DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ABELLIR
I. v. tr.
|| 1. Embellir, adornar; cast. embellecer. E ço de que abellir | fará lo teu parlament Llull Rim. 414. Les joies i bonics amb que li plau abellirse, Verdaguer Flors 13.
|| 2. absol. Netejar, adesar l'era, llevar-ne el gra i la palla després de la batuda (Fraga, Pla d'Urgell). «Nosaltres ja hem abellit».
|| 3. Seduir, guanyar amb afalagadures o belles paraules la voluntat d'algú Que quant lo poder de errar l te volrá en res abellir, Llull Rim. 551. Y ¿qui t'ha abellit en posar ta amor en la vida mundana? Villena Vita, c., 247.
|| 4. refl. Avenir-se o accedir a fer alguna cosa; cast. acceder. Y el cor no se m'hi abellia pas, Ruyra Parada 6. S'hauria abellit a qualsevol sacrifici, Ruyra Pinya, ii, 142.
II. v. intr. Plaure, agradar. Per tal que li pogués fer abellir l'orde de matremoni. Llull Blanq. 19. Volgué altra volta temtar de paciencia a Tirant si li abelliria la corona del regne, Tirant, c. 316. Tragué'n la caxa del marit | e aprés tot ço que li abelich, | enaps d'argent e bels pitgers, poema s. XIV (arx. parr. Freixenet). I m'abelleix que em passis a la vora. Sagarra Comte 277. «Fés lo que més t'abelleixi» (Reus). Al Maestrat i València es diu especialment de coses de menjar o beure. «M'abellix la poma, i me la minjo» (Benassal). a) absol. Fer goig, esser molt bell o simpàtic. «Té uns fills que abelleixen» (ho deien a Mall., segons Aguiló Dicc.; ara diuen: «Té uns fills que embelleixen»).
    Fon.: əβəʎí (Reus); aβeʎí (Urgell, Maestrat); aβeʎíɾ (Sueca).
    Var. ort. ant.: abelir, abeylir.
    Conjug.: incoativa, segons el model de les formes incoatives per acudir. Formes especials que tenim documentades: abelleys (March, Rims) 2.a pers. sg. pres.; aballex (id. ib.) 3.a sg. pres.; abelich (s. XIV) i abellich (March Rims), 3.a sg. perf.
    Etim.: format damunt bell.