DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ABSOLDRE v. tr.
I. cast. absolver.
|| 1. Declarar algú lliure d'un càrrec, compromís o obligació. Senyor, tu veus que no'ns pots defendre del rey Darago..., per que, senyor, placia't que'ns absolves, que nós nos pugam sotsmetre a la llur senyoria, Muntaner Cròn., c. 17. Faem pagar les companyies de peu a qui faem paraula, e absolguemlos que se n'anassen, Pere IV, Cròn. 218. Donar graciosament y absoldre a la Ciutat tot ço que havia de restituir, Bruniquer, Rúbr. v, 159.
|| 2. Posar en llibertat un pres. Tro lo demanador sia pagat o l'absolva d'aquella presó, Cost. Tort. 24. Que vingueren los juheus a Pilat e que'l preguaren que'ls absolgués un presoner, Serra, Gèn. 202.
|| 3. Perdonar sagramentalment els pecats confessats. Lo bisbe dix al caualler que retés los M sols, car en altra manera no'l absoldria del pecat, Llull Felix, pt. viii, c. 60. Tots quants en aquesta batalla pendran part, yo els absolch a pena y a culpa, Tirant, cap. 23. Suplich humilment a vos, pare, que m'absolvats per amor de Jhesucrist, Eximenis Conf. 25. «Són tres o quatre fadrins | que es confés no vol absoldre | perque duen blat a moldre | a tres o quatre molins» (cançó pop. Mall.).
|| 4. Fer les absoltes a un difunt. Ab gran professó feu absolre lo vas del rey En Pere, Muntaner Cròn. 153. L'orgue havia emmudit, i el rector absolia, Espriu Any 96.
II. Resoldre, definir, decidir; cast. resolver. Opinions | teniu vos en aquesta dança | hon absolreu les questions, Carbonell Dansa.
    Cult. pop.—Refranys:a) «Confessa't bé, i t'absoldran bé »(Marroig Refr.).—b) «No et confessis amb qui no et pot absoldre» (ib.).
    Fon.: əpsɔ́ɫdɾə (pir-or., or.); apsɔ́ɫdɾe (occ., val.); əʦɔ̞́ɫdɾə (mall., men.).
    Var. form.: absolre, absolvre, absoure.
    Conjug.: regular segons el model per moldre. En el pla d'investigació de la conjugació vivent, Mn. Alcover havia inclòs el verb absoldre, i en el viatge d'estudi de l'any 1906 recollí la seva flexió completa de cap a cap de la serra pirenenca; però observant que més de la meitat de les poblacions estudiades desconeixien o coneixien molt poc tal verb (car en lloc d'absoldre deien perdonar els pecats), l'esclogué del dit pla i en lloc seu va fer conjugar d'allavors ençà el verb moldre. Deixant, doncs, per l'article moldre, la flexió completa recollida a totes les comarques fora dels Pirineus, posarem aquí la conjugacíó d'absoldre tal com existeix a les Balears i a la regió pirenenca, on presenta algunes particularitats:Infin.: absoldre (Bal.); absolre (Puigcerdà, Bagà).Part. pres: absolguent (Bal.). Trobam també la forma absolent: Lo capellà absolent de sentencia de dret, Guia conf. 284.Part. pass.: absolt, -olta (əʦɔ́ɫt: Bal.; əpsɔ̞́ɫ: Prada); absolgut, -uda (apsoɫɣút: Esterri d'A., Isavarri, Alós, Boí, Torre de C., Tremp); absolut, -uda (əpsulút: Berga).Pres.: a) absolc, -ols, -ol, -olem, -oleu, -olen (Bal.).—b) absoli [əpsɔ́li], -oles [əpsɔ́ləs], -ol, -olem, -oleu, -olen (Rocabruna, Prats de M., Prades de Confl.).—c) absòlic, 1.a pers. (əpsɔ́lik: Rocabruna, Camprodon).—d) absolu, -ols, -ol, -olem, -oleu, -olen (Pobla de L., St. Llor. de Mo.).—e) absòluc, 1.a pers. (əpsɔ́luk: Crespià, Camprodon, Ribes).—f) absolgo, 1.a pers. (Vilaller).—g) absolvi [əpsɔ́lbi], -olves [əpsɔ́lbəs], -ol, -olvem, -olveu, -olen (Fontpedrosa).Perf.: a) 1.a pers. sg., absolguí (əʦulgí: Eiv.).—b) 2.a pers. i següents: absolgueres, -é, -érem, -éreu, -eren (Mall.).Fut.: absoldré, -às, -à, -em, -eu, -an (pir., bal.). Trobam exemples de la flexió absolré, -às, etc. (Carbonell Dansa; Am. f. conf., v. 71; etc.).Condic.: absoldria, -ies, -ia, -íem, -íeu, -ien (pir., bal.). No l'absolria del pecat, Llull Felix, ii, 280.Imper.: sg., absol!; pl. absoleu! (bal.).Subj.: a) absolga, -olgues, -olga, -olguem, -olgueu, -olguen (mall. entre la gent vella).—b) absolgui, -olguis, -olgui, -olguem, -olgueu, -olguin (mall. entre la gent jove; men.).—En la llengua antiga trobam exemples de la flexió absolva, -olves, -olva, etc.: E suplich humilment a vos, pare, que m'absolvats per amor de Jhesucrist, Eximenis Conf. 25.Opt.: a) absolgués, -esses, -és, -éssem, -ésseu, -essen (mall.).—b) 1.a pers. sg. absolguessa (apsolɣésa: Boí, Vilaller, St. Llor. de Mo.).—c) També hi ha la flexió absolvés, -esses, etc.: Que donàs poder al arcabisbe de Saragossa que'ns absolvés, Pere IV Cròn. 79.
    Etim.: del llatí absŏlvĕre, mat. sign.