Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  abeurar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ABEURAR v. tr.:
I. || 1. Donar beure. Ab lo vinagre fo abeurat nostre espos, Llull, Blanq. 27. E aquella nit abeuraren de vi lo llur pare, Eximenis Lux. 22. Entra lo Rey de Gloria, lo qual vosaltres abeuràs de fel e de vinagre, Serra Gènesi 257. Modernament aquest verb sols s'aplica als animals, i a les persones just en sentit humorístic; cast. abrevar. En altre part del dit stany hi podria causar dany a molt bestiar qui cada dia se abeure, doc. a. 1513 (BSAL, viii, 90). Y començà a abeurar el cavall, Guinot Capolls 87. A una capital que abeura 80 mil persones y Deu sab quants d'animals, Ignor. 6. Amb el sign. de ‘donar beure al bestiar gros’ (que és el sentit més generalitzat de abeurar), s'usa com a absolut. El hauia vist entrar lo veyl bé ab XX a cauall, e abeurauen, e els eren IIII, e no'ls gosaren escometre, Jaume I, Cròn. 67. Quan los mossos de mules retiraven de abeurar, Serra, Cal. folkl. 24.
|| 2. Impregnar d'un líquid un cos, deixant-lo xop; donar molta d'aigua a un lloc; amarar; cast. empapar, impregnar. E diu que estaua aqui un anap ple de vinagre, e abeuraren-hy una sponja e posarenlali en la bocha, Serra Gènesi 219
|| 3. Tirar dins les juntes dels mitjans o cantons, ciment o guix mesclat amb molta d'aigua i ben remenat perquè s'escampi bé per totes les juntes i s'omplin aquestes, cloguen bé amb els mitjans i facen tot un cos; cast. enyesar.
|| 4. ant. Regar. «Abeurar o regar un hort», Dicc. cat. anòn.
II. met.
|| 1. Es diu «abeurar de llum» una cosa, en el sentit d'il·luminar-la molt intensament; cast. bañar. Y a l'ombra dels rosers que'l sol abeura, Allántida vii. Debades s'abeura de llums delitoses, Salvà Poes. 34.
|| 2. Parlant d'un afecte de l'ànima (alegria, tristor, etc.), expressa que és molt intens, que omple el cor. l l'ànima abatuda vullgau Vos abeurarli | de vostre Bé i Bellesa ab un raig de visió, Seidia, 252. l el cor abeura nova delicia | en la dolçura d'aquelles làpides, Caymari, Poem. Const. 35.
|| 3. «Abeurar a algú de una opinió» (Lacavalleria Dicc.): imbuir-lo d'aqueixa opinió, fer-lo'n partidari.
|| 4. Enganyar algú, fer-li creure una cosa falsa. «¿Això t'han dit? Idò t'han ben abeurat» (Mall., Men.).
III. refl.
|| 1. Banyar-se fort, amarar-se sòtils i voltes, de resultes de goteres o de qualque aiguat gros; cast. calarse.
|| 2. Beure massa suc alcohòlic, aixaropar-se'n, embriagar-se; cast. ponerse bebido, chispo.
|| 3. Sadollar-se, afartar-se d'una cosa. Vostra furor s'hi abeura y assaciat oblida | l'agravi y la venjansa, Costa Trad. 171.
    Var. form.
(dial.): albeurar; abourar (Encara us plac, Sènyer, que fóssets abourat de suja e de vinagre e de fel, Llull Cont. 72); beurar (Mena aquell a beurar e a pesturar, Evang. Palau).
    Fon.:
əβəwɾá (or., bal.); aβewɾá, aβewɾáɾ (occ., val.); əβowɾá (mall.); aɫβewɾáɾ (Val., Alcoi).
    Etim.:
del llatí vg. *abbiberare, ‘donar a beure’. Hi ha qui creu que abeurar és una formació catalana damunt beure per analogia per menjar. Però si fos així, ¿com s'explicaria el cast. abrevar? ¿Quin verb en -ar hauria influït damunt beber? ¿I com, de beber se seria fet abrevar y no abeberar? Les formes romàniques demanen un abbiberare en llatí (REW, 12; Gamillscheg Gallor. Wortb. 33; Gloss. Suiss. Rom., I, 75).