Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  aconsellar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACONSELLAR o CONSELLAR v. tr.
|| 1. Donar de consell; cast. aconsejar. Lo vehí d'aquell orb... aconsellàli que tots los dos milia besants posàs en un loch. Llull Felix, pt. vi, cap. 2 Alcunes dones d'orde... consellaren-li que prengués marit, Llull Blanq. 19. E quant yo us demanava que'm consellassets. m'avets consellat be, Desclot Cròn., c. 168. Perque yo consell e vull que axi's faça, Tirant, c. 122. Jo faré lo que vos me aconsellareu, Pierres Prov., 8.
|| 2. refl. Demanar de consell, pendre consell d'algú; cast. aconsejarse Ab paciencia te penets e ab paciencia t'aconseyles. Llull Prov., c. 22. ¿Que no t'ets aconsellat?—No he dit res a negú, Alcover Cont. 468.
    Refr.
—a) «Són molts los qui aconsellen, i pocs los qui acerten» (Farnés Parem. 62).—b) «Qui sol s'aconsella, sol se penedeix» (Empordà); «Qui tot sol s'aconsella, tot sol se'n penedeix» (Men.); «Qui a soles s'aconsella, a soles es desconsella» (Val.); «Qui s'aconsella tot sol, tot sol plora son dol» (Figuera Dicc.).—c) «L'anar a la guerra, el navegar i el casar, fa de mal aconsellar» (Manresa); «Anar a la guerra i casar, no s'ha d'aconsellar» (Santanyí)—d) «Qui s'aconsella, foc a s'orella» (Llofriu).
    Fon.:
əkunsəʎá (pir or., or.); akonseʎá (occ., Maestrat); akonseʎáɾ (Val.); əkonsəјá (Mall.); əkunsəјá (Empordà, Eiv.); əkunsəá (men.). La forma consellar, sense a-, és poc freqüent avui en dia; però en la llengua antiga sovinteja quasi tant com aconsellar.
    Var. ort.
ant.: aconselar, aconseylar; aconseyar.
    Conjug.:
regular segons el model de cantar.
    Etim.:
del llatí *consĭlĭāre, mat. sign. (REW 2163).