DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AFARTAR v. tr.: cast. hartar.
|| 1. Atipar amb excés, donar menjar fins a deixar més que sadoll. «No m'agrada el pa de casa, perquè afarta massa» (Cat.). «M'he afartat de figues, n'he romàs ple» (Mall.). T'ha fugit l'aucell...—¡Y després d'afartarlo, filla! Pons Auca 218.
|| 2. a) Donar qualque cosa molt abundosament, assaciant-ne el qui la rep. «Sa mare el va afartar de bastonades» (Mall.).—b) refl. Pendre o fer qualque cosa fins a quedar-ne assaciat. «Afartar-se de riure». Ets uys no s'afartaven de mirar, Roq. 32. Y s'afartà de veure mostradors, Alcover Cont. 329.
|| 3. Cansar (de qualque cosa o persona), fastidiar. Tu t'afartes de ta mullé, Saisset Jamecs 14 Un dia m'afartaré de passà pena, Roq. 48.
    Loc.—a) Afartar-se com un lladre: menjar amb gran excés (Llofriu).—b) «Afarta'm bé, i digue'm moro»: ho diuen del qui no fa cas de reprensions ni avisos, sinó que fa el seu cap avant.—c) «Déu n'afarti qui en té ganes»: ho diuen parlant d'una cosa dolenta o molestosa (Bal., Empordà).
    Fon.: əfəɾtá (pir-or., or., bal.); afaɾtá (occ., Maestrat); afaɾtáɾ (Val.).
    Etim.: format damunt fart.