Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  acollar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACOLLAR
I. v. tr.
|| 1. Unir, aplegar en colla; cast. reunir. Per sentir a Jesús tots ells s'acollen, Guimerà Jesús Naz. 83. «Tots ens acollem sots la mateixa bandera» (Lluçanès, Reus). a) refl., espec. Unir-se sexualment els coloms (Mall.).
|| 2. Junyir els bous, cavalls o altre bestiar a un carro o a l'arada (Ross., Confl.); cast. uncir. [En Japota] ba pousà sè pas quan per acoullà el caball, Saisset, A tort i a tr., 4.
|| 3. En els jocs de cartes: a) Ordenar els naips pels seus colls; cast. acoplar (los naipes).b) Jugar una carta del mateix coll que es juga i superior a les anteriors (Gandesa).
|| 4. En l'era de batre: a) refl. o intr. Acollar-se o acollar la palla: aplegar-se en colls (Gandesa).—b) Ventar dalt l'era dos o tres homes plegats (Artà).
|| 5. Unir i subjectar una cosa amb una altra. «Acollar una biga a la paret». «Acollar una corretja»: posar-la en la politja o tambor (Aguiló Dicc.).
|| 6. Estrènyer amb perns o caragols (Barc., Tortosa); cast. apretar. Com si, atenallat p'els polsos, li haguessin posat el cap en un cargol de cerraller y ¡vinga acollar la manuella! Girbal, Pere-Llarch, 134.
|| 7. nàut. Atesar un cap de corda gruixat per mitjà d'un cap més prim (acollador); cast. acollar.
|| 8. Acostar terra tot al voltant de la soca d'un arbre (Pl. de Castelló?, ap. García G., Voc.); cast. acollar.—V. collar.
II. intr.
|| 1. a) Passar els tords pel coll (parany fet amb un arbre forcat i uns filats per caçar-los). Estenen la fina tela dels filats d'estopa entre les obertes rames de l'arbre per aont acollen els torts, guiats pel mal instint, qui los du a una mort inesperada, Rosselló Many. 78.—b) Dirigir-se els ocells per tendència o instint a un lloc determinat, per menjar, beure, sestar, etc.; cast. concurrir, acudir (Un Mall. Dicc.).
|| 2. Passar per un lloc estret; cast. colar. El vent hi va acollant ales aplegades, Riber, Sol ixent 79.
|| 3. met. a) Concórrer, acudir a qualque lloc (Mall.). Es un carreró seguit de gent qu'ey acolla a totes hores, Ignor. 52. Mestre Nicolau... acollava a sa beguda de l'amo'n Tomàs, Roq. 10.—b) Passar per algun lloc sense intenció d'aturar-s'hi; cast. pasar de largo (Un Mall. Dicc.).—c) Anar-se'n algú, d'amagat, de la companyia amb qui estava; cast. escabullirse (Un Mall. Dicc.).—d) Encaminar, dirigir. Acollar pobles per vies de pau (Tortell, «Mallorca Dominical»).—e) Anar-se'n a l'altre món. «D'aquí a cinquanta anys molts de noltros ja haurem acollat» (Mall.).
III. || 1. tr., agric. a) Tallar les branques i brots nats a la soca o al que ha d'esser soca d'un arbre, deixant-hi només la part superior del brancam; cast. escamondar. Aquesta esporgada la solen fer als arbrets joves, i també a certs arbres que treuen brots i branques a la soca (com els pins, oms, polls i altres).—b) Tallar totes les branques a un ullastre, deixant-n'hi només una per empeltar-lo (Mall.).
|| 2. intr. Aferrar, una planta o sembrat, en el terreny on es troba (Barc.). «Aquest blat tot just acolla» (tot just es pot aprofitar). «Els sembrats no hi acollen mai, la terra és massa magra» (St. Vicenç dels Horts).
|| 3. Fer anar lluny una cosa, tirant-la. «Tirant les pedres per baix braç, s'acolla més que per dalt» (Tortosa).
|| 4. intr. Accedir, consentir a fer o que facen qualque cosa (Tarr., Massalcoreig). «No ho volia, però al sentir les raons va acollar».—V. collar.
    Fon.:
əkuʎá (pir-or., or.); akoʎá (occ.); akoʎáɾ (Cast.); əkoʎá (Mall.).
    Conjug.:
regular segons el model de cantar.
    Etim.:
format damunt coll (<cŏllum).