Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. a
veure  2. a
veure  3. a
veure  à
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. A f.
La primera lletra de l'alfabet. En posició tònica representa el so vocal més obert, idèntic al de la a castellana, que es pronuncia amb la boca molt oberta i la llengua estesa en posició de repòs i una mica alçada devers mitjan lloc de la boca. En posició àtona, a Catalunya oriental i a les Balears, representa un so vocal [ə] que es produeix alçant tota la llengua un poc cap arrera i obrint molt poc la boca; és molt semblant al so del francès eu, però se'n distingeix perquè en l'ə català la posició dels llavis no és arrodonida com ho és en l'eu francès. En català occidental, valencià i alguerès, la a en posició àtona s'articula igual que la à tònica, sense altra diferència que la d'intensitat.
    Loc.
a) No saber ni la a: esser molt ignorant.—b) Fer creure la a per la b: enganyar, fer creure una cosa per una altra.—c) Pendre la a per la b: confondre les coses o les idees.

2. A prep.
equivalent a les llatines ad, apud, in (Torra Dict.).—Les aplicacions primitives i més generals d'aquesta preposició són per expressar ‘direcció’ i ‘proximitat’, però s'estenen en una multitud d'usos especials.
I. || 1. Indica la direcció inicial i progressiva del moviment, tant si el seu terme és un lloc o objecte material com si és un ésser immaterial o una acció; cast. a. «Anar a Barcelona, pujar a Montserrat.»Venien a casa, Ruyra Parada, 4. Tornaven avall cap al poble, Pous, Empord. 69. Anaren correns a madona la regina, Muntaner, Crón. 86. Pringueren lurs lantyes et isqueren al spos et a le sposa, Evang. 27. Que'ns aporta a saluament, Cobles St. Miquel. Anaren a cerchar terra en què poguessen estar, Boeci, Cons. 5. Tubal vench ab moltes gents a poblar Spanya, Boades, Feyts 7. Jo veitx que vaitx a finir, Penya, Poes. 126. «Anar a llenya», «Anar a aigo»=‘anar a fer llenya, a portar aigua’ (Capdepera).
|| 2. a) Fixa el terme fins on arriba el moviment o l'extensió. «Arribar (amb les mans) a la treginada.»«L'aigua li arriba a la cinta.»Tan gran colp donà a vn moro en lo cap que fins als pits lo fené, Tirant 322. Posí'm un gonet vermell | y al coll una gran esquella, Fuster, Crich crach. Li pres la dita corona e la's posà al coll, Boeci Cons. 10. Posa oli a la llàntia, Penya Poes. 43. Penjada a sa paret, Maura Ayg. 122.—b) Amb el mateix sentit s'aplica també al temps. E al huytèn dia rebé Blanquerna babtisme, Llull Blanq. 2. E apeylà a dia cert l'arcabisbe de Tarragona, Marsili, Cròn. ii, 2. A cap de hun temps mori's la germana, Desclot, Cròn. pròl. Lo qual, a pochs dies, fonch pres, Isop, Faules f. 3. Fou prorrogada a dimarts aprés seguent, Ardits, iii, 1.—c) Amb aquesta aplicació local o temporal, la prep. a s'usa per oposició amb de o des de, expressant aquestes preps. el punt de partida i aquella el terme on acaba el moviment. Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? Atlàntida 1. E de aquell die a ençà. Eximplis, I, 42. Fassem tots farina | de cap a cap d'any, Penya, Poes. 170.—d) Per una extensió d'aquest significat, s'empra la prep. a correlativa de de per ponderar la diferència entre dos objectes, estats o activitats: Yo seré contenta de fer la prova del seu brodar al meu, Alegre Transf. 48. N'hi ha molta de diferència; | més que d'un mort a un viu, | de lo que era a lo que ara és, Penya Poes. 136.
|| 3. Senyala la direcció sense moviment real d'acostament: «Girar-se a la paret»; «mirar a la teulada». Jo ladonchs fiqué la orella a açò que ells me devien dir, Metge Somni iii. Girí plorant los ulls al cel, Vent. Pel. 102.
