DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AFANY m.: cast. afán.
|| 1. Treball excessiu o penós. Sia vostra mercè que no n'hajats afany car be ho sé, Metge Sommi i. Eren en loch subiecte e de gran sequedat e estremitat, que ab gran affany podien hauer vitualles. Tomic Hist. 65. De bades, ab afany, de l'alta ciencia | los amagats camins tu resseguires, Collell Flor. 99.
|| 2. a) Molèstia, enuig. Aytant con les carreres de paradís son greus e ab gran afany, d'aytant coué que hom sia enfortit, Llull Gentil 278. Que'ls uns no feyen afany als altres. Muntaner Cròn. 296. Que la dita fadrina no hagués alcun affany de malaltia, Eximplis, ii, 265.—b) Tribulació, pena. «La meva pobra tia va passar molts afanys amb los seus fills» (Valls). Ne pren a me, qui vaig affanys passant, | e veig a vos bastant mos mals delir, Ausias March lxxxi.
|| 3. Sol·licitud, pressa excessiva. Lo Marquès ab molt gran afany... muntà a cauall, Curial, i, 32.
|| 4. Desig vehement. La mort que ab tant d'afany jo sercava, Picó Engl. 30. No deus tenir més afany | que fer més grossa manada | que tes amigues no fan. Maura Ayg. 38.
    Refr.—a) «En sos teus afanys, no te fies d'es manyans» (Marroig Refr.).—b) «Mirau es vostros afanys, i deixau estar los estranys» (Marroig Refr.).
    Var. ort. ant.: afayn (Llull Cont. 148; Flos medic. 4 v.o); afay (Llull Arbre Sc. ii, 444).
    Fon.: əfáɲ (or., bal.); afáɲ (occ., val.).
    Etim.: deverbal de afanyar.