DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ABLANIR v. tr.
I. || 1. Fer tornar blan; cast. ablandar. Quant sia tot picat y ben mesclat, si es massa dur, ablaniràs-ho, Robert Coch 27. —a) espec. Operació dels blanquers, consistent a donar suavitat al cuiro doblegant-lo per mitjà d'una peça plana, generalment de suro (Empordà).
|| 2. Tupar, colpejar; cast. zurrar. «Si no véns de pressa, ta mare t'ablanirà» (Mall.). Lo que mereixeria, que li ablanís ses costelles s'homo, en esser casada, Alcover Cont. 299.
II. met.
|| 1. Suavitzar, fer minvar la violència d'un mal, d'una passió o afecte; cast. mitigar. No's coué que't do encara forts medecines; mas ara en lo començament te'n daré de leugeres... per ço que't ablanesquen la infladura de la tua malaltia, Genebreda Cons. 51. Ja sortia a passeig, per orejarse, per esbargirse, per ablanir sa pena, Pons Auca 316.
|| 2. Apacivar, posar en calma; cast. calmar. E lavons lo dit miser Ramon sa ablaní, e mes l'espasa al foyre, doc. ross. any 1409 (Ruscino, i, 145).
|| 3. Moure a compassió (Labèrnia-S. Dicc.)
|| 4. Ablanir-se el temps: abonançar-se, fer-se més suau el temps; cast. ablandar.
    Fon.: əβləní (or., bal.); aβlaní (Maestr.); aβlaníɾ (Val., Sueca, Alcoi).
    Conjug.: incoativa, segons el model de acudír.
    Var. form. i Sinòn.: ablandir, reblanir.
    Etim.: format damunt blan.