|| 4. Designa exposició a una activitat oposada, sia material, sia moral. E per açò les galeas estiguen dins aquella [Daraçana] a sol e a vent e a pluja, perque són dins breu temps consumides e destruides. doc. a. 1378 (Capmany Mem., ii, 151).—«Estar a s'aigo, a sa fitor des sol; dormir a sa serena» (Mallorca). Posaria la mia dèbil persona a tot perill de mort, Tirant, c. 8. Se va a riscos d'alguna deixa, Pons Auca 30.
|| 5. a) Expressa proximitat immediata. «Seure a la taula»; «parlar a l'orella de qualcú». Treballava al banch de fuste, prop de Maria, Jusep. Guiraud Poes. 4—b) Designa proximitat i ensems oposició entre dos objectes de la mateixa espècie. Vaig topar-me nas a nas amb la riallera carota d'En Paiús, Ruyra, Pinya, i, 19.
|| 6. a) Indica situació en general. «A la dreta», «a l'esquerra»; «a la vora del foc»; «jeure a l'ombra d'un arbre». E apenes n'ha passat una barchada, lexala a la riba entre molta sutzura, Metge, Somni iii. Una cambra a cada costat, Maura Ayg. 127. La població mora està a cent passes de la europea, mes sos usos y costums n'estan a mil lleugues, Verdaguer, Diet. 17. Situada al cim de tot de la població, Pous, Empord. 70.—b) Expressa la mateixa relació aplicada al temps. «A la matinada»; «a mitja nit»; «a vegades»; «a 16 de febrer». Al temps que el gran Alcides anava per la terra, Atlàntida, i.
|| 7. a) Indica concretament el lloc on es troba o succeeix una cosa; cast. en. «Som a Mallorca». «Un llibre fet a París». Quant yo seré a Bolunya yo studiaré Esteve, Eleg. Si la ullada té somorta | i als cabells blancor de neu, Salvà Ret. 106.—b) Expressa concretament el temps en què es fa una cosa. «El tren parteix a les sis». Datadas a Barcelona al onsè dia de las calendas de Juriol, doc. a. 1321 (Priv. Vilafr.).
II. || 1. a) Forma complements en què s'indica el terme d'una activitat. La consolació que ell li donaua era no res a la dolor que ell sentia, Curial, i, 13. La tua muller Elisabet parrà a tu vn fill lo nom del qual apellaràs Johan, e serà a tu goig e gran alegria, Evang. Palau 59. ¡Ay d'ell si no fa al càntic de la sirena el sord!, Canigó 4.—b) Per assimilació d'expressió s'empra la preposició a en sentit invers, designant no el terme sinó l'agent d'una activitat. Doncs, segons assò són figurades al humà enteniment tres figures d'oració, Llull, Cont. 315.
|| 2. Indica l'objecte al qual s'aplica l'activitat. «Dedicar-se a la pintura». «Donar-se a la mala vida». Amable fill, creu a mes paraules, Llull Gentil 285. Quant la Santa Fe Catòlica començà a regnar en les partides de Gàllia, Pierres Prov. 2. Jugaren fort alegrement a moltes maneres de jochs, Curial 24. Li ajudava a desensellar, Penya, Mos. iii 17. Eren tots a cercar-vos, Ferrà, Com. poes. 19. Aleshores s'arrencà a córrer esbojarradament, Ruyra, Parada 148.
|| 3. Expressa congruència, conformitat. Per ço com convé a la nostra matèria, Muntaner, Cròn. 31. Per habitut o per conformitat s'anaven acomodant a aquella vida. Pons, Com an., 144.—Amb aquest significat la preposició a forma part de molts de refranys com aquests: «A dona brava, corda llarga»; «a molt menjar, molt penar»; «a gat vell, rata jove»; «a perill prompte, remei cuitat»; «a pocs doblers, poca música»; «a pi xic no cal escala»; «a un llest, un prest»; etc.
