DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACABAR v.
Dur o arribar a terme; cast. acabar.
I. Amb la idea fonamental de ‘dur alguna cosa a son terme’:
A. || 1. Deixar completa una cosa duent-la fins a la fi que li pertoca. a) Usat com a tr.: De bon grat acabaria ço que dessus te comencé dir, Metge Somni iv. A vos dehim e expressament manam, que si aquell proces no es acabat, ab gran diligencia acabets e translat d'aquell... tremetats, Codi Çagarriga 255. E la nit acabarà son curs e serà peruenguda a la mijania sua, Villena Vita Chr., c. 34. Ja tenen sa panada feta, i així com les acaben les posen de filera dalt un fenyedor, Alcover Cont. 221.—c) En passiva: Que pus sa volentat volia quel palau se acabàs, Llull Felix, pt. i, c. 12.—c) Usat com a intr., unit per la prep. de amb l'infinitiu indicador de l'acció realitzada complidament: Acabali de dir ço que has lexat, Metge Somni iv. No esperà pas que la bola de neu acabés d'engrossirse, Pons Auca 127. En aquest ús, quan l'infinitiu subordinat té per complement un pronom dèbil, aquest pronom pot adherir-se al verb acabar, donant-li l'aparença d'usat transitivament. E molt prest fon vestit sens acabarse de cordar, Tirant, c. 67. Per acabarse'n de mofar han trencat lo plat, Vilanova Obres, xi, 175. El pes de l'instrument y lo forsat de sa marxa l'acabaven de rendir, Pons Auca 110. Jo no ho acabo d'entendre, Verdaguer Rond. 21.
|| 2. ant. Realitzar completament una cosa. A Deu graim... la bona uoluntat que Deu uos a donada, e hauem fiança en nostre Senyor que uos la acabarets a uostra uoluntat, Jaume I, Cròn. 54. Fo ordenat per lo rey En Jacme avi nostre que el matrimoni se acabàs, per ço car ho havia jurat al predit rey de Castella, que faria acabar lo dit matrimoni, Pere IV, Cròn. 31. «Una amor tenc començada | i la tenc amb un Miquel; | voldria que Déu del cel | la'm deixàs veure acabada» (cançó pop. Mall.). La frase acabar el matrimoni (celebrar-lo) és viva a Mallorca.
|| 3. Conseguir, obtenir; cast. recabar, acabar. S'usava molt acabar amb aquesta accepció en la llengua antiga, i el nom de la persona, de qui s'obtenia la cosa, anava precedit de la preposició amb: Aquells vuit prohomens se'n tornaren sens que ab lo rey res no acabassen, Llull Felix, pt. vii, c. 5. El rey de Castella... hi era anat per ço com cuydava esser emperador Despanya, qui hanch res no hi poch acabar, Muntaner Cròn., c. 24. E axi acabé ab la dita madona Isabel e ab lo dit noble, que la'm lexassen, ibid. 268. E aqui lo rey estech, e vellà tota huna nit devant l'altar de madona santa Maria, e pregàla... que li acabàs mercè, ab lo seu fill Jesu Christ, que ell li fes ajuda e valença. Desclot Cròn., c. 159. No vullau en va despendre vostres paraules:... tornau-vos-ne dins la vostra ciutat, que res no acabarieu, Tirant, c. 21. E Paris no volent partir sens licencia de Viana, acabà que de nits parlaren, Paris e Viana, 16. «De venjar-te, no n'acabaràs res»=no en tindràs cap profit (Labèrnia-S. Dicc.).
B. || 1. Dur una cosa a la fi de sa existència, extingir-la, fer-la cessar. La malicia judayca no es apagada, ans crech desijen acabar tots los amichs e seruidors del Senyor. Villena Vita Chr., c. 223. Vaig sentir impulsos d'acabar la qüestió a cops de puny. Ruyra Parada 89.
|| 2. Cessar de fer o de tenir una cosa. a) Usat com a transitiu: Per acabar ma vida en penitència | jo ací mateix vull fer un monestir, Canigó ix. Lo Comte ab la boca axuta | lo pit oprès y cansat, | acaba l'alè y les forses, Picó Engl. 43. Es pobre carnisser no té altre remei que rendir bandera... fins es dissapte de Pasco hora-baixa, que acabarà sa paciència i envestirà es peixeter, Alcover Cont. 65.—b) Usat com a intransitiu, unit per la preposició de amb l'infinitiu indicador de l'acció que es finalitza: A un tòrt li deya un faceto: Treute s'altre uy y acabes d'esserho, Ignor. 69.—c) En la forma absoluta, sobreentenent-se l'acte que es conclou: Vaja, acabem; que tan matex es tir no hu paga, Roq. 6. «Si no acabam en diumenge, | 'cabarem per Sant Joan; | mentrestants un homo menja | formatge, oliva i pa blan» (cançó pop. Mall.).
|| 3. v. pron. a) Menjar o beure una cosa sense deixar-ne gens. Sopa y acàba-t'ho tot, Vilanova Obres, iv, 15. Si no vos acabau ses tres dotzenes d'ensaymades, Ignor. 68. Digué,... ensenyant la cassola: Veniu, veniu, ajudeu-me,... que no me la puc acabar! Guinot Capolls 84.—b) met. Omplir de besades o acaronaments excessius. «M'acabaria aquest nin a besades» (Mall.). T'hauria menjada! t'hauria acabada!... T'estim, Angelina..., Galmés Flor 73.—c) met. No poder-se acabar una cosa: no comprendre-la, trobar-la impossible. «No m'ho puc acabar, jo, això, que hagi quedat així» (Llofriu). Y com en ferla s'hi anava a pessichs y en arrebassarla a mostas, no s'ho podia acabar que n'hi restés per ella, Pons Auca 92.
|| 4. met. Matar. «Aquest al·lot mos acabarà de disgusts» (Mall.).
|| 5. Unit per la prep. de amb un infinitiu, pot significar ‘haver-se fet recentment’ l'acte que el verb subordinat indica. Rosa que'l sol acaba d'esbadellar, Verdaguer Flors 70. La senyora Rosa acabava d'apagà sa candela, Roq. 4. Tremolàvem igual que si acabéssim de sortir d'un bany fred, Ruyra Parada 56.
