DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ADULAR v. tr.
Afalagar o alabar servilment, fer la bona a algú immerescudament i per treure'n profit; cast. adular. La cega reverència | qui l'adula, com si fos | d'una divina ascendència, Alcover Poem. Bibl. 46.
    Fon.: əðulá (or., bal.); aðulá (occ.); aðuláɾ (val.).
    Etim.: pres del llatí adūlari, mat. sign.

2. ADULAR v. intr.
Udolar, fer crits gemegosos i llargs, com els dels cans i dels llops; cast. aullar. Los ministres... adularen com a cans, de pahor que avien, Pere Pasqual, Obres, i, 143. E sentien bramar los leons e chiular les serpents e adular los altres animals, Villena Vita Chr., c. 84. Anarense'n [los heretges] en la muntanya, e cridant adulauen com a lops, Eximplis, i, 280.
    Loc.
—L'adular es pren com a terme de comparació per ponderar la intensitat d'una cosa molt sensible. Aixi diuen: «Eixa dona ràbie, que adule»=eixa dona està molt enrabiada (Castelló de la P.) i també, per analogia: «Açò crema que adule»=això crema molt (Pl. de Cast.) (García G., Voc. Maestrat).
    Refr.
—«Qui va amb llops, deprén a adular» (Martí G., Tip. mod. ii, 259).
    Fon.: aðuláɾ (Cast.); əðulá (men., eiv.).
    Var. i sinòn.: udolar; odular (Los monteros cornant e los cans odulant, Carbonell Ex. Joan II, p. 327).
    Etim.: metatèsi de udolar (del llatí ŭlŭlāre, mat. sign.).

3. ADULAR v. tr.:
V. adolar.