|| 4. Designa l'objecte o finalitat d'una acció: «No esser bo a res»(Mallorca). «Fruita bona a collir, a menjar» (=‘bona per menjar’) (Men.). «Tirar a ferir» (=‘amb intenció de ferir’). «Donar una cosa a no tornar» (‘donar-la per sempre, per no recobrar-la mai més’). Cor nos façam aquest libre als hòmens lechs. Llull Gentil 4. Ensenya quina cosa és confessió ni què requir a açò que sia vertadera, Eximenis Conf. 1. Tem Déu e serva los seus manaments A açò fer és creat tot hom. Metge, Somni, iii. E fou donada a criar a una noble dona, Paris e Viana, 67. Los dava claras aygues a beure y argentines, Atlàntida i.
|| 5. Anteposada a certs infinitius, la prep. a forma amb ells un atribut equivalent a un participi futur passiu. «Això és a veure», «és a sebre» (=‘això s'ha de veure’, ‘s'ha de saber’); «això encara és a venir» (=‘ha de venir’).—a) Aquest ús és l'origen de la construcció antiga dels auxiliars (haver, tenir, etc.) amb aquesta preposició, que modernament substituïm amb de. Tot son bé ha a venir, Eximenis, II Reg. 6. Ho haurà a manleuar, Consolat 243. Com a cert temps tinch a voltar. Vent. Pel. 210. Jo m'he a partir de vosaltres, Tirant, 2.—b) Per analogia amb aqueixa construcció pot explicar-se l'ús de la prep. a en frases com: «ho·he sentit a dir»; «l'he vist a córrer», «el sentires a fer remor» (Eivissa). «N'he sentit a parlar» (Ripoll, Berga, St. Feliu de P., Lluçanès). E desitjantlo a veure stechlo sperant, Eximplis, ii, 289.
|| 6. Serveix per indicar el datiu o sia el règim indirecte dels verbs i el cas regit de certs adjectius que denoten una acció, que principalment són els que enclouen afirmació o negació de les següents activitats:a) Inherència: Axí com aquell al qual seny no fallia, Curial, i, 3.—b) Proximitat: El Regne de Mallorca e illes a aquell adjacents, Pragm. Aud. Mall., 15 v.oc) Al·locució: Parla al pobre ab amor, Flos medic. 4. Demanant a vós gràcia e perdó, Llull Cont. 315.—d) Atribució: E a vós ha donada manera, Llull Felix, i, 1. He pagat lo deute a natura, Metge, Somni, i.e) Congruència, conformitat: Pertany mills a altre de dir, Cons. Prov. 3. Lo fret de peus no confer al qui vol usar lo coit, A. Gran Ques. 41.—f) Oposició: Són contràries a bon consell, Scachs 28. Que lo Jutge de Apells haurà contrafet a capítols, Pragm. Aud. f. 19. Et si negú a açò contradirà, doc. 1298 (Col. Bof. xl, 24).—g) Referència: ¿Y en quant a la cuyna, què saps fer? Penya, Poes. 32.—h) Subjecció o submissió: Per tal que aci humiliu la sua ànima al seu Creador, Eximenis Conf. 1. Renunciació de propri for y submisió a altre, Pragm. Aud. 16 v.oi) Servei: Que Curial no era nat sino per seruir a ella, Curial, I, 8.—j) Obligació: Com hom sia obligat a amar Déu, Llull, Gentil 156.—l) Consentiment, permissió: Permetrer o sufrir alguna cosa a algú, Lacavalleria Dicc. A ta muller no vets que no sàpia legir, Eximenis, Terç Crestià p. 117.—ll) Afecció: Plaguera a Déu, Tomic, Hist. x.
