Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  acalar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACALAR v. tr.
|| 1. Abaixar, fer passar a un nivell més baix; cast. bajar. Eu tan gran remor sentia | del pont qui's fo acalat, | veus la porta qui s'obria, Turmeda Diuis. 6. Per aquella [corda] se acalà en la cova, Decam., jorn. 4.a, nov. 1.a. E tantes foren les bombardes, darts e passadors que les veles tenien clauades ab lo arbre de la nau, que volgueren acalar la entena... e no pogueren, Tirant, c. 86.
|| 2. Inclinar, dirigir cap avall (especialment una part del cos); cast. inclinar. De vergonya acalant los ulls y testa, Canigó ix. Els ulls acala amb reverència humil, Alcover Poem. Bibl. 23. Son front acala | rendit lo donzell, Guiraud Poes. 47. Tot anantsen, la Tuyas, hi acalá la orella, Pons Auca 154. «Acala un poc es cap» (Mall.). «Acalar les barres a l'escopeta» (Fortuny Dicc.). a) refl. Inclinar-se, doblegar el cos inclinant-ne la part superior cap a terra; cast. inclinarse, encorvarse, agacharse. Posantse una mà an'el pit, | los catalans fan capada; | los castellans de la cort, | més vincladissos, s'acalan | fent reverencia, Picó Engl. 62. No has volgut acalarte un pich per aplegà sa ferradura; y t'has acalat cent y un pich per menjarte ses cireres, Ignor. 2.
|| 3. Disminuir l'altura o el gruix de qualque cosa; cast. abajar, rebajar. «Han acalada aquesta costa» (Manacor). «Acalarem es trispol» (Mancor). Per arrassar o acalar las casas, que las arrassen fins allí ahont es estat senyat, doc. a. 1565 (Hist. Sóller, ii, 185). Abian acalat molt lo carrer, doc. a. 1603 (Bibl. Nac. Madrid, MS. 17655). a) refl. Minvar l'aigua d'un pou, d'un riu, d'un safareig, etc.; fer-se avall el gra o la farina d'un sac o d'un caramull; cast. mermarse, menguar. «Aquest pou s'és acalat molt.»«Aquest sac de blat s'acala a les totes» (Mall.).
|| 4. Tirar l'ormeig dins la mar per pescar (Manacor); cast. calar. (V. calar).
|| 5. «Lligar, unir, llassar» (accepció antiga segons els Diccs. d'Un Mall., Escrig-Ll., Martí G. i Labèrnia-S.; nosaltres no l'hem trobada a cap document).
    Loc. i Refr.
—a) Acalar es cap: empegueir-se, avergonyir-se; obeir; declarar-se vençut (Mall.).—b) Acalar ses ales: abatre's, humiliar-se (Mall.).—c) Tenir mal acalar es gep: no estar avesat o afectat de fer feina (Mall.).—d) «Acala't, i no faràs ombra» (Mancor).—e) «Qui massa s'acala, ho mostra»: vol dir que qui s'humilia més del que convé, cau en la baixesa (Un Mall. Dicc.).
    Fon.:
əkəlá (Inca, Men.); əсəlá (Palma, Manacor).
    Conjug.:
regular, segons el model de cantar.
    Etim.:
del llatí calāre <gr. χαλᾶν, ‘abaixar’.