DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATACLUCAR v. tr.
I. || 1. Tancar (els ulls); cast. acuñar, cerrar. «No et pensis que es teus enuigs | me rendesquen en es llit; | d'enamorada que estic, | no hi veig... en aclucà ets uis» (cançó pop. Mall.). Parà de riure sobtadament, aclucà els ulls i escopí en terra, Ruyra Parada 31. És Hèsper, que a l'Aurora badar sol les parpelles | ans d'aclucar les seves son ull enlluernat, Atlàntida x. Fins que la mort els ulls m'haja aclucat, Ramis Clar. 87. a) Aclucar els ulls (o l'ull), o aclucar-la: adormir-se; cast. pegar el ojo. Aquell vespre no la vaig aclucar cap mica en tota la nit, Penya Mos. iii, 42. Torn pegar bot damunt es llit, acluc ets uis, i es sò me durà fins que'm cridaren, Alcover Cont. 225. A causa del trasbals de la nit abans no havia pogut aclucar l'ull fins a la matinada, Virós 49. «D'en tota la nit no he pogut aclucar ull» (Llofriu). «No he aclucat l'ull»: no he dormit gens.—b) Aclucar els ulls (o l'ull) o aclucar (absol.): morir-se. «Eixe ja ha aclucat»: ja és mort (Val., Cast., Maestr.). No se pènsiga que jo tenga sa meua fia molt casadora; però demà puch aclucà ets uys, y ja veu..., Maura Ayg. 29. Ay casa, el dia que jo acluqui l'ull! Vilanova Obres, xi, 185.
|| 2. Tapar a algú els ulls amb una bena, amb les mans o amb altre mitjà opac. Aclucar ses mules: posar-los les clucales (Mall., Eiv.). Aclucar el qui ha d'encalçar, en el joc de gallinorba, de tast i altres: tapar-li els ulls amb un mocador fermat pel cap, a fi que no veja els altres jugadors (Mall.). An el pobre ja'l me tornen aclucar, i ¡llenya per llarc!, Alcover Cont. 438. a) refl. Tancar els ulls (Cat.); tapar-se els ulls (Mall.). «No t'aclucos, que cauràs» (Pla d'Urgell). «Si no ho vols veure, acluca't» (Lleida). Garlant aixís y aclucantshi d'ulls alentava un xich sa serenitat, Pons Auca 12. Aclucar-se: en el joc de conillons, posar-se a la mare el qui ha d'encalçar, de manera que no veja els altres com s'amaguen (Mall.).—b) refl. Morir-se. «Fulano s'ha aclucat» (Llofriu).
|| 3. met. Posar obstacles a l'enteniment d'algú, perquè no puga conèixer la veritat; cast. cegar. Usat molt sovint com a refl.: a) Obcecar-se, sofrir ofuscació de l'enteniment per una passió; cast. cegarse.—b) Passar avant, d'una manera cega i temerària, a fer una cosa sense mirar inconvenients ni mitjans; cast. cerrar los ojos.—c) Fer els ulls grossos, procurar intencionadament no veure allò que pot comprometre; cast. hacer la vista gorda.—V. clucar.
II. || 1. refl. a) Cloure's, acopar-se (especialment les flors); cast. cerrarse. «Ses flors a la nit s'acluquen» (Llofriu).—b) Amagar-se, deixar de lluir (un astre, una claror, el cel, etc.). Lo sol besa, aclucantse, dels puigs la cabellera, Atlàntida iv. Hermosa estrella | que s'acluca en la nit de la follia, Canigó x. Groguenca flama qui s'aclucava y se perdia dins la blava buidor de l'estelada, Rosselló Many. 125. «El dia s'ha aclucat» = s'és cobert, s'és ennuvolat (Vic).
|| 2. Estrènyer, oprimir; cast. oprimir. Lo que més m'acluca es cor és que mos condamnin a noltros, Aurora, 261. «En veure això, es meu cor s'acluca» (Mall.).
|| 3. Carregar una persona, animal o cosa, fins a fer-lo caure per l'opressió del pes; cast. abrumar. «Heu posat massa somada an aquest ase, i l'aclucarà» (Mall.). «M'heu carregat un sac tan ple que m'acluca» (Mall.). «Dalt aquesta taula hi heu posat massa pes; li aclucarà ses cames» (Mall.). a) refl. Afonar-se, caure per falta de resistència al pes; cast. hundirse, derrumbarse. El mon s'acluca, idò envant! Ignor., 9. «Aclucar-se les cames»: defallir, no poder sostenir el cos (Camp de Tarr.).—b) met. ¿No toca a cada qual una bona part de contribucions que mos aclucan? Ignor., 51.
Fon.: əkluká (or., men., Inca); akluká (occ., Maestrat); aklukáɾ (val.); əkluсá (Manacor, Palma).—En la forma refl.: əklukáɾsə (Barc., Empordà); əkluká s (Plana de Vic); akluká s (Pla d'Urgell); aklukáɾse (Val.); əkluсəʦə́ (Manacor); əklukaɾsə́, əklukəɾsə́ (Men.).
Conjug.: regular segons el model de cantar.
Var.: clucar (V. aqueixa forma).
Etim.: probablement d'un verb llatí *clūdicāre, ‘tancar’, ‘acopar’ (i ‘coixejar’?) format damunt clūdĕre, així com es formà claudicare damunt claudus (i tal volta damunt claudere, almenys en el llatí vulgar).