva voluntat, obrar segons el propi impuls sense preocupar-se dels altres (Men.). «Tu fé es teu xant, i jo faré es meu».
    Fon.: ʃán (or., men., eiv.); ʧán (occ.).
    Etim.: del fr. chant, mat. sign. |||| 1, 2.