Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  abrusar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ABRUSAR v. tr.
|| 1. Consumir i destruir per mitjà del foc; cast. abrasar. E passà matant e degollant e cremant e abrusant tro a la Andalosia, Boades Feyts 183. Los Padrers son pera guardar una Casamata y un Creuer y un Carrer, y per matar y abrusar molta gent de prop y per altres coses mes, Artill. 1640, 2. Crema, per abrusar-m'hi, les selves del voltant, Atlàntida, i. «Tot el bosc ha quedat abrusat» (Tremp, Empordà, Vallès, Campmany).
|| 2. Cremar, produir dolor o ofec per la calentor excessiva; cast. abrasar. «Tinc una set que m'abrusa» (Empordà, Vallès). «Fa un sol que abrusa» (Men.). Estic abrusat de set i vull saltar-me'n a la font, Ruyra Parada 68.
|| 3. Secar o mustigar les plantes el sol o el fred massa fort, les ventades, etc.; cast. agostar. L'estiu abrusa al entorn | les flors y l'herba novella, Salvà, Poes. 49. Ses gelades tot heu creman y heu abrusan, Ignor. 41.
|| 4. met. Omplir el cor un afecte intensissim; cast. abrasar. Suspira'l jove fra Anselm | plorant de zel qui l'abrusa, Costa Trad. 73.
|| 5. Destruir, fer malbé; cast. arrasar. Aquí dins no, que tot m'ho abrusaríeu, Alcover Cont. 435.
|| 6. refl. Envellir-se i perdre les forces visiblement. «Aquesta dona s'és abrusada molt» (Mall.).
    Fon.:
əβɾuzá (Barc., Vallès, Empordà, Bal.); aβɾuzá (Tremp).
    Conjug.:
regular segons el model de cantar.
    Var.:
brusar, abrusir, brusir.
    Etim.:
probablement d'un verb llatí *brūsiare, metàtesi de *bursiare. En primer lloc, cal fer notar la semblança de forma i la probable identidat d'origen entre abrusar o brusar ‘cremar’, i els seus sinònims fr. brûler, it. bruciare. Les explicacions que intentaren donar-ne Storm (Rom., v, 73), Hatzfeld-Darmesteter-Thomas Dict. (s. v. brûler) i Ascoli (Arch. Glott. It. x, 41), servien per a les formes francesa i italiana, però no per a la catalana i provençal brusar. Més tard, C. Nigra (Rom. xxxi, 515 i ss.) proposà per a totes les formes una sola etimologia bàsica: el llatí brūscu ‘bruc’ amb ses variants vulgars brūstu i brūcu. Segons aquesta teoria, damunt la forma diminutiva de bruscu (bruscŭlu o brustŭlu) se seria format el verb *brusclare o *brustlare, del qual vindria el fr. brûler; dels derivats *brūscĕu o *brūcĕu, seria nat el verb *brusiare, del qual vindrien l'it. bruciare i el prov. [i cat.] brusar. Spitzer, Lexik. 45, creia que abrusar i brusir pertanyien a la família del fr. briser, fundant-se en el fet que abrusar en mall. significa també ‘destruir’. No sembla acceptable cap d'aquestes etimologies, ni tampoc la que proposàrem en la primera edició d'aquest Diccionari: la coincidència del significat principal de abrusar amb el de abrasar, ens induïa a creure que abrusar era una alteració de abrasar produïda per la influència d'un mot amb ú, que podria ser brūscu. La solució que sembla definitiva va ser proposada (respecte al fr. brûler) per Niedermann i aplicada al català abrusar per Coromines (BDC, xix, 20). Del verb llatí būrĕre (var. de ūrĕre, ‘cremar’) es formà un participi *būrsus (en lloc del clàssic bustus), i sobre būrsus degué formar-se un derivat *būrsiare, el qual, convertit per metàtesi en *brūsiare, hauria donat normalment en català brusar i la seva variant abrusar.