DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACÓRRER v.
I. || 1. intr. Córrer cap a una part determinada; cast. correr. Cuytadament acorregué per la porta escusada a veure allò què era. Eximenis Lux. 27.
|| 2. Socórrer, prestar auxili; cast. socorrer. a) Usat generalment com intr.: Senyor Deus, qui acorrets a tots aquells qui en vos se confien, Llull Cont. 316. Tant son vils coses a departir de coratge d'ome que sens que vos no lur ajudàssets, ja no aurien poder que als pobres ne donassen ne n'acorreguessen, Llull Cont. 84. Axí que a molts acorreguí de ço del meu, Muntaner Cròn., c. 270. Proposant... que la dita ciutat... li acorregués de M ballesters, Ardits, i, 39 (a. 1393). Que vullau acorrer e ajudar a la necessitat sua, Villena Vita Chr., c. 213.—b) Usat qualque vegada com a tr.: Aytantost n'era acorregut e consellat per lo cardenal, Llull Blanq. 87. E que'ls acorregats e'ls gitets d'aquella dolor, Muntaner Cròn., c. 54. E l'acorrech de diners, e'l bastà de viandes, id. ibid. 200.
|| 3. Recórrer, acudir a algú demanant-li adjutori. Mes deueu acórrer a Deu y a la humil Verge Maria, Pierres Prov. 77.
|| 4. ant. Acudir a pagar un deute. Lo Veguer deu fer saber al deutor si hi vol acorrer, e si diu que acorrer hi vulla, los Jutges deuen-li assignar dia que aja pagat son creedor, Cost. Tort., ll. i, rúbr. 3a.
|| 5. tr. ant. Abonar, pagar. Los quals vos me acorrets per raho del viatge que yo faç, doc. a. 1443 (Arx. Gral. R. Val.).
II. ant.
|| 1. Ocórrer, realitzar-se; cast. ocurrir. E en aquest punt acorre distincció, Llull Arbre Sc. ii, 295.
|| 2. Ocórrer a l'enteniment. Moltes vegades acorre a hun simple lo que no acorre a hun savi, Vida polit.
III. «Acórrer a algú, fer vergonya a algú»; «Acorrerse, tenir vergonya» (Lacavalleria Gazoph., Un Mall. Dicc.). «Acorrer o empeguir ad algú» (Torra Dict.).
    Conjug.: segons el model de córrer.
    Var. ort. ant.: acorer (Usatges 89, 122); accorrer (Dieç Menesc. ii, 64 v.o).
    Etim.: el I, del llatí accŭrrĕre, ‘anar corrents’; el II sembla més tost referible al llatí occŭrrĕre, ‘ocórrer’; el III sembla castellanisme (< cast. correr, ‘avergonyir’).