II. Amb la idea fonamental de ‘pervenir a la pròpia fi o terme’.
|| 1. Extingir-se, deixar d'existir. a) Usat com a intr.: Ací acaba l'historia de la gentil Magalona, Pierres Prov. 84. L'expedició acabà malament, Verdaguer Exc. 40. A on acaba la terra? ¿on ès que comensa el cel? Riber, Sol ixent 5.—b) Usat com a refl.: Lauores se acaba la primera edat en la qual hach .viiij. generacions, Serra Gèn. 16. Lo dinar se acabà e les taules foren leuades, Curial, i, 8. No s'acabaria mai, aquell vals? Ruyra Parada 76.
|| 2. Tenir el terme de la seva extensió. «L'espasa acaba en punta». Encenent uns cirets que acaban amb la imatge de Sant Ramon, Serra Calend. folkl. 241. Sa [carretera] que comensant an es nostro port y passant per Manacor ha d'acabar a Alcúdia, Aurora 227.
|| 3. Unit amb un infinitiu o substantiu per la preposició per, o bé seguit d'un verb en gerundi, modernament indica la fi d'un acte o d'un estat com a efecte d'un trànsit o mudança (essent correlatiu de començar per...): Si no fos tanta l'estimació que et porto, acabaria per avorrirte, Pons Com an. 89. Al principi ens limitàrem a recollir els miserables brins de brossa seca que trobàvem entre les plantes vives; però acabàrem per no perdonar-ne gaires, Ruyra Parada 37. Ell començaria fent de marxant i acabaria parant tenda, Massó Croq. 100.
|| 4. intr. absol. Morir, finar. «Pere ja ha acabat» (=ja ha mort) (Maestr.). Aixi qu'acabareu prest, | lo espirit a Deu donareu, Briz, Cans. v, 105.
    Loc.—a) Acabar els quartos: acabar els mitjans de defensar-se o de conseguir una cosa (Barc.).—b) Acabar es menuts: no saber què contestar a allò que diu el contrari, en tenir una discussió; acabar la matèria abans d'hora el qui parla en públic, i haver-se d'aturar; acabar la paciència i no poder aguantar pus una cosa (Mallorca).—c) Acabar la posta o acabar es que filar: no saber-ne més, d'alguna cosa (Figuera Dicc.).—d) Acabar els torrons: acabar les forces, decaure molt, no poder treballar (Llofriu).—e) Acabar de parir: arribar-se a explicar, després de molt d'esforç o temps, una persona tímida, beneitona o tartamuda (Martí G. Dicc.).—f) Acabar en los torrons: acabar una cosa d'una manera no gaire bona (Martí G. Dicc.).—g) Acabar com Camot: acabar malament (Martí G. Dicc.).—h) Acabar en punta (Bal.) o acabar en punxa (Penedès, Vallès): acabar malament.—i) Acabar cridant «viva el Rei»: acabar malament (Penedès, Vallès).—j) Acabar com el Rosari de l'aurora: acabar malament (a tot arreu). —l) Acabar sa festa en pau: acabar bé, amistosament (Mall.). Beguem y no'n conversem pus, no fos cosa que no acabàssem sa festa amb pau, Ignor. 62.—m) Acabar-se la candela: morir-se (Ripoll).—n) I s'acaba!: exclamació ponderativa que serveix per evitar l'adducció de noves proves confirmatives del que s'ha dit. «Es caparrut, i s'acaba!» (Mall.).
    Cult. pop.—Refranys:a) «Per ben acabar, cal ben començar» (Ross.).—b) «Tot està en un bon acabar» (Mall., Men.).—c) «Viure mal i acabar bé, no pot ser» (Manresa).—d) «Per lo que avui ha d'acabar, res hi val lo de demà» (Un Mall. Dicc.).—e) «Home valent i bóta de bon vi, prompte s'acaba».
    Fon.: əkəβá (pir-or., or., bal.); akaβá (occ., Maestr., alg.); akaβáɾ (Val., Cast., Al.); əсəβá (Manacor). A moltes bandes se sol elidir la a-, pronunciant kəβá (or., bal.), kaβá (occ.), сəβá (Manacor).
    Conjug.: regular, segons el model per cantar. En bal. i alg. la 1.a pers. sg. del pres. és acab. El subj. en les tres pers. sg. i en la 3.a pl. té doble forma (en bal.): jo acabi, tu acabis, ell acabi, ells acabin; jo acapi, tu acapis, ell acapi, ells acapin. A Mall., encara hi ha un altra doble variant vulgar: jo acàbiga, tu acàbigues, ell acàbiga, ells acàbiguen; jo acàpiga, tu acàpigues, ell acàpiga, ells acàpiguen. Com a formes antigues, però de la decadència, trobam acàpia, acàpies, etc. (segle XVIII). Les formes amb -p- es deuen segurament a l'influx del radical cap.
    Etim.: format damunt cap, ‘extrem, terme’ (REW 1668), o més tost procedent d'un verb llatí vg. *accapāre, derivat de capum (cf. Malkiel Stud. 247 I).