DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ADVERTIR v.: cast. advertir.
|| 1. intr. Aplicar l'atenció. L'abadessa... les féu jugar a moltes maneres de jochs. Empero la Guelfa no y aduertia, ans pensaua tan stretament en Curial, que no sabia si era nuyt o jorn, Curial, i, 31. Lo Rey aduertí molt be en les prudents paraules del Mestre, Tirant, c. 95.
|| 2. tr. Reparar, observar (com a resultat d'aplicar l'atenció); adonar-se. Francesch Morell advertí que la nit antecedent havian intentat robà los diners del arxiu, doc. a. 1777 (Hist. Sóller, ii, 318). Puix cada jorn advertia | que'l tresor que allí hi havia | s'abaxava, Collell Flor. 56.
|| 3. Cridar l'atenció de qualcú envers de qualque cosa, en to de consell o reprensió, o bé sols per fer-l'hi notar. Y vos advertesch que encare que digau qualsevol cosa... no se us aumentarà la dita sentencia, doc. a. 1636 (Hist. Sóller, ii, 986). Si advertir del perill a aquests vullgueren, Seidia 145. Un estossec aspre m'advertí que el terrible parador anava a presentar-se, Ruyra Parada 54. M'he girat per advertir-ho als altres fugitius, Foix Estrella 40.
    Var. form. ant.: avertir (Hist. Troy. 39).
    Fon.: əbbəɾtí (Barc.); abbeɾtíɾ (Val.); əbvəɾtí (Bal.).
    Conjug.: regular segons el model de partir.
    Etim.: del llatí advertĕre (mentem), ‘girar l'atenció’.