|| 7. També s'empra per indicar l'acusatiu, o sia el règim directe dels verbs; i en tal ús cal distingir tres casos: a) Quan l'acusatiu s'anteposa al verb, va sempre precedit de la preposició, fora quan és un pronom àton. Car vós haurets tots temps pobres ab vós et a mi no haurets tos temps ab vós, Evang. 52 vo.—b) També s'usa sempre la preposició quan l'acusatiu ja està d'abans enunciat per mitjà d'un pronom, tant en les oracions de verb transitiu com en les de verb reflexiu: Jo ja'l cridaré a vosté, Maura, Ayg. 124. Ja sé com l'hai d'amoixar, a na Rosó, Ruyra, Pinya, i, 50. Quant costa a un gentil caualler e a una noble dama lo amarse lun a laltre, Curial, proemi.—c) Quan l'acusatiu va darrera el verb i no està indicat prèviament de cap pronom, la usança més castissa és de suprimir la preposició: Tem Deu e serva los seus manaments, Metge, Somni 135. Però ja en la llengua antiga trobam qualque cas d'acusatiu amb preposició, si el complement és un pronom o nom de persona. E de puys que fo mort lo Rey don Alfonso faeren Rey a don Anrich, Jaume I, Cròn. 17. Jo sé que tu ames molt a mi, Metge, Valter 10. Qui ja tenia a Jacob de Cleues en terra per occiure'l, Curial 31. Avui en dia la influència castellana ha estès massa aqueixa construcció, sobretot entre la gent lletraferida: Contemplant al sant bisbe que s'hi mostra, Canigó i. Estimen a la mare, Verdaguer Flors 5. No hi han trobat al vicari, Vilanova, Obres, xi, 63.
III. || 1. Denota conformitat, semblança: «Despedir-se a la francesa». Et ne pogués gitar e mudar tostemps a sa volentat, Muntaner, Cròn. 31. Entrareu en casa y ne exireu a vòstron plaher, Agustí Secr. 150. Que'n puga testar e fer a totes ses pròpies voluntats, Tirant, c. 206. N'has pres un parell d'ous | cuyts a la gironesca, Aguiló, Rom. 287.
|| 2. Té significació modal, senyalant la manera com se fa una cosa. «Anar a peu coix». «Dormir a pler». «Anar a les sotges», «a la torta», «a les palpentes». «Pendre's una cosa a la valenta». E ab aytant mogueren-se los nostres a pas, Jaume I, Cròn. 84. Si ho fets, tots temps vos traurà Deus a honor del camp, Muntaner Cròn., c. 270. Encara que la dita obra a una nau no sia continuada, doc. a. 1417 (Vilanueva, Viage, xii, 328). Vull per batalla deliurar aquesta senyora, car a gran tort és incriminada, Tirant, c. 38. Oh, tu; qui sab?...—esclafí la del músich, embestint a la descarada, Pons, Auca 321.
|| 3. Col·locada entre dos mots íguals, serveix per expressar la successió d'objectes de la mateixa classe. E d'aquí auant comtali lo sompni mot a mot, Curial, i, 26. Les llàgrimes... brollaven fil a fil, Orlandis Poes. 11.
|| 4. Serveix per a la numeració distributiva i especialment per indicar el preu. «Surt a quatre per cap». «La carn va a tres reals la lliura». Sis jornals a vuit sous, Penya, Poes. 58.
|| 5. Designa el mitjà o instrument d'una acció. «Anar a cavall». «Beure al galet». «Pescar al bou». La galea entràse'n a rems al port, Jaume I, Cròn. 112. Si'l de casa'm visqués y fos tant gallina, a cosses me'l treuria de la vora, Pous, Empord. 80. La cera fusa a la flama | del sufragi cristià, Ramis, Clar. 47.
|| 6. Indica també causalitat o ocasió. Elies féu ressucitar un fadrí mort, a prechs de la mare d'aquell, Metge, Somni iii. En manera que de vós en aquell cas a culpa vostra se fes poca menció, Curial, i, 29. Al gran alarit que arrenca | tot plorant el comte Arnau, | totes les veus de la terra | se desperten udolant, Maragall Enllà 34.
