Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  accentuar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACCENTUAR v. tr.: cast. acentuar.
|| 1. Pronunciar una vocal o síl·laba amb accent. Per un sentiment semblant [de la composició], lo poble llatí accentuava en los verbs composts la rel del mot simple, BDLIC, xiv, 321.
|| 2. Marcar amb signe d'accent. Lo mes principal d'ella [de la feyna d'estampers] es compondrer, corregir, ortografiar, apuntar y accentuar los vocables, fulletó del a. 1678 (González Sugranyes, Hist. Gremis, ii, 187).
|| 3. Reforçar el so d'una nota musical.
|| 4. Pronunciar una paraula o una frase amb cert esforç significatiu, per fer-hi fixar més l'atenció.
|| 5. Remarcar, fer més intensa i visible una cosa. Ni s'omplia sa pell, accentuant amb ses ondulacions l'assentament i encaix de sa figura, Pons Com an., 114. M'allargaren la mà amb una accentuada cortesia però amb una fredor evident, Pla Carrer 47.
|| 6. refl. Intensificar-se, pendre increment i fer-se més perceptible. Semblant distinció... anà accentuantse y creixent a mida que's feu home, Pons Auca 24.
    Fon.:
əgzəntuá (Barc.); asentuáɾ (Val.); əʣəntuá (Bal.).
    Conjug.:
regular, segons el model per cantar. La primera persona singular del present, té, segons els dialectes, aquestes formes: accentuo [əgzəntúu, or.; agzentúo, occ.]; accentue [aksentúe, val.]; accentuu [əʣəntúw, mall.]; accentui [əʣəntúј, men.].
    Etim.:
format damunt accent.