DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AFALAGAR v. tr.
|| 1. Amoixar, tocar amb suavitat i tendresa com a demostració d'amor o simpatia; cast. acariciar. E besant la Senyora lo seu amat Fill ab molta dolçor lo afalagaua, Villena Vita Chr., i, 279. Lo mestre entrà en la cambra y començà de afalagar sa muller, Isop Faules 11. Sa colometa s'hi posava damunt perque [Na Magraneta] sempre l'afalagava y li donava menjar, Alcover Rond., i, 104.
|| 2. Dir o fer a algú coses agradables, per tenir-lo content o per induir-lo a fer qualque cosa; cast. halagar. Nuyll temps pare e mare deuen affalegar son infant, Eximenis Dones 20. No so infant o minyó que ab nous m'affalaguen, J. Esteve (ap. Aguiló Dicc.). Sereu vos ab ell e l'afalagareu ab la vostra dolçor, Villena Vita Chr. i, 168. La roba e riquesa del dit loch afalagà los combatents, Pere IV, Cròn. 256. En realitat, l'únic que es cotitzava era l'art que afalagava les posicions socials i oficials establertes, Pla Rus. 57.
|| 3. Contentar, aconhortar. Molt més val afalagarla del enuig d'estar tancada, Cons. casat 141. ¿De tantes plagues | ja t'afalagues? Spill 6548.
    Fon.: əfələɣá (or. bal.); afalagá (occ.); afalaɣáɾ (Val.).
    Etim.: de l'àrab ẖal láq, que significa ‘adaptar-se als costums d'altri’ segons R. Martí, ‘sossacar’ segons Pedro de Alcalá, ‘seducir’ segons Nebrija. Dozy Suppl. i, 398, diu que no veu com el significat que dóna R. Martí pogué evolucionar fins arribar a les significacions que senyalen Alcalá i Nebrija; però J. Brüch (Zschr. r. Phil. xxxviii, 685) diu que entre ‘adaptar-se suaument’ i ‘amoixar’ no hi ha més que una passa. L'etimologia que hem indicada, és acceptada de Baist (Rom. Forsch. iv, 357), Meyer-Lübke (REW 1857) i Spitzer Lexik. 6 9.