DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ABRIC m.: cast. abrigo.
|| 1. Lloc resguardat de les inclemències del temps (fred, vent, sol, pluja o serena). Adeusiau, boscúries, de ma niuada abric, Atlàntida vi. Quant cayga la serena, qui'ls servirá d'abric?, Orlandis Poes. 10.—a) A l'abric: a lloc abrigat. «Estar a l'abric» (una nau): estar a un lloc ran de la vorera, lliure de l'acció del vent o de les onades.
|| 2. Allò que protegeix o defensa d'un perill. Una senyora... la qual es nostre abrich e nostre be, Vent. Pel.
|| 3. Peça del vestit modern, feta de roba gruixada o de pell, que porten damunt l'altra roba i cobreix gran part del cos des del coll en avall, servint per defensar del fred; cast. gabán (el d'home), abrigo (el d'home i el de dona). Anava embolicada amb un llarch abrich de panyo gris forrat de pells de castor, Rosselló Many. 186.
    Loc.—a) No té abric!: ho diuen d'un qui no té barrera, que és molt polissó i no hi ha qui l'aturi de fer de les seves (Mall.).—b) Sense amic ni abric: sense protecció de ningú ni mitjans per viure (Aguiló Dicc.).
    Cult. pop.—«Qui no té abric, té fatic». Refrany (Manresa).
    Fon.: əβɾík (or., men.); aβɾík (occ., val.); əβɾíс (Mall.).
    Intens.—a) Augm.: abrigàs, abrigot.—b) Dim.: abriguet, abrigueu, abrigó.—c) Pejor.: abriguetxo.
    Etim.: del llatí aprīcus, ‘lloc assolellat’, ‘lloc temperat, on no toca el vent’ (segons Littré, Dict. s. v. abri); però és probable que no vingui directament de apricus, sinò que és un deverbal de abrigar.