Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  afaitar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AFAITAR (i afeitar). v. tr.
|| 1. Adornar, abellir; cast. adornar. «Afaitar es carrer»: posar-hi enramada, cortines, banderes o altres ornaments per una festa (Bal.). A estall de tallar portar afaytar e losar lo forn major de la moreria, doc. any 1442 (Arx. Gral. R. Val.). «Ses dones s'afaiten» [=s'adornen] (Bal.). E us luynaríets d'ella com conoxeríets que, afaytan o feén coses que Déus no à ordenat, volrria plaentejar a vós, Arn. Vil. i, 229. Retret o cambra on les dones se afayten, Esteve Eleg. En la sua cara, cap, pits ne mans, no vagaua cosa alguna que millorament de afaytar ne creximent de bellesa artificial reebre pogués. Curial, ii, 44. Afaitar les paraules: adobar o suavitzar el llenguatge amb eufemismes.
|| 2. Raure el pèl; cast. rasurar. Que li sabessen tondre los cabells e afeytar la barba... No volia que les filles lo afeytassen ab tisores ni ab rahor, Scachs 63. Especialment: a) Raure el pèl de la cara (Cat., Val., Bal.); cast. afeitar. Bergant al Grau | te poràs fer. | o lanterner de cap de guaytes, | o, si t'afaytes, | ser bon barber, Spill 884.—b) Retallar a una bístia els renclins i les puntes de la coa; cast. esquilar.c) Retallar i igualar les plantes d'un jardí.
|| 3. Avesar, acostumar, adondar; cast. avezar. E son alguns qui no l'afayten a venir a la ma tro que sien ben domdats en alguna preso, Flos medic. 116. Dient que per força afayta'l furó, Proc Olives 611. Quant uolrets afaytar lo falcó o lo ocell a perdiu, Anim. caçar, 19. E aprés desigen, e aprés consenten..., per que affaiten les lurs animes a alguns peccats, Genebreda Cons. 229. a) Avesar els animals al treball (es diu especialment de bestiar gros); cast. domar, domeñar. «Demà afaitarem lo poltro» (Ll., Pla d'Urgell). «Afaitar els bous a llaurar» (Solsona, Cardona, Gironella, Sort, Andorra).
|| 4. iròn. a) Enganyar (Men.); cast. embaucar.b) Furtar, prendre d'amagat, amb astúcia, aprofitant un descuit (Barc., Empordà); cast. afanar. «Li han afaitat tots els diners» (Barc.). «Afaitar-li a u lo que té» (Martí G. Dicc.). «No és pas a casa el barber només, que afaiten: tothom ne sap» (Llofriu).—c) Pegar fort, tupar, donar un ventim (Men.); cast. zurrar. «Son pare l'ha afaitat de bona manera, amb s'estirapeu» (Ciutadella). «Espera'm; ja t'afaitaré!» (Llofriu).—d) Malfamar, parlar mal de qualcú (Men.).
    Loc.

Afaitar per amor de Déu: fer la barba amb raor dolent o fent molt de mal (Un Mall. Dicc.).
    Refr.
—a) «Aquí afaiten, i en es costat fan es repèl!»: ho diuen per indicar que allò que un ha fet, un altre ho farà encara més que el primer (Men.).—b) «El deuen afaitar amb so raor de dobler!»: ho diuen de qualcú qui gemega o se queixa molt espantosament (Mall.).—c) «Es mal no afaita ningú»: es diu referint se a qualcú qui està debilitat o envellit per les penes o malalties (Men.).—d) «Guardau-vos de fadrina qui s'afaita es vespre» (Men.).—e) «Diga, la muller del cego, ¿per qui s'afaita, Diego?» (refr. de Manresa i Ripoll).—f) «Demà, m'afaitaràs!»: ho diuen per indicar que no s'està dispost a fer el que l'altre proposa (Barc., Empordà, Mall.).
    Fon.:
əfəјtá (pir-or., or., bal.); afaјtá (Andorra, Pallars, Tremp, Pla d'Urgell, Fraga, Gandesa, Maestrat, Llucena); afaјtáɾ (Val., Alzira, Gandia, Cocentaina, Alacant); faјtá (Esterri); fəјtá (Mall.); afeјtá (Tamarit, Mequinensa, Maella, Calasseit, Borges-Bl., Falset, Tortosa, Castelló); afeјtáɾ (Alcalà de X., Dénia).
    Sinòn.:
|| 1, adornar, abellir, abillar, endiumenjar; || 2 a, barbejar, barberar, fer la barba; || 3 a, aregar, adondar.
    Etim.:
probablement d'un llatí *affactare, ‘endreçar’ (cfr. REW 253 i Corominas DECast, i, 46).