Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  acudir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACUDIR v. intr.: cast. acudir.
|| 1. a) Anar algú al lloc a on li cal anar, o on el necessiten o el criden. Tocàrem la squella en senyal que tothom vingués al consell, y ayxi molts acudiren, doc. a. 1564 (Ruscino, i, 299). Vaig acudir en va altres dies al carreró, Ruyra Parada 85.—b) Anar molta de gent a un mateix lloc. No hu volgueu sebre si n'hi acudia de gentada, Alcover Cont. 94.—c) Assistir amb freqüència a alguna part (Un Mall. Dicc.).
|| 2. a) Recórrer a algú demanant-li alguna cosa. Antes be, si cosa pretén, acuda a est Sant Tribunal, doc. a. 1680 (Boll. Lul. viii, 34).«Com la mar fa aquelles ones, | ¿ane quin sant acudiu? | Garrideta, un llit teniu | que és per a jeure-hi persones» (cançó pop. Mall.).—b) Recórrer a qualque medi per obtenir una cosa.
|| 3. Anar a prestar ajut o socors a algú. Suplique se dignen acudirli y ferli costat, doc. a. 1627 (Segura HSC 244).
|| 4. Anar a reunir se a un lloc. «La sang t'acudirà al cap». «M'acudiren les llàgrimes als ulls».
|| 5. a) Ocórrer, passar pel cap un pensament repentí o inesperat. Cadascú hi va dir una cosa o altra, lo qu'acudia, Massó Croq. 173.—b) Tenir repentinament idea o consciència d'una cosa. «Jo no havia acudit en això» (Mall.).
    Fon.:
əkuðí (pir-or., or., bal.); akuðí (occ., Maestrat); akuðíɾ (Val., Cast. i ses comarques); akoðí (Fraga); akuíɾ (Alacant, Elx); akuɾí (Alg.).
    Conjug.
imatge  En el paradigma que ocupa les pàgs. 168-171, posam totes les formes simples de tal verb, classificades segons els sis principals dialectes de la nostra llengua. Les formes que posam entre claus [ ], són les recollides a una localitat fronterissa o extrema dins el dialecte respectiu, i que per això han sofert influx del dialecte veí. Però en el mapa de la pàg. 167 posam totes les formes de la 1.a pers. sg. del pres. d'indic. recollides a 55 localitats continentals, per mostrar la repartició geogràfica entre la forma no incoativa (acudo, acudi) i la incoativa (acudeixo -eixi, acudixo, acudisc -ixc, etc.). No hi incloem les Balears perquè no presenten més que una forma: la incoativa (acudesc, etc.). Aquesta repartició varia segons els verbs: no és la mateixa la de acudir que la de lluir, per exemple.
taula 

    Etim.:
segurament és vàlida l'opinió de Cuervo (Dicc. Constr., i, 171): «En latín no hay accutere; pero si se observa que recudir, recodir es propiamente rechazar y de ahí volver, se comprende que acudir se formó posteriormente, mediante el cambio del prefijo, para contraponerlo a aquel verbo». Aqueix ètim del cast. acudir ha estat reforçat i completat per Malkiel i acceptat per Corominas DECast, i, 31. Sembla que acudir ha d'esser entrat en català per conducte del castellà devers el segle XVI, car no en trobam vestigis dins la nostra literatura antiga, on sempre veim usat acórrer i anar amb els significats de acudir.