Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. acordar
veure  2. acordar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ACORDAR v. tr. (molt sovint refl.); cast. acordar.
I. En sentit estricte, aplicat únicament a persones:
|| 1. a) Posar diverses persones en unitat de pensament o de sentiment envers d'una cosa determinada. (Molt usat com a refl. o recíproc). Que's lunyassen e que tost se acordassen en aço que volguessen fer. E mentre ells se acordaven, femnos venir nostres savis, Pere IV Cròn. 142. E aquests dos acordaren-se a la resposta, Desclot Cròn. 167. Llavors s-acordaren del temps hon podrien trobar-la sola, Eximenis Lux. 26.—b) refl. Avenir-se en el pensament, pensar de la mateixa manera diverses persones. E ab aquest philosof se acorda la sancta Scriptura, Eximenis, II Reg. c. 34.—c) refl., ant. Reconciliar-se. Va-te... acordar ab ton proxme a cuj mal auras fait, Hom. Org. 11.
|| 2. Resoldre una cosa algunes persones col·lectivament. E puix acordarem yo e ell en poder de qui farem la batalla, Muntaner Cròn., c. 72. E diem-vos que vosaltres acordassets alguna manera o cás per lo qual Nos degudament e rahonable poguessem excusar la dita requesta, Pere IV, Cròn. 120. Que tots ensemps acordassen sobre el fet de la batalla, ibid 299. La gent que venia detras... acordaren de posar-se baix al peu de la muntanya, Tirant, c. 319.—a) ant., usat com a recíproc: E tots tres se acordaren que se anassen deportant, Llull Gentil 8. E com set cavallers... vaeren les maravelles qu'ell feya, acordaren-se que ferissen tuyt lo cavall e que'l metessen en terra: e axí u faeren, Muntaner Cròn., c. 275.
|| 3. per ext.: Resoldre (una sola persona). Aprés quel senyor infant fo en lo dit setge de Caller, acordà que's combatés en la mar, Pere IV, Cròn. 45. Yo'm recordí | e acordí | que la beata | si m'era grata... | que la prengués | per companyona, Spill 3882. Vatx acordà anarhi es dissapte, Roq. 43.—a) ant. usat com a v. pron.: Finalment se acordà l'aurifany que no consentís a Na Renart, Llull Felix, pt. vii, c. 7. E finalment acordà's, que li donàs la filla del rey Manfrè, Muntaner, Cròn. 11.
|| 4. a) refl. Consentir, avenir-se a alguna cosa. Veya lo perill de la batalla, e per res no s'i acordava, Muntaner Cròn., c. 215. Vagen veer dos o tres Prohomens o mes, si les parts s'i acorden, Cost. Tort., ll. I, rúbr. 2.aPer que els pregaua que a aço se volguessen acordar, Curial 42.—b) Concedir. Hi ab dolç acort de mes bens vos acorda | que no ha partit en la restant partida, Trobes V. Mar. 105. Aprofitant del rebaix une a ellos acordan las ferrovias, Ciuffo, Folkl. alg.
|| 5. ant. Contractar per anar amb una nau, amb l'exèrcit o altra companya. Los mercaders com se acorden ab lo senyor de la nau, Consolat, c. 102. Item que ningú gos acordarse ne dar algun favor o ajuda a la nau armada de Xipre, doc. a. 1385 (Boll. Lul., ix, 14). E aquí ell romàs per acordar gent d'armes e ballesters, doc. segle XV (arx. mun. de Barc.).
II. En sentit més ample, aplicat a persones o a coses.
|| 1. Posar diverses coses en harmonia establint una relació exacta entre elles. Que a la derreria de nostres anys uolch cumplir que la obra s'acordàs ab la fe, Jaume I, Cròn. 1. No sap conèxer so en que los .iij. significats s'acorden e's desacorden, Llull Cont. 341. Per saber si se acordarien les rahons de amdós, Serra Gèn. 252. Té molta familiaritat ab lo dit Princep, car acordense molt en la calitat amable, Villena Vita Chr., c. 50.
|| 2. espec. Posar en la deguda correspondència els diversos sons d'un instrument o els diversos instruments o veus d'un aplec musical, a fi que en resulti harmonia. Torbauen los frares qui cantauen..., que no's podien acordar uns ab altres, Eximplis, i, 196. ¡Oh, cordes de mon arpa, | iguals y diferents! | Vos acordà el gran Mestre. | ¡soneu juntes, soneu! Llorente Versos, i, 36.
|| 3. Disposar els tons d'un dibuix o pintura de manera que no dissonin ells amb ells; cast. acordar.
III. Recordar, venir a la memòria (significat poc genuí). Acordaus, Senyor, de aquell dormir tan dolç, Villena Vita Chr., c. 11. E d'altres mil m'acort | que'm demostrà, Febrer, Inf. v, 67. Que no li acorda com ha nom, doc. a. 1452 (Hist. Sóller, i, 486).
    Fon.:
əkuɾðá (pir-or., or., men.); akoɾdá (occ., Maestr.); akoɾðáɾ (Val., Cast., Al.); əkoɾðá (Mall.).
    Conjug.:
regular segons el model per cantar. La o, en les formes on és tónica, sona oberta.
    Var. ort.
ant.: accordar (Gentil 91).
    Etim.:
del llatí *accŏrdāre ‘avenir-se de pensament’, format damunt cŏrde (el mateix que concordare, recordare, etc.). Aquest origen, afirmat en els diccionaris de Littré, Cuervo i Hatzfeld-Darmesteter-Thomas, sembla molt més probable que el de *accordare < chŏrda (que significaria originàriament ‘afinar les cordes d'un instrument’). Meyer-Lübke (REW 83) trobava poc verosímil l'evolució semàntica que hauria feta un *accordare procedent de cor, però tal evolució és molt semblant i quasi idèntica a la de concordare, que és evidentment format damunt cor (cfr. concors, concordis, concordia, etc.). El prof. Gauchat (Gloss. Suis. Rom., s. v. accorder) s'inclinava a admetre un origen doble, fent venir de chŏrda els significats ‘harmonitzar, posar d'acord’, i de cŏrde el significat ‘concedir’.

2. ACORDAR v. tr. ant.
Fermar, lligar. Ja m'acordava | a fort cadena, Spill 15742.
    Etim.:
format damunt corda.