DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ABASTAR v.
I. intr.
|| 1. Arribar a un lloc o objecte que era distant; cast. alcanzar, llegar. Dejus tenia los seus gentils cabells, los quals li abastauen fins als genolls, Pierres Prov. 29. Arribà a sa font de Xorrigo y abastà a s'eura, Alcover Rond. i, 13.
|| 2. Esser suficient (Valls, Caldes de Montbui, Alguer); cast. bastar. Les coses intellectuals, part les quals rahó no abasta a pujar, Llull Cont. 154. Ja's fos ço que la amor pocha que ell hauia a son senyor no abastas a ell en esser leyal, al menys degra abastar la confiança e la amor que son senyor hauia en ell, Llull Felix, pt. viii, c. 34. Mes abasta que los qui avuy son deuallen dels reys, Tomic Hist. 33. En los quals empero abasta, aquells tres anys en general estudi haver estudiat, Const. Cat. 175. Destapeulo vos, lo rey, que a mi'l cor no m'hi abasta, Pelay Cans. v, 20.—V. bastar.
II. tr.
|| 1. Agafar una cosa que està alta o allunyada, que es necessita allargar el braç o fer un esforç per arribar-hi; cast. coger. Abastar fruita: collir-la amb les mans, sense batollar ni sacsejar l'arbre (Empordà, Cerdanya, Ripollès, Vic, Borges d'Urgell, Vendrell, Falset). Y ¡juli! a salts abasta taronges del brancam, Atlàntida, ii.
|| 2. Abrigar o cenyir completament una cosa amb la mà o amb els braços; cast. abarcar, coger. «Es un pi que tres homes no l'abasten» (Penedès).
|| 3. Proveir algú de qualque cosa (Maestrat, Plana de Castelló); cast. abastecer. Déu l'esperit de gran favor abasta, Ausiàs March 87. Uns traginers qu'allà servexen | per abastar lo campament, Costa Agre terra 132. Axi sias abastada dels béns d'aquest mon, Hist. Sóller, ii, 965.
    Fon.: əβəstá (pir.-or., or., bal); aβastá (occ, Maestrat); aβastáɾ (Castelló).
    Conjug.: regular, com la de cantar.
    Var. form.: bastar.
    Etim.: derivat de bastar, i aquest del gr. βαστάζειν, ‘portar, tenir, alçar, sostenir’; cf. Schuchardt (Zsch. r. Phil., xxxiii, 39 ss.) i Corominas DECast, i, 420.