DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCAT1. ACLOCAR v. tr.
Abonyegar un cos (especialment metàl·lic) amb un colp, produint-li un clot a la cara que rep i un bony a la cara oposada; cast. abollar. «Aquesta gerra de llauna, tota la m'han aclocada; si fos estada de test, la me feien miques» (Mall.). Donaven an es recluta: es Govern, un kepi per aclocarli es cervell, Aurora 267. a) refl. «Es rellotge s'és aclocat amb sa caiguda» (Mall.).
Fon.: əkloká (Inca); əkloсá (Manacor).
Etim.: probablement d'una arrel onomatopeica klokk-, pel so del metall en aclocar-se (cfr. el b.-llatí clocca ‘campana’, i les formes onomatopeiques germàniques chlocchô, klocken etc., ap. Th. Braune en ZRPh, xx, 364).
2. ACLOCAR v.
|| 1. refl. a) Posar-se la lloca damunt els ous per covar-los; cast. encobar.—b) Aturar-se una gallina de pondre, mostrant inclinació a covar; cast. enclocar. «Aqueixa gallina s'acloca» (Conflent).
|| 2. refl. Asseure's bé, amb tota comoditat (Val.); cast. arrellanarse.
|| 3. tr. a) Abaixar, ajovar, fer baixar algú fins a terra (Aladern Dicc.).—b) Abaixar, vinclar cap avall una cosa, v. gr. «aclocar un abre» per excés de pes (St. Llor. des Car.); cast. abajar, hundir.
Fon.: əkluká (Confl.); aklokáɾ (Val.); əkloсá (St. Llorenç des C.).
Conjug.: regular segons el model de cantar.
Etim.: format damunt cloca, ‘lloca’.