DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACOMETRE v. tr.
|| 1. Envestir, atacar, dirigir-se amb força a algú per combatre'l; cast. acometer. Seria mes acertat acometre als [turcs] que tenian devant, doc. a. 1591 (Hist. Sóller, ii, 743). Car ell era acomès dels sarrains, Boades Feyts 309. Les nostres han acomès y fet retirar aquells, doc. Perpinyà, a. 1637 (RLR, lxiii, 83). Acometeren la ciutat los enemichs, Lacavalleria Gazoph. a) Dirigir la paraula a algú; cast. abordar. Volent parlar de tot lo mon, | en tot se meten, | hi si callau vos acometen | per traure noues, Somni J. Johan 176.—b) Sobrevenir sobtosament a algú una malaltia; cast. acometer. Fugint de mi perque era pobre com si hagués estat acomès de peste, Roq. 53. Usat en aquest sentit, acometre és un castellanisme, i no es pot admetre de cap manera el seu ús com a refl. amb significat de ‘contagiar-se’, que trobam a documents mallorquins del segle XIX: El dia 27 se acometeren [del còlera] alguns de Can Segura... El dia 28 se acometé la germana del Rector..., doc. any 1865 (Hist. Sóller, i, 677).
|| 2. Emprendre, començar amb resolució l'exercici d'una activitat; cast. acometer. L'obra de reconstrucció nacional qu'hem acomesa virilment, Obrador Arq. 11.
|| 3. ant. Comanar, encarregar; cast. encomendar. Vos acometem nostres veus y poder ab les presents, doc. a. 1519 (Priv. Vilafr. 82).
|| 4. ant. Cometre, fer (un acte dolent). Acomateren lo enorme sacrilegi dant mort al fill, Alegre Transf. 67. Ab tal desorde quants mals acometrias, Alegre Transf. 87.
    Fon.: əkumέtɾə (Barc.); akométɾe (Val.); əkomə́tɾə (Mall.).
    Conjug.: segons el model de rebre, exceptuat el participi passiu, que és acomès (< commĭssum). La forma de part. pass. analògic acometut, -uda, s'usa vulgarment a València i al Maestrat.
    Var. form.: cometre, escometre.
    Etim.: del llatí ad + commĭttĕre, mat. sign.