DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACONDUIR v. tr.
|| 1. Menar, dirigir una persona o animal cap a un objecte o lloc amb un fi determinat; cast. conducir. Pren Agar suaument per la mà balba. | i al tàlem d'Abraham l'acondueix, Alcover Poem. Bíbl. 27. Aqui els vailets aconduint els ases, | humil seguici de la dona honesta, id. ibid. 56.
|| 2. Guiar o dirigir un negoci; cast. conducir.
|| 3. Endreçar, compondre, posar una cosa de manera que quedi ben acondicionada. a) Col·locar bé, acomodar (Empordà, Barcelona, Valls); cast. arreglar. Despullantse de la bata... y aconduhintse las bufetas, Pons Auca 245.—b) Acomodar una persona a qualque lloc; cast. acomodar Y després de la natural presentació... se las endegaren per aconduirlo, Pons Auca 157.—c) Cuidar bé persones o animals o coses, de manera que no els manqui allò que necessiten (Empordà) Les dones tenen molts pollets nascuts i els han d'aconduir bé, Scriptorium, març 1926. No s'hi veu ni el poc ni el massa, | sinó l'estalvi aconduint les flors, Sagarra Comte 311.
|| 4. Aconductar; cast. igualar. «Lo metge no m'ha volgut aconduir perquè diu que ja en té massa» (Tort.). «M'aconduiré amb lo metge Tal» (Empordà, Penedès, Lleida).
|| 5. Assaciar, satisfer la gana, esser profitós. «El pa moreno acondueix més que no el blanc» (Tortosa).—V. conduir.
    Fon.: əkunduí (Barc., Empordà, Conflent, Valls); akonduí (Lleida, Tortosa); əkonduí (Mall.).
    Conjug.: regular segons el model de partir.
    Var.: conduir.
    Etim.: del llatí condūcĕre ‘dur ensems’, ‘portar’, ‘pendre a preu fet’, ‘esser profitós’.