IV. || 1. En virtut del significat I || 6, s'anteposa a molts d'adverbis locals: a dins, a fora, a prop, a lluny, a damunt, a davall, a davant, a darrera, a dalt, a baix.
|| 2. a) En virtut de la significació de finalitat (II || 4), s'uneix amb la preposició per, intensificant el seu valor. Les leys e doctrines ací posades per a tots, Eximenis, II Reg. 4. Per comprar què menjar per a nosaltres, Eximplis, i, 4. E plàcia al Senyor li vulla allargar la vida per més bé a fer, Carbonell Opúsc. (Col. Bof., xxvii, 101).(V. per).—b) En la llengua antiga trobam a precedint i intensificant la preposició en: Tot ço que yo he ne poria haver metré a en vostre servici, Jaume I, Cròn. 33.
|| 3. a) S'afegeix a la conjunció com modal (tal volta per virtut de l'accepció III || 2): Los irosos corren amunt e avall com a rabiosos, Metge Somni 168. Los Reys anauen vestits com a cauallers, Tomic, Hist. 29. Que pren com a grossa ofensa, Penya, Poes. 25.—b) També s'usa amb significació modal en frases com aquestes: Tenen a sobirana injúria, si dels diners de lurs marits no són guardianes, Metge, Somni, iii E açò, Senyor, reputaré a gran glòria e mercé, Tomic, Hist. xiv.
|| 4. S'uneix amb un substantiu o un adjectiu, com a partícula compositiva, formant, amb el nom al qual s'afig, un adverbi modal: a part, a penes, a punt, a través, etc. Lexant a part los vicis, Carbonell, Dansa.
V. || 1. S'usa en certs casos com la prep. llat. ab per indicar el subjecte, en les proposicions de veu passiva. E per ço Deus ha-us lexat temptar al diable, Llull, Felix, I, 1. E feya-se molt amar al senyor infant e a madona la regina e a tots cells de la cort, Muntaner, Cròn. 18. Feula despullar a les honrades dones que eren aquí, Valter 194 (Par, Sint. 473).
|| 2. Calcada damunt el llatí ab, se troba la prep. a en la llengua antiga, usada amb verbs en què predomina el significat de ‘separació’. Que per el no lexaríem a moure, Jaume I, Cròn. 110. Bé conexien que longament no's podien deffendre a nós, Jaume I, Cròn. 121.
    Etim.:
Els I-IV, del llatí ad. El V || 2, del llat. ab o a; el V || 1, potser calcat també damunt ab, potser també-sigui una persistència del datiu llatí, que, com l'ablatiu amb ab, feia l'ofici de subjecte en les proposicions de veu passiva.
    Var. form.
A certes regions es conserva la forma ad quan la segueix un mot començat amb vocal: en altres la d és tornada n, i diuen an, segurament per influència de la preposició en. L'opinió de Barnils (BDC, ix, 60), que la d de ad i la n de an no són etimològiques sinó un recurs per evitar l'hiatus, és mancada de fonament sòlid. Quan la prep. a precedeix l'article el o els, pot pendre la forma ad o an (ad el, ad els, an el, an els) o bé contreure's en la forma al, als. També existeix en alguns dialectes la invasió de amb dins el domini de la a, usant-se la forma amb amb les aplicacions pròpies de a (V. amb, II).

3. A
Grafia ant. de ha, 3a pers. sing. pres. de haver. Dita baronia a nom Soria, Muntaner Cròn., c. 18. Car nostro Senyor a pietat, Flos med. 5. Qui a dit a vostra senyoria, Tirant, c. 11.

À
Contracció de ase. Moc de gall d'india, | nas de bec d'àguila, | frontet de cípia, | oranells d'à, G. Roca (Bover, Bibl. ii, 273).—a) Paret d'esquena d'à: paret que no té plana la cara de damunt, sinó que forma coster a cada banda, per l'estil d'una esquena d'ase (Mallorca).—b) Garrova costella d'à: casta de garrova que forma certa voltadura consemblant a una costella d'ase (Mallorca).—c) Perdre s'à i ses magranes: perdre la tramuntana de vista, perdre el quest, romandre desorientat.—c) Pebre d'à: planta (Mallorca). V. pebre.