Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  afegir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AFEGIR v. tr.
|| 1. Unir qualque cosa a allò que ja existeix, per completar-ho o augmentar-ho; cast. añadir. Així com hom afig aygua al agràs, Llull Cont. 366. E en la dita faxa que romendrà en lo dit drap no gos cercir affegir ni innovar, doc. a. 1387 (Col. Bof. xl, 300). Lo grech degué afegirhi [a la lira] vibrantes cordes d'or, Atlàntida x. Mes sera per ells desconegut e perseguit, afegint-li penes a penes e turments a turments, Villena Vita Chr., c. 21.
|| 2. Dir qualque cosa a més del que un ja ha dit sobre un tema determinat; cast. añadir. Esclafí un llarch sospir i afegí:—l tant que un hom glateix per xerrar! Ruyra Parada 58.
|| 3. a) Ajuntar dues coses per llurs extrems; cast. unir. An es jovent el veym capficat, mirant en terra, afegint ses ceyes, Roq. 51.—b) Unir i subjectar dues coses. Los ho afegeix amb aygo-cuyta, Ignor. 27.
|| 4. a) Exagerar una descripció; cast. abultar, exagerar. Tot de mal dien | e hi afegien | ab molts envits | de llurs marits | e se'n burlaven, Spill 2848.—b) Imputar falsament. Tots mos secrets | hagué'ls retrets | tots en publich. | De cert vos dich | que feya rims, | recitant crims | que m'afegia, Spill 2901.
|| 5. Afegir-hi. a) Agravar se en una malaltia. «No surtis a's carrer, perquè estàs refredat i encara hi afegiràs» (Men.).—b) Pegar a algú després que ja li han pegat (Balears). «Mun pare i mu mare | són de Felanitx; | quan mun pare em pega, | mu mare m'hi afig» (cançó pop. Mall.).
|| 6. Afegir-se es bocí (Mall.) o afegir-se es mos (Men.): aturar-se la bocinada en la gargamella, sense poder acabar de passar ni tornar arrera; cast. atragantarse. Casi no tastà res: el bocí se li afegia a la gargamella y no més passava a forsa d'aygua, Galmés Flor 120.
|| 7. Afegir llenya al foc (o branques an es feix, Mall.): fomentar discòrdies, malifetes, calamitats o altre mal.
    Fon.:
əfəʒí (pir-or., or., bal.); afeʤí (Lleida, Conca de Tremp); afeʤíɾ (Cast.); afiʧíɾ (Val.).
    Var. form.:
afíger (ant.), afígir.
    Conjug.:
es conjuga de dues maneres: en forma forta i en forma incoativa. La conjug. incoativa és com la de tots els verbs d'aquesta casta (V. la mostra de conjugació incoativa completa en l'article partir). La conjug. no incoativa presenta les següents formes especials:—Pres.: afig (a. 1426 afisch), -iges, -ig, -egim (o -igim), -egiu (o igiu), -igen. Perf: -egí (o -igí), -egires (o igires), -egí (o -igí), etc. Fut.: -egiré (o -igiré), etc. Subj.: afija (-ige, -igi), -iges (-igis), -ige (-igi), etc.
    Etim.:
del llatí affīgĕre, mat. sign., amb canvi de conjugació.