Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. adular
veure  2. adular
veure  3. adular
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ADULAR v. tr.
Afalagar o alabar servilment, fer la bona a algú immerescudament i per treure'n profit; cast. adular. La cega reverència | qui l'adula, com si fos | d'una divina ascendència, Alcover Poem. Bibl. 46.
    Fon.:
əðulá (or., bal.); aðulá (occ.); aðuláɾ (val.).
    Etim.:
pres del llatí adūlari, mat. sign.

2. ADULAR v. intr.
Udolar, fer crits gemegosos i llargs, com els dels cans i dels llops; cast. aullar. Los ministres... adularen com a cans, de pahor que avien, Pere Pasqual, Obres, i, 143. E sentien bramar los leons e chiular les serpents e adular los altres animals, Villena Vita Chr., c. 84. Anarense'n [los heretges] en la muntanya, e cridant adulauen com a lops, Eximplis, i, 280.
    Loc.

—L'adular es pren com a terme de comparació per ponderar la intensitat d'una cosa molt sensible. Aixi diuen: «Eixa dona ràbie, que adule»=eixa dona està molt enrabiada (Castelló de la P.) i també, per analogia: «Açò crema que adule»=això crema molt (Pl. de Cast.) (García G., Voc. Maestrat).
    Refr.

—«Qui va amb llops, deprén a adular» (Martí G., Tip. mod. ii, 259).
    Fon.:
aðuláɾ (Cast.); əðulá (men., eiv.).
    Var. i sinòn.:
udolar; odular (Los monteros cornant e los cans odulant, Carbonell Ex. Joan II, p. 327).
    Etim.:
metatèsi de udolar (del llatí ŭlŭlāre, mat. sign.).

3. ADULAR v. tr.:
V. adolar.